Un altra cop el jove va ser transportat a l’altra habitació, però ara tot estava consumit per el caos. Es trobava a una ciutat apocalíptica, on ell es pensava que estava tot sol, però més tard va descobrir que no era el cas, hi havia una supervivient a part d’ell.

Una jove que cridava l’atenció, ja que tenia uns ulls grossos i verdosos, uns cabells castanys i uns trets físics molt marcats, d’alguna manera aquesta noia li sonava, però com que no la va saber identificar, ho va deixar anar. Aquell lloc estava ple d'éssers estranys, l’únic mínimament normal que havia vist des de la seva arribada era aquella al·lota. Tot era veure criatures espantoses que no tenien cara de voler fer amics. El jove, quan va veure que un d’aquells animals s’atracava, va agafar a la noia per la mà i van començar a córrer. En el moment que li va tocar els dits, li van venir al cap molts de records difusos, dels quals hi va poder treure un nom, Emma. Aquest era el nom de la seva al·lota, i se semblava a ella. El jove es va preguntar que hi feia allà, li volia demanar, però va pensar que el millor era esperar a arribar a un lloc més segur.

Després de córrer durant uns cinc minuts, van arribar a un edifici que pel que semblava, es trobava deshabitat. Els dos estaven cansats i van seure una estoneta per descansar. Quan el jove ja estava recuperat del tot, va demanar-li a l’Emma:

- Perquè estàs aquí amb jo?

Ella va fer una reacció que el jove no s’esperava i li va contestar:

- I tu qui ets? Com saps el meu nom?

El jove estava flipant, no s’ho podia creure, ella no el recordava. Com podia ser això?

No entenia res. Va suposar que ella tampoc devia recordar res del que havia passat abans d’arribar a aquell lloc, però, pel que semblava, i a diferència d'ell, la seva memòria no estava tornant.

Ell va decidir no complicar més les coses del que ja estaven sent, va decidir mentir i li va dir:

- El teu nom? Doncs el sé perquè abans t’he sentit parlar en veu alta dient-te “En quin embolic t’has ficat ara Emma?”

Pel que ella va contestar:

- Carai! Perdona, no ho recordo, però pot ben ser. M’has de perdonar, a vegades sóc una mica desconfiada.

Després d’aquesta conversa una mica estranya van decidir anar a veure si hi havia més supervivents a part d’ells que els poguèssin ajudar, degut a que ja començava a fer unes quantes hores que estaven per aquell lloc, i no havien menjat res. Ja quasi havien recorregut tot l’edifici i no trobaven res de res, només unes quantes oficines destrossades plenes de fulles pel terra. Quan van passar per la sisena planta, van veure una cafeteria amb bastant de menjar i de l’emoció es van posar a córrer. Van actuar tan intuitivament que no van anar a pensar que l'edifici estava en ruïnes. Així que el terra de la planta es va rompre i van caure al pis de baix. La caiguda no va ser tan greu, però es van endur un bon espant.

Quan semblava que tot ja havia tornat a la calma van sentir una mena de lladrada, i es van tornar a espantar. Com podia ser que en aquell lloc hi tornés a haver aquelles criatures? Si s’havien assegurat que tot estés tancat. Van pensar que es devien estar imaginant sorolls de tant de passar per aquestes situacions desventurades, pel que no en van fer massa cas.

Però al cap d’uns minuts, una bèstia espantosa va atacar de cop a l’Emma, i l’al·lot no podia fer de menys que posar-se davant d’ella per protegir-la, perquè per molt que ella no ho recordés ell se l’estimava. I no podia deixar que ella morís quan ell podria haver actuat al respecte.

El fet és que al posar-se davant, de miracle, la bèstia no se’l va empassar d’una mossegada, sino que l’hi va pigar una forta empenta i el va enviar contra una finestra, que es va rompre amb l’impacte, fent que el noi caigués del cinquè pis.

El jove va començar a caure rodejat de petits fragments de cristall, sentint com si tot passés a càmera lenta. Mentre queia anava recuperant la memòria de qui era i tot el seu passat amb l’Emma. Encara que estava a punt de morir, aquell probablement era un dels moments més feliços de la seva vida, perquè tornava a tenir un passat, uns sentiments cap a totes les persones que estimava i sabia que també l’estimaven. Deixant enrere una llàgrima d’alegria.

En el moment que el jove va tocar el terra, es va despertar un altra cop a l’habitació amb el el jutge i seu ajudant, que esperaven per donar-li el resultat de la seva prova. Aquella vegada ja no hi havia cap company de les proves amb ell, es trobava tot sol amb ells dos. El jutge, com sempre, amb la seva veu intimidant va dir:

- El judici s’ha acabat, el moment del purgatori final comença.

Es va girar cap el seu ajudant i li va dir:

- Crec que després de tot el que has observat, mereixes tenir un torn de paraula a n’aquesta conversació.

Li va cedir la paraula a l’ajudant, que estava igual de desconcertat que l’altra jove. Però es va preparar i amb sinceritat va dir el que pensava de tot el que havia passat:

- No sé qui ets, ni tampoc sé qui sóc encara, i ara vols que jutgi a una persona per alguns actes que ha fet durant uns jocs? I que per la meva decisió hagi de condemnar a més persones a sofrir a l’infern o a viure una bona vida al cel sense saber en realitat com són? Em sap molt de greu, però no puc fer-ho. Perdó per no ser un bon ajudant i no tenir la sang freda com tens tu. Jo només vull tornar a casa.

El jutge es va quedar callat esperant una resposta, així que l’ajudant no va tenir cap més remei que dir-li:

- Jo crec que ell es mereix anar al cel, però tots els demés també. No existeix un model perfecte de la persona humana, tothom és diferent i actua diferent. No ens podem delimitar amb dos o tres estàndards. Així que la meva resposta és aquesta, tots els participants que hem observat em sembla que es mereixen anar al cel, o almenys tenir una oportunitat prou decent per demostrar-ho. El fet que uns facin un bon acte abans que els altres no significa que l’altra persona és dolenta o siguin pitjors per no trobar-se en aquella situació.

El jutge aquesta vegada es va alegrar de sentir aquella resposta. El jove que havia realitzat les proves va començar a desaparèixer, deixant-los tot sols. I aquesta vegada, amb una veu càlida, el jutge li va dir:

- Des del moment que vas entrar per aquesta porta, tu no has jutjat a la gent per els seus actes, sinó que t’has jutgat a tu mateix. En realitat, estàs mort i tot ha estat una prova per saber si tu et mereixes anar al cel o a l'infern. I crec que ja tenc una resposta clara.

Ell es va sorprendre quan li va dir que estava mort. I no va saber com reaccionar.

Així que va deixar al jutge que seguís parlant, i aquest li va dir:

- Mereixes anar al cel.

Què t’ha semblat aquesta història? Hola? Sí, tu estic demanant a tu, ja tornes a ser el protagonista. Així que t’ha agradat o no? Has pogut treure alguna cosa important de tot el que té contat? Bé si ho has fet o no ja deixa de tenir importància. T’has identificat amb el protagonista? Perquè jo crec que sou molt similars.

Una darrera cosa, prometo que ara ja et deixaré fer.

Trobes que mereixes anar al cel, o més bé a l'infern?