Sempre que tenc un atac de pànic tanc els ulls i m'imagino estirada a la vora del mar, sentint la sorra fusionada amb la meva pell i la mar acaronant els peus. Penso en el cant dels ocells i la lleu brisa que em pega a la cara. Penso en la tranquil·litat. Tot i que dintre meu, encara no sé exactament on, potser a la gola, al pit, o dins el cap. Allà dintre, prop de la por i els abismes, habita una gran tempesta, plena de nusos i cadenes que m'ofeguen, veus i ressons que em criden i no em deixen estar en pau.



Ahir, mentre dormia, vaig tenir-ne un. Respirava com si no quedés més oxigen al món. Tot d'una vingueren les infermeres per injectar-me tranquil·litzants, diuen que no és molt greu, és a causa de l'estrès i sobre pensar tant totes les coses que em passen. Prest aprendré a controlar-los millor, n'estic segura. Encara no ho he esmentat, però tota la meva vida he viscut a Auvers-Sur Oise, un poble de França, i aquella nit vaig somiar que tornava a ca meva, però tot era diferent de com ho recordava, més fosc, tenebrós, i amb una energia lúgubre.



"Repte 1: Porta't a tu mateixa a sopar"

Portar-me a mi mateixa a sopar va ser el primer repte, una cosa que, aleshores, feia molt de temps que no experimentava. Mentre la meva vida seguia el mateix rumb de sempre; despertar-me, anar a l'oficina, atendre els meus pacients, tornar a casa, sopar, dormir, i tornar a començar, l'únic que em motivava a aguantar aquell bucle sense sortida era que el dia 14 d'abril tenia un sopar plantejat. Amb una persona molt important, jo mateixa. Vaig elegir un lloc especial: Bar Le Tambourin, quan era petita venia a sopar cada divendres amb el meu padrí Antoine. Desgraciadament, morí fa uns set anys a causa d'un tumor a la pell que li detectaren. Solia recitar-me poemes abans de dormir, d'ell ve el meu amor per la poesia i l'escriptura. El recordo com una persona nostàlgica, vivia de records i experiències viscudes al passat. Crec que la seva ànima va morir molt abans del que ho va fer el seu cos.



Vaig entrar i de seguida aparegueren milers de records a la meva memòria, quan compartia hores i hores parlant amb el meu padrí asseguts en una taula d'aquest mateix lloc. Res havia canviat, l'olor era el mateix, l'ambient era el mateix, la màgica energia del bar era la mateixa. Al pas del temps, només canvia la gent, mai l'essència. Vaig demanar-me un plat típic: Gratin dauphinois. Una estona molt agradable, gaudint de la soledat i la pau. Després d'acabar de sopar, vaig decidir donar una volta pel poble acollit per la primavera i els seus colors. Assegut a unes escales, prop d'una església, em vaig trobar un vell amic, René. Al passat estudiarem junts la carrera de psicologia, però al darrer any es va mudar a Barcelona, Espanya, i no el vaig tornar a veure mai. Ens vàrem fer una abraçada, com aquelles que es donen dues persones que s'estimen després de molt de temps distanciades. Vaig asseure devora ell i començarem a parlar, no recordo bé de què, suposo que de la vida, de què més es pot parlar amb una persona que fa onze anys que no veus? Em va contar que es dedicava a fer guions per a pel·lícules. Duia una vida atrafegada, treballava dia i nit, guanyava molts de doblers, i viatjava molt. Va tornar a Auvers-Sur Oise per pura casualitat, feia tres mesos que feia feina a Milà i tenia un dia lliure abans de tornar a Barcelona. Després de contar-me tot el que havia fet aquests anys, va ser una mica decadent contar-li el camí que havia seguit la meva vida durant aquest temps. Després d'estar al voltant d'una hora parlant, em va oferir anar amb ell a Barcelona i passar uns dies allà. Vaig dir que si, més aviat la meva impulsivitat, parlar amb René em transmetia molta calma. Doncs, vaig fer les maletes aquella nit i l'endemà tenia un viatge a Barcelona amb un al·lot de la meva carrera el qual feia una dècada que no veia, un viatge d'anada i tornada indefinida.



Els dies a Barcelona foren meravellosos, de sobte em vaig tornar a sentir una noia independent de vint anys. Em vaig tornar a enamorar de la vida i d'aquella ciutat, anàvem al cinema junts, visitàvem museus, teatres, anàvem d'excursió, cafeteries, musicals... L'ajudava a escriure els seus guions, vaig arribar a plantejar-me si realment ser psicòloga i que les persones em contassin els seus problemes afectava el meu estat d'ànim. S'acostava Sant Jordi, una festa típica catalana, es va convertir en la meva festa preferida, celebra l'amor i els llibres, sense dubte les coses que més m'agraden de la vida. Vaig tornar a furgar una gran amistat amb René, estava segura que quan tornés a França continuaríem parlant i ens veuríem sovint. Dia 1 de maig, em va arribar una notificació.



"Repte 2: Tenyeix-te el cabell de negre"

Ja ni me'n recordava d'Insectes, vivia en tal bombolla de sabó que havia oblidat per complet l'aplicació. Em quedaven dos dies a Barcelona, tenyir-me el cabell era una perfecta manera de tancar aquella etapa i tornar a la rutina. L'única vegada que vaig tenyir-me el cabell va ser als setze anys, sempre m'havia agradat el meu ros, però quan ets adolescent sembla que perds una mica el cap i penses que canviar el teu cabell resoldrà tots els teus problemes. La meva adolescència fou complicada, no tenia gaire amics, no sortia de casa, era incapaç de confiar en la gent, de socialitzar, passava els dies tancada a la meva habitació llegint llibres, mirant pel·lícules, escoltant música i desitjant que el meu futur no fos tan obscur com aquella etapa. De camí a la perruqueria em vaig trobar a Alexandra, o això és el que la meva ment va pensar, em vaig acostar, tenia moltes coses a demanar, anava amb molta pressa. En cas que era ella, no em va reconèixer o potser ho va fingir, en cas que no era ella, aquella al·lota em va prendre per boja. Estava perdent el seny. Suposo que va ser una al·lucinació meva.



De vegades sento que no sóc res, que tot el que sóc no és res més que un cos sostingut per la gravetat. De vegades, sento que ho sóc tot, i carrego a la meva esquena el món sencer. De vegades no sé qui sóc, ni on estic, ni per a què existesc, tampoc sé si sóc aquí, al món, amb alguna finalitat, qualque objectiu, o simplement sóc, a seques. De vegades, sento que pertany a tots els llocs de la Terra i a cap alhora, només vull trobar el meu lloc i quedar-me allà per sempre, pertanyent. Crec que, realment, sóc una figura de vapor fantasmal, la qual esvaeix baix una ciutat embruixada de silenci, caminant cap al no-res.



En arribar a ca meva vaig desfer les maletes, encara pensant en la sensació acollidora que em donava estar a Barcelona, lluny de casa. Aquells dies amb el pèl negre em vaig sentir una altra persona, com si la foscor del meu físic influeixi's en la mental. 4 d'abril, faltava tot un mes pel tercer repte, em vaig oblidar una mica d'allò, no volia desenvolupar dependència emocional a una aplicació d'autoajuda. Durant aquell mes la monotonia de la rutina m'estava matant, em sentia buida, cada dia es repetia el mateix, començava a passar allò que sempre temia que passés, no era capaç de separar la meva feina de la meva vida personal, els problemes dels meus pacients m'afectaven molt al meu dia a dia. Un tarda, després de fer feina, vaig decidir fer una neteja general a ca meva per distreure'm una mica. A un bagul, mig abandonat, vaig trobar els llibres que llegia d'adolescent, em va fer molta il·lusió retrobar-me d'alguna manera amb la Frida del passat. Els llibres sempre han estat una via d'escapament, et duen a una realitat paral·lela i et fan oblidar per complet la teva vida real. Als setze anys vaig llegir "El vigilant en el camp de sègol" de J.D. Salinger, un llibre que em va fer reflexionar molt sobre diferents temes que tractava Holden, el protagonista. Vaig decidir rellegir-ho, crec que els llibres et peguen diferent depenent de l'etapa que estiguis vivint mentre els llegeixes, és curiós veure com et prens diferent tot el que es diu i comences a fixar-te en coses que abans no donaves importància. Al fons d'aquell bagul, vaig trobar una cosa encara més curiosa, una carta que vaig escriure als disset anys per a la Frida del futur, només començar a llegir-la, el paper es va omplir de llàgrimes. Sentir que la vida se t'està escapant de les mans i no aconsegueixes retenir-la, fa mal. Veure que, no has assolit res de tot allò que somiaves, que als teus trenta anys encara no has establert la teva vida i continues cercant el teu camí.



"Estimada Frida del futur,

Primer de tot, espero que estiguis bé, en tots els sentits. Quan tenies disset anys volies ser escriptora i viure a un petit poble d'Itàlia prop de la mar, amb l'amor de la teva vida. Espero que així sigui, que estiguis complint els teus somnis i desitjos, escrivint les teves històries i gaudint de la vida tant com ho somiaves. Estic segura que els pares estan bé i Eliot també. Sigui com sigui la teva vida, espero que estiguis feliç.Estima't i cuida't molt Frida del futur!"

"Repte 3: Crida a algú de la teva família"

Des de feia anys no em parlava amb ningú de la meva família, els meus pares vivien a Finlàndia. Eliot, el meu germà petit, a Venècia, es dedica a la pintura, és un artista independent, fa exposicions de les seves obres i així es guanya els doblers. Vaig decidir cridar a la meva mare, encara que no parlés amb ella, les mares sempre són persones molt importants. Molt nerviosa, la vaig trucar per telèfon esperant mantenir una conversació de reconciliació i trobar una manera de mantenir viva la nostra relació. En comptes d'això, vaig rebre una punyalada al cor. No em va reconèixer, no sabia qui era, ni Frida, ni la seva filla, ni per què li deia mamà. De sobte, vaig sentir el pit en flames. Alzheimer, ho vaig descobrir després de cridar al meu germà al mig d'un atac de pànic. Que no et reconegui una persona tan essencial com la teva mare és de les sensacions més devastadores. Segons em va contar Eliot, els pares es van separar feia un any, però no trobaven ni les paraules ni el moment de dir-m'ho. Doncs, la meva mare vivia aclaparada per la solitud, suposo que va ser la culpable d'emportar-se la seva memòria.



"Repte 4: Llegeix el llibre E****** de I*** S*****"

Quan estic pletòrica de tristesa sol anar a contemplar una posta del sol, diuen que et buiden l'ànima, fan que et creixi una mica el cor i calmen els crits que se senten entre les entranyes. 2 de juny, havia de llegir un llibre d'un tal I.S. Encara no aconseguia entendre el nom de l'aplicació, ni la finalitat dels reptes, ni com acabaria tot allò, però volia arribar al final i esbrinar com era possible que Alexandra arribés a tal punt. Potser en arribar al darrer repte totes les peces del puzle s'ajuntarien i arribaria a entendre, per fi, tot el que va passar.



En dues setmanes ja tenia el llibre acabat, el vaig trobar per internet, m'havia deixat una mica tocada, més del que em pensava. No explicaré quin era el tema del llibre, ni et diré el seu títol, ni esmentaré l'autor, per diferents motius.



"Repte 5: Fes-te un tall a la cara"