F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(C2V)
CC Sant Francesc D'Assís - Ferreries (Ferreries)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  LA PICA DE L'INFERN

Si llegeixes això, no et preocupis.



Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.



Salva't.



Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.



No et tornaràs més jove.



Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.



Açò s’està tornant un malson que dista de la realitat. Només desitjo que la meva vida acabi quan escriguin el meu nom a una làpida.



Tots, en aquest maleït poble, estem obligats a treballar a les tres fàbriques de MacDovell’s. A mi, els dies se'm feien eterns i això d’estar tot el dia empaquetant joguines no em donava prou solvència per pagar el lloguer. Sempre feia una calor horrible per la suor de tots els que estàvem allà tancats, fet que no és estrany, ja que no hi havia finestres. Hi ha gent que no se n’adona de la dura realitat que suposa el treball d’una fàbrica: d’estar sempre fent el mateix, amb la mateixa gent, i el poc benefici que treus, encara que no hi ha altre remei si vols alimentar-te. Encara faltaven quatre hores perquè pogués sortir, anar-me’n a casa a veure la tele i beure una cervesa mentre em penedia de no haver tret profit del temps passat de la meva vida; a vegades no arrisquem suficient, i és el que m'ha passat a mi, de fet, mai pares atenció en el temps, fins que s’acaba.



Visc a un minúscul apartament d’una habitació amb una petita cuina i un bany estret amb dues finestres que tot just deixen passar la llum als afores de Glasternblury, un poble de l’estat de Vermont, Estats Units. Com ja he anunciat, treball a una gran empresa de joguines anomenada “MacDovell’s Fun Game”,el fundador de la qual és un paio que té un pastissal. Posseeix tres agències mundialment conegudes: “MacDovell’s Fun Game”, dedicada a fer jocs que es venen arreu del món; “MacDovell’s Psychiatry” que, com podreu endevinar, és un dels millors psiquiàtrics del món, amb els millors especialistes llicenciats a Oxford, Toronto, Stanford, Harvard… I la darrera es diu “MacDovell’s Tech”, una de les més excepcionals fabricants de tecnologia avançada.



Aquell matí em vaig aixecar amb menys ganes de viure que l’anterior, només havia aclucat els ulls dues hores, però em mantenia dempeus perquè el meu cos ja s’havia acostumat a la mateixa rutina. He d’admetre que una cort de porcs estaria més neta que el meu apartament, però no tinc temps de dedicar-me massa a netejar i tenir cura de la casa.

Vaig mirar a dins de la nevera i hi vaig trobar un bric de llet i un pot de quètxup. Feia molt que no anava a comprar, i hauria de fer-ho més sovint, però sempre em fa vessa. Vaig fer un glop d’aquella llet que, sincerament, feia un gust molt peculiar, em vaig posar uns calçons, l’abric, i em vaig disposar a sortir de la meva corraleta. Aquella localitat era un malson, els seus habitants eren antipàtics, estava tot fet una porqueria, la gent traficava amb drogues i altres coses, als parcs no hi havia mai nens, no s’apreciava moviment pels carrers… I, minuts després d’haver passat per tot aquell poble fantasmal, em vaig topar amb la fàbrica. Des que entràvem, seguíem tots el mateix protocol: ens feien un escàner per comprovar si portàvem alguna substància perjudicial o armes, ens posàvem el nostre uniforme i cadascú se situava al seu lloc. Just abans de començar, la pantalla gegant de la paret que es trobava davant de nosaltres s’encengué, hi aparegué el logotip de la companyia i, de sobte, se sentí una veu distorsionada que s’adreçava a nosaltres:

- Bon dia a tothom, esperem que es trobin molt bé- es va sentir pels altaveus-. En aquest breu missatge, els volem comunicar que, per causes personals de l’empresa, tancarem el negoci durant uns quants mesos. Els informarem ben aviat quan puguin tornar a la feina. Evidentment, no se’ls pagarà mentre no treballin. Sentim causar-los molèsties. Gràcies, i que passin un molt bon dia.

Se suposava que ens havíem de quedar sense feina durant mesos, sense poder menjar ni pagar el lloguer? Tothom es va dirigir immediatament cap al despatx del director, però la porta estava tancada i no hi havia ningú. No va quedar més remei que tornar a casa, sense menjar ni aigua.

Van transcórrer dies, setmanes, fins que van passar dos mesos. M’havia quedat sense estalvis, així que vaig anar a la fàbrica per xerrar amb algun responsable que em pogués explicar què estava passant perquè, si seguien així, els treballadors ens quedaríem sense poder menjar. Tot estava barrat. Llavors, no em va quedar cap altra opció que la d’entrar per la porta que hi havia a un lateral que conduïa a la cuina. Estava oberta. M’hi havia endinsat i no se sentia res. La cuina estava feta un desastre, semblava que des que tothom havia deixat de fer feina, ningú hi anava a netejar ja que, apart de totes les escombraries que s’hi divisaven, feia molta pesta a podrit. Els meus ulls varen recórrer aquella estança amb vistes a la sala amb les cadires i taules, fins que em vaig fixar en la pica: estava plena de sang. M’hi vaig apropar i el terra estava cobert amb un raig de sang que conduïa fins a la nevera. Em temia que dins d’aquell electrodomèstic em trobaria amb la perfecta víctima d’un assassinat. La por em recorria tot el cos: les mans em suaven, el cos em tremolava, i el cor se m’accelerava. No tenia altra opció que obrir aquella porta, no podia deixar sol a qui fos que es trobés allà dins. M’hi vaig apropar, i quan estava a punt d’obrir la porta… Pam! Vaig sentir com la porta de la cuina s’obrí de sobte. Em vaig ajupir i vaig veure unes sabates d’oficina, d’home. Vaig sentir les seves passes aproximant-se cap a la nevera, però vaig aconseguir poder arribar fins darrere d’una de les illes. Els nostres passos anaven en direcció contrària. Vaig arribar a la porta, però sense adonar-me’n, vaig tirar la granera d’una colzada. Aquesta era la meva oportunitat per escapar. Vaig obrir l’accés, i vaig partir com un llampec cap a la sortida. La pregunta era: On hi havia la sortida? Semblava com si els passadissos per on havia passat ja no hi fossin. Com si tot hagués desaparegut. L’únic que feia en aquell moment era córrer per corredors sense gairebé llum i resar perquè pogués sortir d’allà dins sense que ningú em descobrís. Pensava que era la meva fi, però a la sortida d’aquell passadís vaig observar una llum. Vaig córrer cap allà, i em trobava davant d’un bosc. Tenia dos fanals que l’il·luminaven, però no es podia veure més enllà d’aquell lloc fantasmal. Va ser massa casual que em trobés una llanterna al costat d’un dels fanals, tanmateix la vaig agafar per poder veure-hi en aquella penombra.

Portava, probablement, uns quinze minuts caminant per aquell laberint interminable d’arbres i, quan estava a punt de donar-me per vençut, vaig escoltar un crit punyent. Vaig córrer tant com vaig poder cap a aquella veu que no aturava de cridar, però se’m va fer impossible, ja que no sabia on em trobava i estava desorientat. En un tancar i obrir d’ulls, vaig deixar de veure-hi i de sentir res. De sobte, vaig escoltar, per uns suposats altaveus, com una altra vegada la veu distorsionada xerrava:

- Benvingut senyor Jacobs! És per a nosaltres una agradable sorpresa que ens hagi volgut visitar. L’hem trobat molt a faltar durant aquests mesos. Només li volíem explicar que ha estat escollit per a la tercera categoria, així que durant les següents sis hores no serà capaç de sentir ni veure res. Durant el trajecte al seu destí, es trobarà els seus companys, que poden ser de primera, segona o tercera categoria. Esperem que sobrevisqui en aquesta prova!

Estava aterrat. No era capaç d’oir ni de visualitzar res. L’únic que volia era tornar a casa. Què volia dir amb sobreviure? Estava en aquell lloc per morir? Tenia clar que havia excavat la meva pròpia tomba quan aquelles urpes es van clavar a la meva cama. Va ser inútil intentar córrer, ja que aquelles úrpies em van agafar el peu i no em deixava anar. Amb l’altra cama li vaig pegar un cop a què fos que em va intentar matar, i gairebé sense forces vaig intentar escapar el més ràpid que vaig poder. El pànic i la por s’havien apoderat del meu cos. Allò d’escapar va durar dos segons, perquè em vaig xocar amb un arbre i vaig perdre el coneixement.



El primer que vaig veure varen ser aquells ulls marrons, grans com taronges, mirant-me des de dalt.

- Aixeca’t, ja han passat les sis hores- va dir aquell estrany- tenim molta feina a fer si no vols que la teva vida acabi en un no res.

- Qui ets i què fem aquí?- li vaig contestar-.

- No et puc dir el meu nom, però sí que et diré què fem aquí. Quan varen tancar les tres companyies de MacDovell, la gent es va quedar sense cobrar un euro, així que la majoria de nosaltres va anar a les seves respectives fàbriques per poder demanar què passava- em contava-. Jo treballava a MacDovell’s Tech i, quan varen tancar, em vaig quedar sense doblers. Havia d’abonar el lloguer, menjar, saldar deutes... Bé, ja saps, el que tothom fa, així que després de dies formatant i hackejant el sistema de l’empresa, vaig poder extreure una mica d’informació sobre el que estava passant dins de l’entitat- va continuar-. No vaig poder descobrir massa, ja que ho tenen tot molt protegit: els seus codis són brutals, molt difícils de formatar, s’ha de tenir molta experiència. Però el que sí que sé és que han tancat les fàbriques perquè, entre les tres societats, estan fent feina en un nou producte. No tinc ni idea del que pot ser, però no crec que sigui res bo.

- Però què era tot allò que han dit pels altaveus del fet que havíem de sobreviure?

- Significa el que has sentit, que has de sobreviure. Jo tampoc sé què fem aquí, però hem d’anar amb compte amb tots els perills que hi ha en aquest bosc, sobretot tu, que pertanys a la tercera categoria.

- Què significa tot açò de tercera, segona i primera categoria?- li vaig demanar-.

- No pares esment en res, eh? Mira, cadascun dels que estem aquí, tenim una categoria assignada: la primera és per a totes aquelles persones que, quan arriba mitjanit, no poden escoltar, és a dir que es queden sords, i jo en soc un d’ells- va explicar-. Els de la segona- va cessar- són aquells que en lloc de quedar-se sords, es queden cecs. I els de l’última categoria- va prosseguir- són els que es queden sense cap dels dos sentits, com tu.

- I ara què? Què se suposa que hem de fer?

- Doncs sobreviure.

- Però el paio dels altaveus ha dit que hem d’arribar a un destí, no?- li vaig dir-.

- No sé on hem d’anar ni què hem de fer. Em sap molt de greu, però me n’he d’anar, no estic segur al teu costat i tu i jo no hauríem d’estar conversant. Per cert, de res per haver-te curat la ferida- em va contestar-.

Ens vam acomiadar, i cadascú va seguir caminant cap a un indret diferent. Jo gairebé no podia, així i tot m’anava ajudant amb un pal que havia trobat pel camí.

Després d’haver estat uns vint minuts avançant va ser quan vaig veure la meva primera carta de centenars escrites amb sang: "Corri senyor Jacobs, sap que no podrà sortir d’aquí. Una salutació de T.3.".

Se'm va gelar la sang quan, en alçar la mirada, darrere un dels arbrells vaig veure un home penjat pel coll d’un dels arbres i, a sota, un altre vestit de negre amb un somriure esgarrifador.
 
C2V | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]