F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Una aventura poc esperada (Carabassonet)
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella (Ciutadella)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Deshonra

Al “Mercat del Llac” la gent solia passejar amb alegria. Era un mercat net i polit, malgrat les cases devastades anys abans, i que encara no havien estat reconstruïdes, però aquell dia poc es diferenciaven de les altres, ja que eren cobertes per un gruixut mantell blanc. El terra del mercat era sorrenc, i estava compost per rajoles de pedra de diferents mides i tonalitats. Els petits raigs de llum que aconseguien travessar aquests foscos núvols penetraven sobre la boirina que cobria el mercat en aquell fred dia d'hivern.
Aquest trist matí la gent no passejava pel Mercat del Llac i seguia el seu rumb cap al “Pont dels Canelobres” i seguia pel “Rierol Fangós”, sinó que la gent rondava per les seves acollidores llars, seguint amb els seus costums, menjant i bevent. La majoria de les cases eren àmplies, algunes de dos pisos i amb enfiladisses que les escalaven, de tant en tant, n'hi havia una amb escala de fusta exterior que pujava al segon pis. D'altres, en canvi, eren petites i abocaven lluminositat a través de les finestres, les quals desprenien gairebé sempre una aroma de fruits secs.

Els carrers eren estrets i llargs, amb un petit pendent cap als costats d'aquesta, així la pluja que abatia “Senda” relliscava per un costat del carrer, provocant que el seu trist camí acabés per ràncies canonades que arribaven al Rierol Fangós, i viatgés travessant senders i boscos.

A pocs peus del pou central se situava “La Taverna d'en Greg”, la qual sempre estava abarrotada, i on la gent solia beure i quasi sempre cantaven el mateix:

Un cavaller errant

acompanyat per un cant.



Difuminat en la boira,

aïllant mentre sospira,

una nova terra

d’amor i alegria…


Veien passejar la gent per les àmplies finestres amb punta arquejada. Hi havia una gran barra, i darrere, el senyor Peter, que era un home vast i corpulent, dirigia la taverna des que tenia trenta-dos anys, mesos després de la mort de Greg, el seu pare i per sempre el creador de la cantina. Peter treballava a la tasca des que tenia 16 anys, era un home amable i sempre tenia bones intencions. Moltes vegades (quan demanaves alguna cosa) s'asseia amb tu a xerrar en aquelles còmodes cadires restaurades recentment, igual que les noves taules de roure vermell. Generalment, en Peter es desfogava, t’explicava que sempre estava estressat i després, quan algú més demanava una beguda o menjar, s'aixecava de mal humor i desgana, deia: - Ho veus?-.



El terra de la taverna era fosc i desgastat, quan el trepitjaves se solia percebre un so desagradable, la fusta d'avet tenia marques de les antigues potes de les cadires. Els canelobres penjaven del fred sostre per una corda blanca, la punta del qual, amb el temps, es va anar enfosquint per culpa de l'ardor del foc.



Tot i que era un dia molt fred, els més valents de Senda es van atrevir a baixar a la taverna. En una taula hi havia un home gran i fort, i que poca gent s’atrevia a desafiar a una breu competició de pols, esport que era molt comú a l’est. A aquest home el coneixien com a “Lloma Gris”. Ell va ser un antic “Cavaller Reial” que va lluitar a la “Batalla dels Reis”. La gent el respectava, tot i que pocs sabien que va servir a Brasno, un antic Rei de Senda que va morir anys enrere per una malaltia desconeguda. Lloma Gris es guanyava la consideració (i la vida) mantenint el seu lloc a les “Competicions de Polsos Oficials de Senda” en què sempre pagaven un bon preu al guanyador.



Però de sobte, una noia encaputxada, vestida de verd, va travessar la porta corrents. La gent la mirava. La jove va pujar damunt una taula fent servir una cadira com a escaló.



- S’atraca el mes de gener, les pluges i núvols es presenten - deia la noia amb la seva veu dolça -. Es diu que el “Bosc dels alts Pins” ha caigut malalt i els cavallers que hi van no tornen. Fa quatre sols que van partir els “Cavallers Obscurs” des del Pont dels Canelobres i encara no han tornat.



La gent es mirava espaordida.



- Els “Nòmades de la Neu”, jo els he vist! - deia un.



- Els Nòmades van ser derrotats a la Batalla dels Reis - retreia l’altre.



- La profecia diu que el setè dia d’Endur, un hivern de lluna plena, els morts de la Batalla dels Reis ressuscitaran i atacaran als desertors - manifestava un vellet encorbat.



- Bestieses, el rei dels Nòmades de la Neu va morir a la Batalla dels Reis, com tots els altres.



- Això és el que va dir Brasno quan va tornar de la Batalla,“He matat Hungràs, el rei dels Nòmades”, però et record que Brasno va enverinar al seu pare per convertir-se en rei, i també et record que aquell pervers va dur a Senda a la misèria, era un mentider, i esper que es podresqui en la seva tomba.



- Això és ver!

- Hungràs va morir a la Batalla dels Reis - va dir una veu que amb prou feines s'escoltava entre l’esvalot -. Jo vaig veure com moria travessat per una llança - assegurava Lloma Gris. Aquell dia, Hungràs va cridar com cap altre. Els seus ulls negres s'anaven aclarint a mesura que es tacava l’armadura amb la seva sang carmí.



Hi va haver un silenci aterridor, fins que el murmuri del Rierol Fangos, cada vegada més fort, va rompre aquella pausa. El vent xiulant semblava augmentar. Però de sobte, les petjades d’un cavall a la llunyania van causar que els curiosos de la Taverna d’en Greg traguessin el cap per les seves àmplies finestres, fins i tot l'un sobre l'altre. Les petjades cada vegada se sentien més fort.



Al Rierol Fangós es va poder distingir la silueta d'un Cavaller Obscur, que es va aturar davant del “Palau Reial” que se situava a pocs peus del Mercat del Llac. Ara no només els curiosos de la taverna treien el cap, sinó que tots els veïns de les cases properes també. Homes, dones i nens, abrigats fins al cap, es miraven incrèduls davant l'arribada d'un únic cavaller. Les portes del palau s’obrien acompanyades per un grinyol. La brisa xiulant provocava la bellugadissa dels arbres, els quals es desfeien de la neu que els cobria. Però d’un moment a l’altre es va obrir una porta que es trobava darrere el balcó. Alfred (el criat del rei) va comunicar que Ràndil sortiria en breus moments per la porta, ho va dir amb els ulls entretancats, ja que aquell dia feia un vent que assecava els ulls. Ràndil, que era l’hereu de Brasno, un home gras, de pèl pèl-roig i llarg va sortir ben abrigat per la porta principal.



- Veig que has tornat - va fer amb un to vacil·lant -. I els altres? - dDeia Randil.



- Morts, tots morts - va dir el Cavaller amb la mirada fixada a terra.



- I tu? Com és que no estàs mort?

- Els he vist - manifestava el Cavaller mentre la capa negra revolotejava en una batalla contra el vent.



- Vejam, sorprèn-me. Què has vist?

- Els Nòmades de la Neu - encara tenia la mirada fixa a terra.



- Oh no, quina por! - va retreure Randil - Els Nòmades van morir a la Batalla dels Reis, devora la “Muntanya Petrificada”.



El Cavaller Obscur no va contestar, només va rompre en llàgrimes abans que el Rei digués:

- La guillotina.



Cap dels seus soldats i criats es van moure.



- És que no m’heu sentit! La guillotina!

- No ho podem fer - opinava un soldat que no es va moure per no destacar entre els altres - és un Cavaller Obscur.



Hi va haver un silenci petrificant, quasi aterridor, els arbres es movien i els ocells callaven. Una pluja lleu es va atribuir Senda, les canonades complien la seva funció i es podia escoltar a la breu llunyania com desembocava al Rierol Fangós.



- Qui ha dit açò?

Un soldat va fer una passa endavant, amb la mirada ferma. Randil s’hi va apropar, confiat i amb espasa en mà. Va aixecar l’espasa i li va col·locar a la gargamella. La seva intenció no era matar-lo, sinó donar-li un avís a ell i a tots els que l'envoltaven.



- Què has dit?

El soldat no va contestar, i de nou hi va haver un incòmode silenci.



- Ja em pensava jo que ningú havia dit res. La cara de Randil cada segon semblava tornar més malèfica.



- Duis la guillotina, colla de bastards!

Aquell crit va provocar que una saliva se li escapés i caigués damunt l’armadura d’un soldat, però les restes que li van quedar a la boca se les va tocar violentament amb la seva màniga. Els pocs ocells dels arbres propers volaven espantats i el batec de les seves ales va provocar un crit en el cel. Ara sí, els seus criats van desaparèixer en una cantonada. Poc temps després s’escoltaven les fortes rodades damunt l’irregular empedrat.



Per la mateixa cantonada que van desaparèixer els servents ara es podia observar una construcció de llenya fosca amb una enorme navalla de ferro triangular, que la van situar davant el Palau Reial.



Els soldats que servien al rei van ajudar a baixar al Cavaller Obscur, el qual no es resistia. Va baixar del cavall, i unes tristes passes feien sonar les botes. Va pujar l’escaló de l’horrible construcció, va posar el seu coll en la irregularitat de la llenya.



Un home estrany, corpulent i amb una fosca capirota s’hi va apropar, només es podien distingir els seus penetrants ulls blaus per les úniques obertures d’aquell capell punxegut.



- Deixa’m, ho faig jo - va dir Ràndil amb un amigable to, però la seva cara contrastava amb aquella vacil·lant veu.



El botxí no s’hi va interposar. Ara era el rei el qui agafava la corda que penjava.



- Les teves darreres paraules, farsant?

Ara només se sentia el sigil dels arbres i del rierol. Les mares tapaven els ulls als seus fills terroritzats. Aquella pluja lleu es va intensificar, creant un reconfortant so a les orelles dels presents. Provocant que el pèl del rei i del cavaller es banyessin, fent així que tornessin d’un color més fosc.



- Us he advertit. He vist morir a Robb a mans d’un Nòmada amb la boca sagnant i quasi sense dents - proclamava el cavaller entre profundes llàgrimes que recordaven aquells fets - Ha arrencat el cap de Robb! Ha arrencat el cap de Robb! El plor augmentava.



- Prou!

- Sent llàstima per la gent que sofreix culpa teva, jo sé el que…

No va acabar la frase, el rei va amollar la corda mentre mirava la negra capa del cavaller, que ara ja es convertiria amb una toga carmí. El cap va rodolar fins als peus d’un fillet (que mai oblidaria la ràbia en les seves darreres paraules). Encara se li podien veure els ulls enllagrimats i plens d’agonia. La sang es mesclava amb la pluja i fluïa cap a les canonades. Hi havia petits gemecs d’angoixa entre les famílies observants.



- Això és el que passa si mentiu al rei. Va dir Ràndil un poc més tranquil.



Molta gent tornava a entrar casa seva, tancaven les finestres i prenien espelmes. La gent encenia el foc, que dintre de la xemeneia hipnotitzava, i el fum de la foguera es desprenia pel sostre de les llars.
 
Carabassonet | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]