La posada tenia uns escalons de llenya, pels quals unes enfiladisses s’apoderaven de la barana. També poesia grans ventanals, pels quals es podien veure botelles de whisky, i els gots quasi plens a la barra. La porta era alta i obscura, s'obria a una gran habitació sorollosa i pudent. Al centre, hi havia un gran arbre, que travessava el sostre. Les seves ramificacions s’apropiaven de la sala, i s’encorbaven a través de les finestres. Peter i Edmond es van apropar a la barra, temerosos i observants. Varen seure a una de les cadires de la barra.

- Què desitgen?

- Un whisky amb gel i…

- Un te de menta. Seguia Peter

- Perfecte!

De sobte, l’habitació semblava més lluminosa i simpàtica, i a ulls dels protagonistes l’arbre respirava benevolència i esperança. A través dels finestrals es podia observar el “Mercat de Majoa”, i homes i dones que transportaven carabassa amb carros de fusta desgastada.

- Així que et dius Edmond.

- Sí, Edmond.

- I vol dir…

- Rei de la Terra.

- Rei de la Terra? Que humil, no?

Edmond va mostrar un petit somriure, que segurament hauria anat a més si el cambrer no hagués interromput dient:

- Aquí teniu, el whisky i el te… Ah! Per cert, tenim habitacions a la segona planta, per si us interessa.

- Sí que ens interessa, però no tenim… gaires doblers.

- No crec que sigui un problema, les habitacions estan a 4 runes per persona… Tenim l’habitació tres lliure.

Una brisa xiulant corria ara per la posada, una brisa freda, i aguda. Es podia notar una lleugera olor de peix, que s’ajuntava amb el peculiar aroma del te.

De sobte, com un vell huracà, un so desagradable va inundar l’habitació.

Un home, vell, amb una barba pèl-roig va trencar una botella de cervesa a la barra, verda com les fulles d’hivern. Estava agafant al cambrer pel braç dret i amb l’ampolla punteguda l’amenaçava pel coll.

L’home anava begut, i és t'embalatjava de banda a banda com una flor conduïda pel vent. Peter es va apoderar de valentia i va saltar la barra, donant suport amb una mà i sobrepassant l’obstacle. Va poder agafar a l’home pel braç que suportava l’ampolla trencada. El vell es resistia, però només podia forcejar.

- Amolle'l, o seré jo el que trencarà una ampolla. Exclamava Peter, temerós, encara que no se li notava.

L’home va forcejar una vegada més, abans de deixar-se caure, i fermar-se posteriorment les mans darrere l’esquena amb una soga.

El vellet, prim i amb els ulls buits, ja marxava amb els “Guàrdies Reials”.

La sala es va omplir en sorollosos aplaudiments, com l’aigua ompl un caduf.

- G-g-gràcies… Tartamudejava el Cambrer.

- He fet el que qualsevol faria. Va contestar Peter, intentant no semblar arrogant.

- Com es diu l’heroi? Demanava una veu anònima.

- Peter. Va contestar, amb un petit somriure que se li escapava.

De cop i volta L’Arbre d’en Dedé es va convertir amb un cor, que cantaven als peus de Peter:







- Visca Peter! Exclamaven un cúmul de gent.

- Visca! Seguien els altres.



La porta principal es va obrir, deixant veure un barret de copa alta, fosc, i complementava perfectament amb la resta del vestit groguenc, que va passar desapercebuda, tot i que el seu vestit fos extravagant.

Aquesta persona es va apropar a Lloma Gris, que observava l’escena.

- És el teu amic?

- Sí… Amic, company…

- Edmond, no?

Lloma Gris es va girar bruscament, com espantat de què aquella dona conegués el seu nom.

- Ens coneixem? Va demanar.

- Jo a tu sí que et conec “Lloma Gris”, però tu a jo no em coneixes… No t’espantis, m’envia Lustric. Bonu… no m’ha enviat, una òliba m’ha duit una carta. Deia que tal vegada n'assassinàveu ajuda, de com trobar el camí a Ercrin. I he suposat que estaríeu aquí, i efectivament, esteu aquí. Ups! Perdona, no m’he presentat, soc Kassandra, filla d’Anastàsia i Fèlix.

- Així que saps com arribar a Ercrin?

- Sí, però no serà tan fàcil com diu Lustric, aquí no es pot distingir cap camí que et condueixi a Ercrin. I no trop que cap persona, excepte jo, et digui el camí. Els habitants tenen por dels Nòmades de la Neu i prefereixen quedar a casa seva, segurs a la llum i ardor del foc.

- Entenc… I com s’hi arriba?

- És bastant senzill, coneixes el port d’Itrak? Només has d’arribar allà, demanar un vaixell, i partir cap a Ercrin. No trop que et cobrin res, i si demanen, digues que no tens runes i que vens de part de Kassandra, allà em coneixen.

- Sí, el conec. El camí no està senyalitzat amb fanals, que pengen dels arbres?

- Sí, això mateix, ara t’ho anava a dir. Va contestar Kassandra entusiasmada.

- I quan recomanes que partim?

- Tan aviat com es pugui. Ja que una manada de lleons s’ha apoderat del camí. Et recomano anar de nit, i si partiu aquest vespre arribareu a temps per les revoltes, tindreu menjar i aigua gratuïta!

- Que passa aquí? Va dir Peter mentre decantava la cadira per poder seure.

- Anem al port d’Itrak.

- Ara! Si és de nit. Va demanar.

- Això mateix. Hem de partir ara. No em faria molta gràcia ser devorat pels lleons.

- Lleons?

- Sí, això mateix. Es veu que s’han apoderat del camí, i com ja saps, els lleons són diürns, així que hem de creuar de nit.



I ja es disposaven a partir. Recollien els seus cavalls de l’estable on els havien deixat. Tenia bigues transversals, d’un color marró fosc, i diverses parcel·les per deixar els animals. Feia una olor desagradable, que a Peter li recordava a la seva infància, quan era més petit, i amb el seu pare anava a l'escorxador, per poder fer el dinar de molta gent. Les portes grinyolaven, però estaven ben subjectades. Edmond i Peter ja posaven els seients als cavalls, el de peter era banc, amb taques marrons, i el de Lloma Gris era completament negre.

Ja estaven damunt els cavalls, i es disposaven a sortir del poble, quan varen veure un cúmul de gent que aplaudia i cridava els noms dels missatgers. Les grans portes es varen obrir poc abans que els cavallers sortissin. I una vegada fora encara se sentien els crits d’admiració dels ciutadans. Cavalcaven de pressa, volien arribar al port d’Itrak abans que l’alba sortís i enlluernés el llac que es podia veure des de la muntanya on ara estan, baix la llum de la lluna creixent. Se sentia el cant dels mussols, i de tant en tant es podia observar llums, que volaven guiades per l’aire en aquella freda nit. Ara ja creuaven un jove sender, verd i ample. El camí jo no estava guiat per fanals, sinó per un conjunt de roques que de no ser per la llum de l’astre que enlluerna les nits més fosques, no haguessin pogut seguir. Al fons de què Lloma Gris podia observar, va veure la manada de lleons que havia parlat amb Kassandra. Els va veure tombats a terra, dormint, o això era el que pensava… Peter també es va adonar. Els dos van disminuir la marxa, temerosos i nerviosos. Ara l’únic que se sentia era el renou de les botes i trepitjar dels cavalls. Edmond va distingir una bassa vermella, que sortia d’un dels lleons. No s’hi van apropar, es van quedar petrificats en veure aquella escena. El lleó que tenien més prop tenia la panxa oberta, i es podia veure l’intestí prim de l’animal, que rosegava el terra. El lleó tenia els ulls oberts, però no expressaven cap sentiment. Semblava que el lleó s’ofegava en la seva pròpia sang, i això va crear una profunda sensació d’angoixa als protagonistes i un calfred els va recórrer tot el cos. Que no van poder resistir i van marxar el més ràpid que van poder. Aquella imatge se’ls va quedar gravada a la ment, i els va recordar del que podien ser capaços els Nòmades de la Neu.



Ja s’havien allunyat prou com per sentir que podien alleugerar la marxa, i encara que fos difícil contemplar el paisatge de valls i muntanyes, que l’alba ja començava a il·luminar, es van aturar a gaudir-ho.

Van seguir poques milles més, quan ja se sentia el renou de petites ones rompent contra les roques. El so estava incrementat pel ressò del vall. Es podia distingir moltes cases de la qual silueta era fosca a contra sol. Es podien veure vaixells desaparèixer a l’horitzó, junt amb el fet de bategar la vela. Tots els camins estaven enrajolats, i van decidir deixar els cavals a unes tanques a canvi d’un raonable preu. Ja trepitjaven aquell desitjat port, amb un vent fresc i suau. Cases amb balcons que donaven al mar, i el reflex dels primers raigs de llum rebotaven als vaixells. No van tardar molt a trobar un vaixell a punt de partir cap a Ercrin. Era un vaixell que només tenien un màstil amb una vela quadrada i posseïa dos grans rems col·locats a la popa, com un timó. Estava dotat també d'un esperó col·locat a la proa i una coberta que cobria tot el vaixell de banda a banda.

Abans de pujar al vaixell van haver de convèncer al propietari. No li va valer dir que no tenien runes, ni que venien de part de Kassandra. Van haver de pagar 140 monedes d’or, per així poder anar de contraban.

Van amagar-se a la coberta, junt amb tota la farina i blat que solien transportar els vaixells, aquest concretament s’anomenava Àrgo, i se sabia, ja que a cada banda del vaixell estava escrit el nom, gran i fet amb relleu. Les petites ones que xocaven contra el vaixell es podia considerar com un renou agradable i reconfortadora.

Tant Lloma Gris com Peter estaven cansats, així que van decidir dormir, i ja es despertarien en arribar, perquè hi havia de descarregar totes les mercaderies.

El darrer que van sentir abans de caure en un profund somni va ser la veu del capità que van subornar dient “Pujau la vela!”.

Ells no ho sabrien mai, però aquell va ser un trajecte fàcil, el vaixell no va tenir complicacions i durant tot el camí es podien veure platges a la costa.



Peter va ser el primer a despertar-se, i tot seguit va aixecar a Edmond i van ajudar a descarregar les mercaderies. Una vegada ja no hi quedava res van baixar d’Àrgo i Des d'aquesta vall es pot veure de lluny les Muntanyes Petrificades. Dins la Vall d'Ercrin es troba gran varietat d'arbres com els bedolls i els roures. Però a part també atresora al seu interior gran varietat de flors. La gran bellesa i el resguard que brinda Ercrin és immens. Totes les cases estan fetes per un marbre blanc, net i polit. Has d’anar de banda a banda travessant per ponts de fusta clara. La verticalitat dels edificis i el detall en tots els racons feia d’allò un pensament inoblidable. Estàtues de Deus i antics reis que miraven a l’horitzó, amb una espasa, llança o arc a la mà dreta, i a l’esquerra un gran escut.

A la punta d’una muntanya es descobria el castell més gran i detallat que havien vist. Va ser construïda en set nivells sobre el Turó d’Ercorun, d'uns 1050 peus d'altitud. Cada nivell posseïa la seva pròpia muralla i una sola porta, de manera que la porta de cada cercle donava a una adreça diferent de la inferior, començant per la Gran Porta, orientada a l'est. Just darrere d'aquesta gran porta s’obria un gran bastió de pedra amb una aresta agusada com la quilla d'un vaixell, amb una alçada d'uns dos-cents peus, i que arribava fins al mur del setè cercle.

I allà intentaven arribar, tant Peter com Lloma Gris, a aquell gran castell, envoltat per set muralles blanques com la neu, que contrastaven amb el verd dels arbres. No van trigar molt a estar davant la porta principal. Van mostrar la carta que duien des de Senda i poc temps després ja estaven reunits amb el rei Bardolf.

- A què es deu aquesta vista?

- Ràndil, el rei de Senda ens va manar entregar-te aquesta carta en persona.

Bardolf va agafar la carta de les mans d'Edmond, va seure al tron i la va començar a llegir.







Hola, Bradolf:

Espero de tot cor, que aquesta carta pugui ser llegida sobre les teves mans, i que els dos missatgers no hagin sofert per dur-la. Segurament et demanaràs com és que t’escric, pues bé: El poble de Senda ha estat sofrint lleugers atacs desconeguts, però és possible que siguin els Nòmades de la Neu. Sé que et sonarà estrany, però molts de Cavallers Obscurs han desaparegut, i l’únic sobrevivent va anunciar que els Nòmades els van assassinar. Espero, novament de cor, que puguis acabar amb aquests bastards, i reconciliar-nos de nou, formant un estat a l’est, com els vells temps.



Atentament

Ràndil



- Així que he d’acabar amb ells… Va murmurar Bradolf - Saps, jo vaig perdre al meu pare culpa dels Nòmades. Recentment, també he perdut a molts soldats.

- I què farem? Va demanar Peter

- Reuniré al meu exèrcit, i m’hos acendrarem al Bosc dels alts Pins i acabarem d’una vegada per totes amb ells. La sang es paga amb sang.

- Jo hi aniré. Va dir Lloma Gris.

- És la teva decisió. Va contestar el rei.

- Jo també hi aniré. Retreia Peter.



El rei va sortir al balcó, i va fer sonar una banya de bou. I en poc temps tots els soldats estaven ordenats i preparats per partir.

Van agafar rumb cap al Bosc dels alts Pins, amb més soldats que persones havia vist Peter amb tota la seva vida.

Van trigar tot un dia a arribar al Bosc. Es van aturar a reposar forces als diferents campaments que hi havia per la regió, fent torns per així poder avisar en cas d’atac. Dintre el Bosc, el ressò augmentava, i se sentia sorollosament els frecs de les armadures.

De sobte, van sentir un crit a la llunyania, i junt amb això un exèrcit de fletxes cobria el cel.

Ara ja, els Nòmades es van fer visibles, i ara ja lluitaven contra l’exèrcit d’Ercrin. Pel que semblava, no tenien por a morir. Escampaven sang al seu camí, travessant amb llances a tot el que se li posés davant. El xoc de les espases es podia sentir des de milles enfora, iguals que els darrers crits dels soldats.



Peter es va girar, i va veure a Lloma Gris tombat a terra. S’hi va apropar, tot i que la gent lluités als seus costats, va veure sang al voltant, i li va recordar al lleó que havien vist dos dies abans.

Una fletxa va ferir el casc de Peter, fent que caigués a terra i que no vagues res més.

Quan peter es va recobrar ja no hi havia gent al voltant. Estava tombat en les pedres on havia caigut. Era un dia solejat, però fred. Peter tremolava i se sentia gelat com una pedra, però el cap li cremava a foc.

- Em demano que haurà passat - es va dir.

Va seure, agarrotat, i va veure una sobra, a la llunyania, que s’anava apropant. Era Bradolf.

- Sempre em demano: com és que per ser bo, has de ser dolent. Va dir el rei mentre seia al costat de Peter.