Sempre he de caure al mateix forat. Aquell fil que es fa cada cop més gran, es talla. Hi torno a caure. No hi puc fer res. S’ha endut tots els meus núvols.



Ja feia 666 dies. El 666 és el nombre del diable. Suposava que havia de morir aquell dia. Seria lògic, no? I més, en un lloc com aquell. M’havia endut la vida de tantes persones innocents, que semblava mentida que, abans de tot allò, no hagués estat mai capaç ni de matar una mosca. Li vaig extreure els ulls com m’havia indicat, i els vaig dur a la pròxima parada. Com sempre, estava deserta, amb l’excepció d’aquell poal de plàstic. Al costat s’hi trobava la següent nota. Quan encara eren els primers dies tenia l’esperança de descobrir la sortida, la meva salvació, però era massa ingenu per no saber que distava molt de l’escapada. Quan entres a un lloc indesitjable per poder escapar d’un altre, ja no importa si et quedes o te'n vas, patiràs igualment. No hi ha retorn possible quan ja has actuat.



Mentre m’allunyava d'aquell indret, vaig començar a sentir l’olor a cremat de sempre, aquella que, després d’unes hores, desapareixeria. Un detall que em va sorprendre i estanyar d’aquell escrit va ser que estava cal·ligrafiat amb tinta i no amb sang. No estava signat amb les inicials T.3. El vaig obrir i deia: “Hola senyor Jacobs, per fi he pogut escriure-li després de dos anys. Els dos sabem que ho hem passat molt malament i que ens hem convertit en les pitjors versions de nosaltres mateixos. Em volia posar en contacte amb vostè per poder ajudar-nos mútuament i aconseguir el que volem. Quan el sol es posi, vagi cap a la mateixa direcció, li asseguro que em trobarà. Sé que és difícil que cregui tot el que li he dit, però m’ha de fer cas. Sé el que vol. T.5.”



La meva rutina diària no va canviar: em vaig desfer de quatre participants i els vaig penjar, com havíem acordat. El riu em va ajudar a hidratar-me una mica i a netejar-me per no fer tanta olor de mort. Feia ja dos anys que no menjava res cuit. L’únic que m’alimentava eren aquells peixos, esclata-sangs i espàrrecs que sortien quan era temporada.



Aquells monstres a què tant temia al principi eren ara la meva única companyia dins aquella soledat d’arbres. Vaig estar a la vora de la mort tantes vegades, que ja avorria seguir viu. Aquell era el meu infern. Fos el que fos el que m’esperava després de la mort, no podia ser pitjor que haver de ser jo mateix.



Quan em vaig decidir a caminar en direcció al sol, esquivant els cossos de les víctimes, em varen caure unes gotes de sang a sobre. Em repugnaven els cossos inerts, però m’obligaven a fer-ho. Vaig estar deambulant una hora per aquell immens bosc d’arbres i gent penjada. M’havia acostumat a l’olor que desprenien els cadàvers.

Ja creia que l’autor d’aquella nota m’havia parat una trampa, però no més enllà d’uns vint metres, ho vaig poder veure. La silueta d’una al·lota. Duia un vestit blanc, tacat de sang, segurament de la gent que havia matat. La seva llarga cabellera negra estava descuidada i semblava malalta, amb aquella pell tan blanca. M’hi vaig apropar imaginant el “pitjor” que em podia arribar a fer una noia d’uns quinze anys. Ens trobàvem cara a cara, analitzant les nostres mirades; jo, cercant una resposta que era impossible de trobar per saber si tenia o no bones intencions, però la seva no em contava res. Els seus ulls preciosos estaven buits.



-Veig que ha vingut- va dir amb veu ronca- pensava que s’ho prendria com una trampa d’algun superior volent posar fi a la seva vida. Però veig que és intel·ligent.



-No tinc res més a fer aquí, matar és el motiu pel qual encara estic viu.- li vaig contestar- Per a què em vols, i com saps qui sóc?- li vaig demanar, amb intriga.



-L’he estat vigilant tot aquest temps- em digué amb tranquil·litat. -Pertany a la tercera categoria dels participants. El primer dia, un home anomenat Carter, que treballava a MacDovell’s Tech, li va curar una ferida a la cama…



-D’acord, veig que és cert que m’has estat espiant - la vaig interrompre- però em podries dir dues coses: per què no t’havies posat en contacte amb mi més prest i com m’has vigilat sense que me n’adonés?- necessitava una resposta a aquelles preguntes que m’estaven començant a donar mal de cap.



-És senzill. Jo no sóc una participant com vostè, sóc una pacient- de la manera com ho va dir, la sang em va començar a bullir.



-Què significa?- estava començant a perdre els nervis.



-Tenia tretze anys quan tot va passar. Els meus pares estaven a punt de divorciar-se. Un dia d'hivern anàvem amb el cotxe, el pare va perdre el cap i va fer que caiguéssim per un penya-segat. Vaig despertar i al cotxe només quedàvem la meva mare i jo. La punta del paraigua que tenia clavat al front em va fer entendre que estava morta. Al meu pare i al meu germà no els van trobar mai. Els investigadors em van dir que l’accident havia estat causat per una persona més que no pertanyia a la família, ja que a la carretera hi havia caragols i claus.- mentre anava relatant la seva història, començava a sentir compassió per ella- Em van dur a un psiquiàtric, l’accident m’havia provocat una amnèsia retrògrada, i no recordava res del que havia passat ni de qui era.



-I com vas acabar aquí?



-Els primers mesos van ser agradables, el menjar que servien era bo, sempre feia el que volia, fins i tot vaig fer un amic anomenat Jacob. Ell era l’únic que em quedava. Però tot aquell món perfecte s’anava enfonsant quan van començar amb els experiments. Abans els duien a terme una vegada cada dos mesos, era de les pitjors experiències que m’ha tocat viure: em traslladaven a una habitació amb milers de màquines, instruments quirúrgics i estanys plens de bòtils amb líquids que no sabia què eren. Em fermaven a una llitera i m’injectaven substàncies que feien que tot el cos em cremés. Una vegada em van adormir i em vaig despertar al cap d’una setmana. Cada vegada els experiments eren més freqüents i dolorosos. Fins que un dia, quan la sessió va acabar, en lloc de dur-me a la meva habitació, em van portar fins a una porta a la qual em van forçar a entrar. Em van dir que per sortir d’allà havia de matar gent, i així vaig començar- va exposar.



-D’acord, a veure si ens entenem. Has estat aquí durant dos anys perquè eres a un psiquiàtric on feien experiments amb al·lots per fer no sé què i m’has estat observant tot aquest temps, no sé encara com- li vaig demanar- Per què no m’has ajudat a sortir? He perdut el cap rodant per aquesta infinitat d’arbres que sembla que no té final, i tu aquí tan tranquil·la mentre que jo m’estic morint?- li vaig cridar, mentre l’agafava per les espatlles i la sacsejava amb ràbia- Saps tota la vida que he perdut aquí dins?- les llàgrimes van començar a brotar dels meus ulls- Entens el que he patit?



L’únic que va fer va ser abraçar-me. Feia estona que no sentia aquella sensació d’acompanyament. Aquella vibració d’esperança havia tornat.Sense dir-me res, em va agafar la mà i vam començar a caminar. Ja eren les deu de la nit, faltaven dues hores perquè comencés.



-Ja ens estem apropant- va dir, després d’una hora en silenci.



-On anem?



No va respondre. A la llunyania s’hi albirava una petita llum que quasi no es podia distingir. Tots els mals records, malsons i angoixes van tornar. Mai m’havia imaginat que alguna cosa tan macabra podia succeir. Des que havia entrat en aquell boscatge pensava que el meu auguri acabaria en aquell indret desconegut, però ja hi tornàvem a ser. Aquella porta per la qual vaig entrar, aquella per on tot va començar, era un altre cop davant meu.



-Sortirem d’aquí?- allò va ser el primer que em vaig qüestionar quan vaig veure aquella possible sortida.



-Dependrà de tu.



Ja eren les onze i havíem entrat fàcilment; la porta estava oberta. Em semblava que era massa casualitat, però tenia moltes ganes de sortir. Els passadissos no havien canviat gens: llargs, foscos i amb grans murs. Van arribar les dotze. Ella anava caminant davant meu quan, de sobte, una veu es va sentir pels altaveus: “Benvinguts, nous participants. Durant les següents sis hores alguns de vosaltres perdreu la vista, altres l’oïda, i la resta ambdós sentits! Sona divertit, oi? Esperem que sobrevisquin a la prova! Molta sort i endavant!”.



-Ei, tu, jo em quedaré sense oïda ni vista durant aquestes sis hores. Aquí dins no hi ha perill, veritat?- sabia que la resposta era negativa, però em volia assegurar.



-Perill de què?- em va demanar- I per què et quedaràs sense oïda ni vista?



-No et facis la boja, aquest moment és important. No crec que aquí dins correguem cap perill, però…



Els ulls de l'adolescent van tornar blancs i d’ells en sortia sang. La botzina va sonar per tercera vegada i ja no sentia ni veia res. Com gairebé cada dia, vaig sentir com unes ungles m’arrapaven el braç; tanmateix, ja tenia experiència, així que sempre portava amb mi una corda. Li vaig fermar els peus i les mans i va quedar a terra, forcejant per poder alliberar-se. Durant aquelles interminables sis hores vaig romandre assegut i, a davant meu, hi havia aquella jove, ara convertida en una espècie de monstre que em volia matar.

Tot va tornar clar, hi tornava a veure i a sentir.



-Quina nit m’has fet passar! Per què no em vas dir que eres un d’ells?



-De què parla?- va contestar amb preocupació- He estat dormint, no he fet res.



-Així que quan et transformes no t’adones de res?



-Adonar-me de què?- va preguntar furiosa.



-Escolta, cada vegada que arriben les dotze de la nit, els participants ens dividim en tres categories: la primera són els que es queden sords, a la segona, pertanyen els que es queden cecs, i la tercera són aquells que perden els dos sentits.



-I per què ho fan, això? I què vol dir que jo soc “un d’ells”?- el seu to demostrava preocupació.



-Mira, els participants, a part de matar a altres per seguir amb vida, hem de sobreviure a unes criatures com tu.



Els seus ulls mostraven por, desconcert i fúria. No sabia com se sentia. Volia sortir i que ella estigués bé, així que vam tornar a caminar. Després d’hores per aquells passadissos, per fi vam trobar un porta. La vam obrir i semblava l’oficina d’un empresari, de fet, crec que era la del propietari de Mac Dovell’s. Era una habitació gran, tenia moltes estanteries amb carpetes i llibres, sobretot de ciència. No hi havia cap finestra que il·luminés l’estança, només una petita làmpada sobre l’escriptori. Ho vam regirar tot, i a les carpetes hi havia documents molt estranys. Eren fitxers amb fulls que tenien enregistrada informació personal de nins i nines d’entre cinc i quinze anys. Pertanyien a Mac Dovell’s Psychiatry, el logotip ho demostrava.



-Podem cercar la meva fitxa?- em va demanar l’al·lota- Necessito saber quina va ser la meva vida i així poder recordar-la.



La vàrem cercar, però res. La que sí que vam trobar va ser la meva, encara que tot el que contava ja ho sabia. No obstant això, a més de la meva vida i dades personals, hi havia assenyalat un altre fet: hi exposava el que feia dia a dia: “DIA 1: el participant 856 ha matat la seva primera víctima, podria ser el perfecte candidat”. I així successivament, fins que vaig arribar al dia 666. “DIA 666: és l’últim supervivent. La pacient 945 l’ha descobert. Missió exitosa. Bon dia, senyor Jacobs, quin gust tornar-nos a trobar, ja tenia ganes de veure el seu canvi. Com ja sabrà, la nena amb qui es troba és un C2a, la classe d’experiment més perillosa creada fins ara. Esperem que surti viu d’aquí, moltíssima sort, la necessita”.

Després d’haver llegit aquella “carta”, sabíem que els que estaven rere tot allò sabien que érem allà, així que vam agafar els fitxers que vam poder i vam sortir per un conducte de ventilació. Després de dos minuts, un tros de metall del terra del passatge va desprendre’s i va provocar que els dos caiguéssim dins una habitació. Era l’entrada de l’empresa de joguines. Vam voler córrer cap a la porta d’entrada, però es va sentir un tret. Quan em vaig girar, la meva companya jeia a terra, les rajoles estaven plenes de sang. M’hi vaig apropar corrents i la bala li havia perforat la cama.



-Per fi ens tornem a trobar cara a cara, Senyor Jacobs- va dir una veu darrere meu.- Li vull donar les gràcies per haver sobreviscut tot aquest temps. A la nostra empresa ens ha sigut molt útil per poder continuar amb el nostre objectiu. Com sabrà, les meves tres empreses estaven treballant en un nou producte, una màquina per matar i ajudar als exèrcits dels Estats Units!



Em vaig girar i el vaig tornar a veure. L’home de negre amb el somriure esgarrifador.



-També veig que has tingut cura de la meva filla.



El rostre de l’adolescent es va gelar.



-Ara ho recordo tot. Tu m’has fet tot això! Tu vas matar la mare! Tu vas posar dins aquell infern a tots aquells innocents!- va cridar amb ràbia.



-No està gens bé que parlis així al teu pare, és de mala educació.



A continuació, va prémer un botó i els ulls de la seva filla es van tornar blancs una altra vegada i d’ells en va brotar sang. En lloc de tirar-se a sobre meu, va anar corrents cap al seu pare, però va aparèixer un nen amb el mateix aspecte que ella.



-Filla, sé que encara em pots sentir. Aquest és el teu germà. Quan vam tenir l’accident, me’l vaig emportar cap a l’empresa, li varen fer anàlisis i tenia el tipus de sang perfecte per crear un nou espècimen- mantenia el seu somriure empresarial-. A tu et vaig esborrar la memòria, ja que series el meu nou experiment. Entre tots dos, heu aconseguit que tingui un exèrcit de vosaltres!



De darrere seu van aparèixer milers de robots com nins, però no tenien rostre.



-Corre!- em va dir l’al·lota, amb una veu molt greu.



Vaig fer el que em va indicar, vaig córrer ràpidament mentre els robots em perseguien fins a la sortida. Vaig prémer el botó que hi havia per tancar les portes i, mentre es tapiaven, els robots picaven contra el vidre per poder sortir. A l’interior, vaig poder veure la filla i el seu pare. S’abraçaven. Ella em va mirar, em va dedicar un somriure, i vaig veure com d’un tret la va tirar a terra. La sirena va començar a sonar molt fort i jo vaig córrer carrer avall fins que vaig arribar a l’oficina de policia.



-Hola! Que hi ha ningú?- vaig cridar- Necessito ajuda!



Vaig sortir desesperadament, vaig anar de botiga en botiga per veure si hi havia algú, però res. Totes les portes de les cases estaven obertes, però no hi havia ningú. Quan vaig arribar al meu carrer, vaig sentir com algú demanava ajuda des de l’interior de la meva casa. Hi vaig entrar. A dins hi havia un bosc. La porta es va tancar darrere meu. No es podia obrir.



-Benvingut, senyor Jacobs, és un gust tenir-lo un altre cop aquí! Esperem que tingui ventura i sobrevisqui. Molta sort!