Els dos joves que van aparèixer a la sala es van posar a parlar entre ells, per així poder esbrinar on estaven. L’habitació s’havia transformat en un carrer d’un poble, ple de cases i arbres. Mentre caminaven, van començar a sentir renous que venien d’un lloc proper. Uns metres més enllà, una casa estava completament en flames i una multitud de gent estava observant al voltant. La parella es va posar a córrer cap aquella direcció per poder averiguar el que havia passat. Una senyora gran, que devia tenir uns vuitanta anys, els hi va explicar que un nen petit s’havia quedat atrapat dins la casa i no podia sortir.

El primer acte de la jove va ser agafar el telèfon i trucar als bombers, però la senyora li va dir que ja ho havien fet, i tot i així no arribarien a temps a salvar al nen. El jove, sense pensar-s’ho dues vegades, va dirigir-se a la casa, però la senyora el va aturar i li va dir que no arrisqués la seva vida per un sol nen. Ell li va respondre amb molta calma:

- Si no puc salvar aquesta vida, no em podré perdonar mai.

I tot d’una va entrar dins la casa. Ràpidament, va córrer per totes les habitacions, va estar cercant durant dos minuts, però no trobava a ningú. El temps se li tirava al damunt degut a que estava començant a quedar-se sense aire, ell ja no sabia que fer. Quan va arribar a la darrera habitació de la casa, va veure una ombra davall el llit i va poder identificar al nen. El va agafar el més ràpid que va poder i amb unes paraules tranquil·les li va dir:

- No et preocupis, ja estic aquí per salvar-te.

El jove, juntament amb el nen, van començar a córrer i al final van aconseguir sortir sense cap ferida greu. Tota la gent es va posar molt contenta al veure que havien sortit d’una peça. Poc després van arribar els bombers i van apagar el foc. De sobte, els dos joves es van transportar a la sala on estava el jutge i el seu ajudant. I amb una veu greu i serena, el jutge va dir:

- Tot això que acabau de viure no ha estat més que una prova per a nosaltres avaluar si mereixeu viure o no. Només un de vosaltres dos podrà aconseguir sortir d’aquest lloc en vida, encara que no serà tan fàcil com us esteu començant a imaginar, tal vegada cap dels dos ho aconseguireu. En sortir hi haurà més persones com vosaltres que voldran el mateix i no dubteu que no tindran pietat.

Després d’una breu pausa, el jutge va seguir dient:

- Hem analitzat cada un dels vostres actes anteriors, podem dir que sabem clarament qui mereix seguir en aquestes proves i qui no ho mereix en absolut. Estic segur que el que no ho mereix en aquests moments ja té ben clar qui és.

La jove, a l’adonar-se que no havia fet res al respecte per ajudar, va entrar en pànic i va començar a córrer sense rumb intentant trobar un lloc on amagar-se. Però el que no sabia era que allò no era el món tal com el coneixia, sinó que era tot part d’un lloc imaginari que havien imposat a la seva ment. Realment no s’havia mogut i van dur-la directament a l’infern.

El jove es va quedar bocabadat, ja que la seva companya acabava de desaparèixer i ell no entenia res. El jutge li va dir:

- No passa res si ara no ho entens, més tard començaràs a trobar sentit a tot el que està passant.

El jove no va tenir temps a demanar res més i va ser transportat un altre cop a l’habitació del costat.

L’ajudant, sense entendre com havia pogut jutjar als dos amb només aquella prova, va demanar-li com ho havia fet per decidir quin devia continuar. El jutge sense mirar-lo ni a la cara va respondre:

- Paciència, jo mai m’equivoco.

I el llum de l’altra sala es va encendre.

El jove va tornar a ser transportat i aquest cop a una espècie de bosc. Després de caminar durant el que a ell li van semblar hores, va trobar a un home que aparentava tenir uns quaranta anys. Li va estranyar veure una altra persona en aquell lloc, per això s’hi va acostar a xerrar amb ell per veure si en sabia res del que estava passant.

El jove li va demanar:

- Perdoni senyor, vostè em sabria dir a on estem i que hi fem a aquest lloc?

I aquell home va contestar:

- L’únic que jo sé, és que m’han sotmès a una espècie de prova i el meu company ha desaparegut. Em sap greu, però no crec que pugui ajudar-te.

El jove, en veure que aquest senyor estava en la mateixa situació, va començar a parlar amb ell. Però al cap d’una estona va adonar-se que realment era el seu contrincant, ja que com li havia dit aquell senyor misteriós “només un de vosaltres aconseguirà sortir d’aquest lloc en vida”. I a l’instant va quedar-se callat, fent-se més i més distant fins que la conversa es va quedar en silenci.

Ja es començava a fer de nit, pel que va decidir que la millor opció seria fer una mena de resguard perquè fos més fàcil protegir-se de qualsevol amenaça. Ell no havia tingut cap problema per a realitzar-lo, però no feia més que observar el què feia el senyor, perquè devia fer un parell d’hores que estava aturat sense fer res. Diverses vegades s’havia plantejat anar a xerrar amb ell i demanar-li perquè no havia fet res encara, ja que s’acostava la nit i el més probable seria que els animals ataquessin. Però en totes les ocasions es va retenir degut a que la seva veu interior li deia que així era millor, perquè tenia la victòria assegurada.

Després de reflexionar una bona estona, va decidir anar a dormir, estava molt cansat. A mitjanit va sentir un renou estranya, el que va fer que s’acostés a mirar què provocava aquells sons. Va endur-se’n un gran ensurt en veure que era un llop que cercava menjar.

Tot seguit va tornar al resguard on estaria fora de perill, però no va tardar gaire en recordar al senyor que estava defora indefens. I encara que no volia sortir per res de la vida, va pensar que a ell li agradaria que l’ajudessin en aquella situació, pel que va córrer, va despertar al senyor i va dur-lo ràpidament al seu resguard, on els dos van passar la nit fora de perill.

Com va passar a la primera prova, les dues persones van ser transportades a la sala on hi havia el jutge i l’ajudant. El jutge, va tornar a repetir les mateixes paraules que la darrera vegada, un moriria i l’altra continuava. Però al final va afegir que la següent prova seria la darrera que es realitzaria, així que el que guanyés podria anar viure. Els nervis van envair la ment del senyor, ja que sabia que ell no continuaria, així que va girar-se cap al jove i el va intentar assassinar amb les seves mans. El jutge en veure aquell acte, va agafar-li el braç i li va dir en veu baixa:

- Crec que no fa falta que digui els resultats.

I després l’home va desaparèixer.

La darrera prova estava a punt de començar i després de tot allò l’ajudant ja no sabia ni que demanar-li al jutge, només podia esperar i observar el què passaria en aquella darrera prova. Tenia una cosa clara, el final dels jocs estava arribant.