Encara segueixes aquí? No t’he avisat que aprofitis la teva vida? Aquesta és la teva darrera decisió, deixa de llegir ara o assumeix la teva responsabilitat

Bé, ja que has decidit quedar-te segurament t’estàs preguntant de que tractarà aquesta història. Encara no et donaré la resposta a aquesta pregunta, però posa atenció i podràs esbrinar-la. Només necessit que m’acompanyis i observis el que passa. A partir d’ara tu ja no seràs el protagonista d’aquesta història.

Una vegada, en un lloc estrany, un jove es va despertar d’un llarg somni i el primer que va veure al obrir els ulls va ser una extensa fosca negra, tan intensa que no es podia diferenciar entre tenir els ulls oberts o tancats. Ell no recordava ni una sola memòria del seu passat i això l’atormentava. En un instant, va aparèixer un llunyà focus de llum que il·luminava el que semblava una porta. El jove, desesperat, va arrencar a córrer, pensant que la seva única sortida era aquella porta brillant. Però cada cop la llum s’anava apagant fins arribar a un punt que quasi ja ni es veia. Arribant a penes, els seus últims esforços van ajudar-lo a assolir el pany de la porta, en obrir-la es va trobar al davant d’una petita i simple habitació. Una persona estava esperant-lo dreta al costat d’un gran vidre que separava aquella habitació d’un buit immens. El jove desconcertat va voler preguntar que era el que passava, però l’home el va aturar i amb una veu greu com mai no havia sentit abans, va començar a explicar-li el que passava.

- Aquest lloc és privat, la gent no té permès entrar. Més ben dit, la gent no pot entrar, aquesta habitació està reservada únicament pels ajudants del “Superior”.

El jove es va quedar sense paraules, no entenia res de tot allò que li deia aquell senyor. Tenia massa preguntes, com qui eren aquests ajudants del superior? Què feien allà? I el més important, que hi pintava ell en tot allò? Juntament amb moltes altres més pregutnes que li van sorgir al cap en aquell moment.

L’home va veure que aquell jove no tenia cap coneixement sobre el què li havia comentat, pel que va prendre la decisió de oferir-li un lloc com el seu acompanyant. L’única condició que li imposava era no interferir en les decisions ni accions que ell duia a terme.

Com que el jove no recordava res del seu passat ni tenia cap opció millor, va acceptar la proposta del senyor. Així, tal vegada, podria desbloquejar records que en aquests moments no podia accedir.

A continuació l’home li va explicar en que consistia la seva feina.

- La meva feina és molt particular, segurament et semblarà estrany al principi, però ja veuràs com tot agafa sentit. Jo sóc un jutge, però no del tipus que tu t’estàs imaginant. Jo em dedico a jutjar a la gent que ha mort i decideixo si es mereixen anar al cel o a l’infern, basant-me en els seus actes. Aquest buit que pots observar a través del vidre es coneix com el purgatori. És el lloc on es jutja a la gent i es modifica segons la persona. Les decisions finals són triades per jo, segons l’intenció real que puc observar de cada persona, que extrec a partir d’una prova establerta pel “Superior”. La teva feina consistirà en observar el judici.

De sobte uns llums es van obrir a l’altre banda de l’habitació i tot el que era buit ara s’havia convertit en un paisatge familiar. Enmig de la sala van aparèixer dues persones, la primera era un jove d’uns vint anys, bastant alt, amb els cabells foscos i ulls verds. L’altra també era una jove que tenia una edat similar, els seus cabells en canvi, eren ben rossos i els seus ulls blau fosc com el mar. El més estrany era que no es coneixen entre ells, ni tampoc recordaven com havien arribat allà.

L’home va dir:

- Prepara’t, el jutjat de la vida comença.