La figura damnificada de la Grace ara es vestia de dol. Duia unes sabates tancades de xarol i les mitges opaques impedien el contacte de la seva pell amb l’exterior. Sota el genoll li queia una faldilla recta negra que no afavoria gens el seu cos. Una americana negra li abraçava el ventre. Una indumentària en total desacord amb el seu estil més atrevit. Els llavis tampoc li brillaven ni eren rojos.



Era el dia del funeral. La gent s’estenia sobre la gespa verda del cementiri on es trobaven les dues tombes que lúgubrement s’endinsaven al sòl deixant al descobert el nínxol de marbre blanc d’en Simon i en Richard. Tot i que el cadàver d’en Simon no s’havia trobat enlloc, la viuda havia insistit a rendir-li homenatge.



Cares desconegudes d’arreu es mostraven consternades, no tant per l’estima, sinó per la catarsi que representava la situació. Totes elles encerclaven la fossa d'en Simon deixant en segon pla la d’en Richard. De rerefons es sentien veus commogudes per la seva meravellosa actitud heroica.



A la Grace del cúmul de plors se li havien enfosquit les parpelles inferiors. La gent s’acostava a ella donant-li per enèsima vegada el pesem, reconfortant-la de cara la cerimònia que ja començava.



El capellà municipal guiaria l’ofici honrant les seves ànimes que ja descansaven en pau. No se li podia restar la intervenció de la Grace que li havia volgut dedicar unes paraules:



-“Les llàgrimes sobre el teu record mai s’evaporaran. Has sigut, ets i seràs el meu heroi. Ara també l’heroi de tot un poble.” - va concloure recitant l’últim vers de l’esquela davant la immensitat de veïns que havien vingut a plorar en Simon aquella tarda.



L’ambient tallant i amarg havia conclòs amb la cerimònia.

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava. La primícia de l’heroi caigut que havia anteposat la seva vida per intentar salvar la d’un amic, havia corregut per tots els diaris de la zona. Els qui admiraven el seu coratge li portaven obsequis de tot tipus: flors, fotografies, pòsters, còmics, regals fets a mà… I això que ell mai havia estat famós, almenys en vida.



La Grace recollia els regals dins una bossa, respectant el fervor de les persones que havien viatjat fins allà per retre el darrer tribut a la llegenda.



Durant les darreres setmanes, tothom s’havia esforçat per mostrar el seu condol i desitjar-li sort a la seva nova destinació, havia pres la decisió de deixar enrere el poble i renéixer lluny dels records més dolorosos. El seu nom ja no constava a la llarga llista de sospitosos, de tal manera que la policia li havia atorgat el permís de marxar d’aquella zona residencial.



L’esquena corba li cruixia cada vegada que s’ajupia. Les caixes de cartró tacades de les seves llàgrimes s'amuntegaven sota el porxo. El camió de mudances no tardaria en emportar-se-les. Les flors es descolorien i les tiges queien rendides sobre l’herba incipient. Els canells estrets de la Grace aixecaven costosament i reorganitzaven totes les pertinences. A cada passa semblava que la fragilitat de la dona guanyés sobre l’afany d’allunyar-se d’Aurora. La melancolia donava pas al pitjor desconsol, revivint l’arribada del primer dia a la casa amb el seu estimat.



Després d'acomiadar-se s’acabaria l’actuació. L’esperava el camió carregat amb les seves magnífiques propietats. Les ungles pintades al seu estil de sempre obrien les portes del porta-equipatges comprovant així que hi fos tot.



Va deixar caure el seu cos alleujat sobre el seient del copilot dedicant-li un somriure victoriós al conductor, apropant-se-li amb un romàntic bes a la galta. La intensitat del petó quedava plasmada a la pell d'aquell home, deixant-li una marca de pintallavis al pòmul dret.



- Hem triomfat, Simon. -va dir la Grace amb un somriure d’orella a orella.



- Ha valgut la pena aïllar-me tant de temps de tu al rebost vell de casa.- va respondre en Simon amb un altra rialla vencedora.



La jove parella van encetar l’ampolla que mesos enrere havia lluït exitosa sobre els seus caps durant l'últim sopar amb en Richard, la de la seva estimada bodega. En Simon va articular de manera clara i concisa el nom que s'ubicava a totes les etiquetes:



-Jackville’s Winery. 878



Perquè no eren ni una ni dues ampolles, sinó que n’eren una immensitat que es dipositaven per graus en rengleres, embolcallades amb paper de bombolles per evitar que es toquessin una amb l’altra. Clarament, venent la centena d’ampolles robades guanyarien la riquesa que després tornarien a perdre per la seva ambició, caient un altre cop al mateix sot. Però quina importància tenia això si sempre trobaven la manera d’assolir el seu caprici? En canvi per la policia, el misteri del cas seria per sempre indesxifrable.



Ara sí que sí, ja no haurien de fingir més, eren lliures i res ni ningú els aturaria en aquest nou camí que junts començaven de nou. Lladres del prestigi d’un altre, trepitjant la vida del seu amic Richard, que a diferència d’en Simon, ell sí que era mort.



Havia valgut la pena ser farsant per una vida materialista, fictícia i cobdiciosa? Embriagar-se de diners no era sinònim de felicitat, tots els luxes s’havien de pagar. I tal com deia el filòsof Francis Bacon: “L’experiència dels segles evidencia que el luxe anuncia la decadència dels imperis”.