Setmanes després encara es xerrava de la decapitació del que semblava ser l’últim cavaller d’alt rang. La gent no s'atrevia a sortir de casa seva, i els bards recitaven tristes cançons que eren transportades pel vent, que fluïen per les finestres acompanyades per una melancòlica melodia.
De tant en tant es podia veure moviment pel mercat, i de nou, els més valents es van atrevir a baixar a la taverna. Com era costum, la gent bevia i cantava. Però Peter i Lloma Gris parlaven en una taula, arraconats, com si no volguessin que ningú els sentís, mentre que Billy (el nou cambrer) servia als clients.
- Alfred, el majordom de Ràndil, va venir a casa mesa, i em va entregar una carta- deia Lloma Gris amb un to aspre de veu - la carta redactava una missió a complir. Després de la decapitació del Cavaller Obscur el rei no està segur que els Nòmades de la Neu estiguin morts. Per això ens mana, a tu i jo, a arribar a “Ercrin”, passada la Muntanya Petrificada.
- Per què ens envia allà? Si els Nòmades de la Neu han ressuscitat, nosaltres no podem fer-hi res. Va intervenir Peter just després de fer un bon glop de cervesa negra.
- El rei d’Ercrin, “Bardolf”, té el poder i els soldats necessaris per desembocar una guerra i acabar per sempre amb els Nòmades de la Neu, i dur la pau a tot l’est.
- Ja veig… Però hem de passar pel Bosc dels alts Pins, i si resulta que els Nòmadas de la Neu han ressuscitat… Peter no va acabar la frase.
- Conec un apotecari, Lustric, milles dintre del bosc, només haurem de travessar fins “el Penya-segat de Batòs”. Una vegada allà ens indicarà una nova ruta, més llarga, però més segura.
- I quan partim? Manifestava Peter amb un sospir.
- Ara - va dictar Lloma Gris amb veu ronca. - El rei ens espera al Pont dels Canelobres, amb un carro i dos cavalls blancs.
Peter va agafar la seva jaqueta que suspenia al penjador de l’entrada, i es va dirigir cap al Pont dels Canelobres, travessant el Mercat del Llac i tot escoltant el confortable renou de la neu trepitjada per unes botes de cuir.
A la llunyania ja es podia veure la llum dels canelobres a través de la densa boira. Es va sentir una veu que van reconèixer de seguida:
- Oh, amics, com m'alegro que hàgiu assistit - va dir Ràndil, amb un to empàtic de veu.
- Peter, supòs que Lloma Gris t’haurà explicat com és que sou aquí - proclamava el rei mentre li donava la mà a l'hostaler.
- Sí, m’ho ha contat.
- Segurament et demanes com és que us he triat a vosaltres dos. Bé, com ja sabeu, hi queden pocs cavallers, i han de defensar el poble. I necessitava dues persones de confiança. I que millor que un antic Cavaller Reial i l’hereu d’en Greg, un home savi i previsible. Ràndil es mostrava amable i despreocupat.
- Supòs que els sacs del carro són…- va dir Lloma Gris abans que el rei l'interrompis:
- Sí, és roba i menjar, però també trobareu una brúixola i una espasa que esper que no hàgiu d’emprar.
- Trop que seria hora de partir, si volem arribar a la casa de Lustic abans que l’endemà es pongui el sol - va dir Lloma Gris, que es mostrava impacien per acabar la conversa.
- Teniu tota la raó. Va dir Ràndil abans que Peter i Lloma Gris pugessin al carro, recolzant-se contra la roda.
- Digali a Lustric que envia una òliba missatgera quan arribeu.
- Pren-ho per fet - va dir Lloma Gris abans que Peter assotés a un dels cavalls, el qual va començar a caminar i allunyant-se del pont.
Quan se'n van adonar, ja havien sortit de les fronteres i ara travessaven una muntanya, que es deformava en un vall allà on arriba la vista. Els arbres semblaven augmentar a cada pas, eren grans i forts, es distingia un camí pel terra arenós, que es degradava i semblava camuflar-se entre la viva herba. Al fons, el sol es ponia sobre una serralada i definia la silueta, enfosquint-la amb un contorn irregular.
Lloma Gris i Peter van assimilar que no podien seguir gaire més, els cavalls, ja cansats, perdien forces. Van seguir quasi una milla més, quan varen trobar una cova, que en entrar, s’il·luminava a través estalactites del que semblava aigua congelada.
Era una caverna humida i amb una aroma similar al del Rierol Fangós. En el sostre hi havia una petita obertura, on la llum de la lluna es reflectia en un petit llac, fent així que enllumenés aquella gruta.
Els dos missatgers varen agafar grans fulles dels arbres propers, i les van col·locar a un racó de la cova. Van fermar els cavalls a un avet proper, que destacava entre els altres per unes branques corbades, que quasi tocaven a terra. Una òliba blanca es va posar sobre una d’aquestes.
Ara, de nou, van entrar a la cova i es van estirar en les fulles abans instal·lades al terra pedrós de la caverna. Es van tapar amb una manta gruixuda, que van treure dels sacs del carro, i els dos, encara que no ho comentessin, van quedar adormits, pensant amb el “què passarà demà?”.
Era una nit freda, però formosa, les estrelles enlluernaven al cel, i es podia distingir Orió en una gamma de constel·lacions. El renou dels arbres feia d’aquell vespre cosa inoblidable, però aquell renou de fulles va anar disminuint a mesura que transcorria l’alba.
Peter va ser el primer amb aixecar-se, i sense fer renou va fer-se net la cara i les mans abans de despertar a Lloma Gris.
Ara ja, els dos, ben desperts van replegar l’improvisat llit, deixant allà les fulles i disposats a complir una llarga galopada, fins a arribar a la casa de Lustric.
Lloma Gris va ser el primer amb sortir de la cova, va desfer les cordes que retenien els cavalls. Van decidir deixar el carro, ja que a poques milles havien de travessar un vessant molt empinat i el carro no ho suportaria. Van optar per penjar els sacs als culs dels cavalls, amb la mateixa corda els havien retingut. Ara, ja damunt els cavalls, van començar a trotar a través del bosc que ara es trobaven.
Van passar per un sender pantanós i espès, i amb una olor amarga i pesada. Van seguir per la “Cordillera del Lleó” fins que van arribar a un camp obert, ple de flors i vegetació, que estava rodejat per arbres de tronc gruixut i que s’obrien en una extensa copa de fulles hivernals.
Es van asseure a terra, i van treure un gran pa, que semblava fet per Lopecia, la fornera del Mercat del Llac. També van menjar pomes i pastanagues, mentre els cavalls menjaven herba del terra.
Poc temps, després van prosseguir amb la seva aventura. Ja era hora de la migdiada, però cap dels dos van voler aturar-se, els hi faltava poc per arribar al Bosc dels alts Pins. Només havien de travessar el “Camp de Tusc”, i al final d'aquest es trobaria l’inici del bosc que cercaven. I així ho van fer, varen travessar el Camp de Tusc quan van veure, alts pins que s’aixecaven amunt, prims i forts, que s’havien mantingut drets durant segles.
Peter i Lloma Gris s’hi van endinsar, temerosos i preocupats. El bosc era dens, però hi havia un sender que guiava el camí. Difícilment podies veure lluny, ja que els pins es posaven l’un sobre l’altre. Aquella era la segona vegada que Lloma Gris travessava el bosc, la primera va ser quan ell, junt amb Brasno i els soldats supervivents tornaven de la Batalla dels Reis, però era la primera vegada de Peter.
Van caminar durant un parell d'hores, quan a la llunyania, es distingia un gran baobab, que se sostenia per les seves arrels a la caiguda d’un precipici.
- És allà. Va dir Lloma Gris.
Els dos missatges es van apropar al gran arbre, aquest tenia unes finestres adossades, que en la quasi obscuritat total de la nit, il·luminaven i definien la silueta del baobab.
Una porta rodona, perfectament rodona com l’ull d’un bou, pintada de verd, amb una maneta daurada i brillant just al centre.
S’hi van apropar i varen sentir una veu que deia: <div style="\"text-align:" center;\"="">
No era un cavaller errant,
ni tampoc un bard,
era un antic cavaller reial,
que acompanyat per un cant,
arriba al fi del seu camí,
amb la seva toga carmí.
…
Lloma Gris es va apropar a la porta, que tenia una finestra circular, amb una creu que anava de banda a banda de l’obertura.
- Tock-Tock!
- No hi ha ningú. Va dir una veu desagradable que provenia de dins l’arbre.
- Ni tan sols vells amics? Va contestar Lloma Gris, amb un to arrogant.
La porta es va obrir, amb una renou desagradable.
- Edmond! - va exclamar la veu.
- Edmond? - va demanar Peter a Lloma Gris xiuxiuejant.
- Som jo - va respondre Lloma Gris.
Un vellet, prim i encorbat va obrir la porta, se li podia distingir un somriure entre la llarga barba quasi blanca. La porta s’obria a una sala a l’interior del baobab, també hi havia una escala de llenya que pujava al segon pis. Al sostre hi havia un canelobre que il·luminava tota l’habitació.
- Passau! - va dir el vellet - Seieu a la taula si us plau.
- Voleu un te? En tinc de menta, verd, blanc i negre. O preferiu menjar? Tinc molts tipus de pa, i també fruites i verdures.
- En realitat no hem vingut aquí de visita - va dir Lloma Gris.
- Ja ho sé, però mai està de més una aturada a un vell amic.
- Com ho saps?- va demanar Peter intrigat.
- Ciró, la meva òliba em va dir que dos cavallers errants s’han aturat a la “Cova de Muntó”, però no m’esperava que vinguéssiu des de Senda.
- Que és que aquí les òlibes parlen? - va demanar Peter encara més interessat.
- No, però es pot desenvolupar aquesta habilitat amb els anys.
- Anam a Ercrin - va interrompre Lloma Gris - Ràndil ens envia allà com a missatgers, però només conec el camí que travessa el Bosc dels alts Pins. I ens han arribat notícies que diuen que no és segur travessar-lo.
- Sí... - va murmurar Lustric, acariciant-se la barba i feia la impressió que estava pensant - Conec una altra ruta. Heu de seguir el Penya-segat de Batós i baixar pel “Verd Sender”. Una vegada allà podreu distingir un petit poble, on podreu demanar hostalatge i seguir el vostre camí. M'agradaria engegar una au fins a Ercrin, però no és segur per elles, i tampoc coneixen el camí.
I ja era el matí, humit i fred quan es van disposar a partir. Les fulles que guiaven el camí tenien petites gotes d’aigua sobre elles. Hi havia un silenci que només s’interrompia per les petjades i el fregament dels sacs en els cavalls. Edmond (o Lloma Gris) recordava el cant dels gorrions al bosc, però no era així, i això creava una sensació d’angoixa, d’un silenci horripilant.
I de sobte, ja en el migdia, tota aquella vista i silenci es va obrir en un sender guiat per la vegetació, amb un petit pendent que conduïa a un petit rierol en el qual sorgien unes poques pedres que dificultaven el camí dels peixos.
Van seguir pel sender, milles i milles, el sol es posava, fent que els núvols tornessin d’un color taronjós. I de nou, en un camp silvestre, a la llunyania van poder distingir unes cases de llenya fosca, Peter va deduir que eren d'avet. Que alumbraven aquella nova terra rodejada per muntanyes al fons.
- És allà - va afirmar Edmond.
I ja els seus cavalls caminaven fins a unes grans portalades. Després de respondre a unes preguntes incòmodes dels cavallers que vigilaven l’entrada els van permetre passar. Van deixar els cavalls a un estable brut, però en bon estat. I al fons d’un passadís constituït per cases acolorides van trobar una taverna, més gran i bella que la d’en Peter.
- “L’Arbre d’en Dedé”, quin nom més estrany per una taverna.
- Sembla que té habitacions a la segona planta, tal vegada ens permeten dormir abans que caigui la nit - va aspirar Lloma Gris.
