Si llegeixes això, no et preocupis.



Després d’un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya’t. Deixa’t anar mentre segueixes sencer.



Salva’t.



Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta’t a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.



No et tornaràs jove.



Al principi el que s’explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.



Diu la meva psicòloga que escriure ajuda a aconseguir l'estabilitat emocional que cercam els humans avui en dia. Jo també sóc psicòloga, o era, i pensava el mateix, però les coses canvien quan les veus des d'una altra perspectiva.



Encara me'n recordo dels seus ulls, blaus com el cel un dia fred d’hivern, com si estiguessin emmarcats en el més profund de la meva memòria recordant-me tota la culpa que porto carregant per no haver-me’n adonat abans de que alguna cosa no anava bé.



Encara no m’he presentat.



Hola, estimat lector, lectora, o jo del futur.



Soc Frida, tinc 32 anys, aquí em diuen que estic boja, que tinc no sé quants trastorns mentals i problemes psicològics, que estic boja, una altra vegada, i que em curaré prest segons les estadístiques. Jo penso que no sortiré d’aquí mai, metafòricament es podria dir que m’he ficat dins un forat negre, d’aquells que no veus la llum del final, perquè no existeix.



Doncs, li faré cas a la meva psicòloga, avui he començat a escriure això, encara no sé el que és, ni com es titula, ni si és un llibre o un diari personal. Només sé que és la meva història abans d’arribar aquí on sóc ara. Hospital Real de Bethlem, Londres.

M’imagino que el dia que la meva vida va fer un gir de 180 graus va ser el 5 de març del 2010. El recordo com si fos ahir. Alexandra, en aquell moment era una al·lota de 16 anys, rossa, amb uns ulls color blau intens, d’estatura mitjana. Quan va entrar per aquella porta em vaig fixar en la gorra color negre que duia, amb la paraula “save me” brodada. Derivada pel seu metge de capçalera a teràpia psicològica per bipolaritat i conducta anormal. Em va saludar amablement i vaig iniciar la primera sessió com sempre feia: demanant com havia acabat aquí.



La conversa va iniciar quan em va mostrar una aplicació del seu mòbil: INSECTES. Feia devers set mesos que va morir el seu pare; va deixar de sentir cap emoció. Dos mesos després li va sortir un anunci a d’aquesta app, descrita per l’autor com una manera d’escapar de la realitat, de tornar a sentir. Quan vius dins una depressió cerques qualsevol manera de tornar a percebre emocions com fa la gent normal, alguns acudeixen a les drogues, altres a les autolesions i ella, a partir d’una simple aplicació va tornar a sentir la por, l’adrenalina, l’emoció, la incertesa, l'alegria, i les ganes de viure que va deixar darrere seu després de la mort del seu pare. Es va acabar la sessió abans del que pensava i no em va arribar a contar tota la seva història.

Totes les hores del dia pensant en tot allò. Insectes, Insectes, Insectes, es repetia tot el temps dins el meu cap, no aturava de donar-li voltes: En què consistía aquell “joc”? Per què Insectes? Qui era el seu creador? Com podia afectar tant una aplicació a una persona? La segona sessió era després d’un mes però vaig decidir avançar-la a la setmana següent perquè no podia deixar tot el que em va contar a l’aire i seguir una vida normal. Vaig cridar a la seva mare per confirmar que podia venir, una vegada, una altra, una altra, no contestava. Llavors vaig decidir cercar informació a internet, no hi havia gaire cosa, tot allò no arribava a cap lloc, pareixia fals.



Va passar una setmana, no havia manera de contactar amb aquella al·lota, llavors vaig acudir al seu metge de capçalera. Resulta que, segons el metge, no existia cap al·lota rossa d’ulls blaus anomenada Alexandra, em va prendre per boja. Estava més que segura de que aquell era el seu metge, potser es tractava d’un error, potser va morir o potser realment Alexandra mai va existir.

No vaig poder contenir-me i vaig instal·lar l’aplicació.

“Benvinguda a Insectes, Frida, si ets aquí vol dir que has caigut en la temptació de tornar a néixer i començar una vida millor.

Et proposem un repte mensual.

12 mesos, 12 reptes.



La vida és una, no pots deixar passar aquesta oportunitat.”