La llegenda va començar un dimarts de primavera al poble d’Aurora, on en Simon i la Grace traslladaven el mobiliari a la que seria la seva futura casa. Es trobava en una illa plàcida de cases adinerades, a quatre vents, totes amb porxo i amb un jardí on hi florien els bells rosers del mes d’abril. Es respirava un aire tan perfecte que semblava escèptic, era una sensació inigualable, inexplicable. Havien trobat el lloc idoni per viure.



La Grace obria la porta dreta de l’últim Porche blanc sortit al mercat. Portava un vestit primaveral carmesí a joc amb uns botins de cuir negre. I tot i l’esplèndida entrada que havien donat la parella al barri, se’ls veia humils i pels volts dels trenta.



Tot semblava anar bé. Sota la mirada dels xafarders veïns, junts desempaquetaven els seus béns més preuats: quadres pintorescs, una magnífica làmpada de llàgrimes de cristall i com no podia ser menys, el famós i radiant tallagespes.



De les cuines del veïnat ja en començaven a sortir les característiques olors aromàtiques dels rostits de quarts de dues: romaní, llorer, alfàbrega, el suquet que xupxuejava a les cassoles, els guisats a punt d’entrar al forn... En Simon també començava a salpebrar la carn que rostiria posteriorment a la Weber. A dins, la Grace, amb el davantal ben posat, treia la seva inconfusible i aplaudida lasanya del forn disposada a presentar-se al veí de la casa del costat.



La va obrir un home uns anys més gran que ella, vestit de vint-i-un botons amb americana negra i corbata ratllada. Es va presentar amablement amb el nom de Richard. Al rebedor hi havia un únic parell de plantofes i un sola gavardina que inspirava joventut. Metres endins, s’apreciava el menjador, immens i lluminós. Hi lluïa una enorme vitrina de cristall plena de copes que s’estenien meticulosament ordenades segons el tipus de licor que podien acceptar.



Sota les escales de cargol daurades hi havia una majestuosa bodega plena dels cabernets sauvignons típics de les seves pròpies i riques vinyes. Presumint, en Richard va seleccionar les dues copes més fràgils i delicades engalanades amb un preciós ribet d’or d’entre la vuitantena que disposava. Les va mig omplir del seu vi més exclusiu i amb un moviment envolvent va olorar-ne una sense mullar-se els llavis. La Grace, inexperta, de seguida en va fer un glop.

-Aquest vi és potent, amb cos. Pot semblar astringent però amb el temps es torna afruitat, passional i intens. Com jo. - deia prepotentment en Richard.

La Grace, bocabadada per la inesperada intervenció de l’home, va acabar de prendre’s el vi i no va retenir la seva curiositat preguntant-li per què no bevia. La fesomia d’en Richard va canviar en un tancar i obrir d’ulls, va dubtar en dir-li, però amb el cap cot li va acabar explicant sobre la insuficiència hepàtica que patia des de feia ja dos anys i que l’havia esborrat de la llista de prodigiosos sommeliers estatals de la qual havia format part. Va ser aquí, en aquest moment de tristor, quan la Grace va empatitzar i li va confessar la recent defunció del seu pare, la persona qui li havia donat tot, incloent-hi la rica empresa de taps de suro. Tot i la fama d’arrogant que s’havia guanyat l’home, aquí havia començat una bonica amistat fora de les etiquetes establertes pels veïns.



***



Després de la canícula d’agost, el setembre arribava. Havia estat un estiu de pel·lícula per la parella: restaurants d’alt estànding, un creuer pel Carib, passejos amb helicòpter sobre les grans ciutats, nits als hotels més glamurosos del país… Havien estirat més el braç que la màniga, la targeta ja treia fum.



Per concloure les vacances, en Richard els havia convidat a un sopar per paladars fins a casa seva. La Grace i en Simon vestits per l’ocasió i agafats de la mà entraven a la casa veïna. Passats uns minuts, seien a taula mentre en Richard sortia de la cuina amb una safata platejada plena d’ostres i marisc. De reüll observaven cada una de les riqueses de la sala, amb por de perdre les seves.

- Obrim-la per maridar aquestes delícies! Brindem també perquè passi el que passi no perdem el tren de la nostra joiosa vida! - alçava una ampolla de color verd maragda que es veia reflectida als ulls de la parella. Però el que no sabia en Richard era que els veïns començaven a despuntar pel camí de l’avarícia.

Desviant la mirada van negar-li l’oferta, ja que ell no podia beure i com a bons convidats no farien dentetes a l’amfitrió. Deixarien per més endavant l’alegria d’encetar-la.



Setmanes després el fred cru i inclement ja traspuava per cada clivella i forat de pany d’Aurora. En Simon despertava la seva muller besant-li el front i col·locant-li al peu del llit unes delicioses panqueques esponjoses amb un rajolí de xarop d’auró. Decidits a caminar pels afores del poble, els infinits camps i camins gèlids no aturarien les ganes d’airejar-se que tenia en Simon aquell matí. I la Grace, cofoia, l’acompanyava.



Havien agafat el camí més planer que resseguia el cingle que separava Aurora de la gran ciutat. La parella havia aconseguit la sintonia dels seus passos i sentien el control del seus batecs a l’uníson, però un soroll estrident va fer córrer l’adrenalina pels seus cossos; era en Richard cridant auxili.

***

- Socors! -bramava desconsoladament la Grace a les portes del poble, traumatitzada per la gravetat dels fets que acabava de presenciar. - És mort, és mort!