Eren pocs els dies en què ens podíem alliberar d’aquelles situacions. Situacions en les quals ningú volia estar, però no hi havia altre remei. I allà va començar tot, dins un cotxe negre, immers en una obscuritat que, sense adonar-nos-en, s’aprofitaria de les nostres pors a la vegada que ens consumiria a poc a poc dins d’aquella cortina blanca d’on semblava que no hi havia sortida.





-Estic molt orgullós de la teva obra de teatre, reina meva, saps que ho fas molt bé i que estic aquí per donar-te suport.



-Sí, ho sé…



-No et veig pas molt convençuda, estàs bé?- em va demanar.





-Si, no és res- li vaig contestar.





-Vinga, va, anima’t, segur que quan els ensenyi el vídeo de tota l’obra als meus empleats…



-I jo, papà? He jugat bé el meu partit de tenis, oi?- el va interrompre el meu germà.





-Sí, sí, el que tu diguis. T’agrairia que mentre converso amb la teva germana no molestis, estàvem parlant d’ella, no de tu.





-Va, no li contestis d’aquesta manera al pobre noi, que no ha dit res dolent- li va dir la mare.





-Ho sé, però m’empipa molt que faci aquestes coses, a més, no sempre li hem de donar l’enhorabona per tot.





-Per què has de ser així amb tothom? És el teu fill i es mereix el mateix reconeixement que els altres.





-Per favor, Beatriu, no comencem amb el mateix tema de sempre- va dir el pare, mentre perdia la paciència ràpidament.





-Qui sempre provoca aquestes converses ets tu. Sempre li fas més costat a ella que a ell, i em sembla que li fa mal per dins que no li donis la mateixa atenció, continues essent el seu pare, un exemple a seguir, i si…



-Ja està bé! Estic fart que sempre em diguis el mateix, que si aprecio més l’Scarlett, que si li dono més coses a ella, que si no li faig pas cas a l’altre… Tot el que dius no és cert, i si animo més a l’Scarlett, és perquè ho fa més bé en tots els aspectes, més que el gnom!- va cridar el meu pare.





Em vaig girar i a la meva dreta vaig veure com de la cara del meu germà sortien les primeres llàgrimes dels milers que ja havia fet caure i en faria regalimar. El que la mare deia era cert, a jo sempre em mostrava més estima i admiració que al meu germà. La meva criatureta, que era com jo li deia, sempre em repetia el mateix: “Sempre et surt tot molt bé! Quan sigui gran vull ser com tu i que tothom em feliciti per qualsevol petita cosa que faci. Em podries ajudar a millorar? Vull avançar en tot el que pugui i que el pare se senti orgullós de jo”. El que ell no sabia era que a vegades el fet que la gent et feliciti tant i estigui tan pendent del que fas bé, et distreu i només treballes en aquells assumptes que saps fer, però no en el que fas malament. A partir d’aquí venen els problemes: tot el que surt bé comença a torçar-se, i tens por de cagar-la i decebre tothom. Sempre ha estat una de les meves grans pors: el fracàs, aquell sentiment que si no ho fas bé ningú t’estimarà, aquell sentiment que no vols que aparegui perquè has fet feina molt intensament per a després no haver servit de res, aquell sentiment quan no vols que ningú es quedi decebut amb el que més t’apassiona.





-Ets un burro! Açò és el que ets, un burro! Està d’aquesta manera per culpa teva! No saps quantes vegades m’ha dit el psicòleg que la seva autoestima està enfonsada, que necessita una mica de suport de la família, i tu el que fas sempre és ensorrar la gent si no et donen el que vols! Ets un egoista!- li va respondre molt furiosa la meva mare- sempre estàs treballant i sembla que ni t’importa el que hi ha al teu voltant, no t’adones de res. No passes temps amb la teva família i just veus una de les tantes obres de teatre de la teva filla ja fas com si sabessis el que li passa o si està contenta amb el resultat!



-Fes el favor de callar, Beatriu, em tens fart amb el mateix tema sempre!



-Qui hauria de callar ets tu, perquè…



PAM!



-Bon dia! Com et trobes avui?



-Igual que ahir, diria que pitjor.





-Au, vinga, no siguis tan pessimista, el Jacob t’està esperant perquè surtis a fer una volta amb ell, se sent una mica sol darrerament, m’ha comentat; no estaria malament que passessis una estoneta al seu costat, no creus?



-Per favor, vull estar una estona tota sola, si no t’importa.





-Està bé, el que desitgis, però t’has de prendre les pastilles abans de baixar a berenar, entesos?



-Sí.





Quan va desaparèixer per aquella porta, em vaig incorporar del llit i la vista de l'habitació era pèssima: un vàter, una dutxa sense cortina ni res que pogués tapar el meu cos quan m’estigués dutxant, una tauleta de nit amb el meu llibre preferit, El Gat Negre, d’Edgar Allan Poe. La gent sovint em demanava per què m’agradaven aquella mena de temes dels assassinats, la mort i la sang, ni jo sabia la resposta, però em divertia, m’entretenia, em fascinava. Tothom al psiquiàtric em tenia por des del que va passar, tots manco en Jacob. Era el meu millor amic. Em va ajudar molt des del primer moment, i estic molt agraïda per tot el que fa per mi.

La finestra tenia unes vistes molt polides aquell matí de primavera. El cel estava tan clar com l’aigua de la platja quan hi anava a l’estiu, els pardals volaven tranquil·lament i lliurement sense cap preocupació més que la de viure pacíficament. Ja feia tres anys, però encara em costava mirar-me al mirall, caminar i, sobretot, no recordar.



Em vaig aixecar i em vaig apropar a la finestra per veure un dels mateixos espectacles que la gent “normal”, per dir-ho així, no podria aguantar. Un nen d’uns set anys amb una camisa de força estava intentant botar la barrera de seguretat del centre mentre el perseguien dues infermeres amb tres gossos. Es va sentir un crit esgarrifador quan un dels animals li va clavar les dents a la cama i se’l va endur arrossegant-lo fins a “El Menjador”. Incomptables eren les vegades que jo havia estat allà dins quan havia intentat escapar-me, o quan no em volia prendre les píndoles, fins i tot un dia que no em vaig voler acabar el plat de puré. Es tractava d’una petita estança que es trobava al mig del pati. Aquell espai obert era l’única estança bona que tenia aquest lloc; contenia herba molt verda i fresca, els cirerers on em passava tantes tardes llegint eren preciosos quan florien a la primavera.

Es va tancar la porta de l’habitació on es descobria l’infant, i jo em vaig començar a preparar per baixar a berenar. Allà m’hi esperaven tots els nins i nines com jo, que la societat ens tanca dins un grup social al qual els agrada anomenar psicòpates, bojos, degenerats… M’agradaria que es posessin dins les nostres pells i visquessin cada dia el que és despertar-se i trobar-hi a faltar alguna cosa, no sé ben bé el que, però m’entristeixo cada vegada que sento aquell buit dins el meu cos.



-Bon dia, preciosa!



-Bon dia- li vaig contestar.





-Sembla que avui et toca. És el dia!



-De debò? Per favor, no ho vull fer, és que no ho suporto.





-Vinga va, no és per a tant, saps que és pel teu bé, si no ho fas, s’enfadarà. No t’agradaria que s’enutgés, oi que no?



-No, però…



No hi havia sortida, abans que pogués reaccionar dos infermers em tenien agafada pels braços, ja hi tornàvem a ser. La mateixa història de sempre, la de cada setmana. Mentre m’anava encaminant cap al meu destí per uns passadissos amb habitacions amb gent que estava patint el mateix que jo, vaig creuar la mirada amb el que venia a ser un cadàver. El cos del mateix nin que havia vist per la finestra. Encara que ja no tingués vida, els seus ulls oberts encara expressaven tot el dolor que havia patit sense tenir la culpa de res. Sense saber per què, els seu destí havia acabat així.



Tothom odiava aquell monstre tan poderós, però a la vegada ningú tenia la força necessària per aturar-lo. El més important per a ell eren els diners. No li importava gens si cada dia morien nins i nines per culpa seva, total, ningú se n'assabentava.

En aquell moment, només pensava en el que passaria uns instants després. Sense sortida per dins d’aquells passadissos, les llàgrimes em regalimaven per les galtes sabent que havia de passar sí o sí. Els crits no servien de res, ja que ningú em vindria a rescatar. Quines ganes tenia de sortir d’aquell lloc, però sabia que les possibilitats que tenia eren mínimes. Darrere d’aquella porta m’esperava la pitjor de les meves pors. Sense poder-me’n sortir, vaig fer cas a les instruccions per a després no haver d’anar a parar a El Menjador. Sentia que cada vegada estava més i més a prop. Milers d’agulles em clavaven la pell. Sentia com em coïa la sang de la ràbia, la tristesa i la impotència que sentia. Els meus crits s’ofegaven amb el renou d’una màquina que m’extreia un dels meus queixals. I en açò consistia la meva vida, a patir perquè altres poguessin aprofitar-se’n. Aquell dia, la tortura que els superiors anomenen “un bé per a la meva salut” havia durant menys del que esperava. Però quan estava llesta per poder tornar a la meva habitació, els infermers em van dur cap a una altra direcció.



-On m’esteu portant?- els vaig demanar.





No vaig rebre cap resposta.





-Ei, que em sentiu? Vull tornar a la meva habitació, per favor!



Sense cap resposta.



Després d’haver recorregut un llarg camí, hi vàrem arribar. No era El Menjador, és clar que no. Era un lloc molt pitjor. Un lloc del qual m’havien xerrat, però que mai abans havia vist. Al principi no em creia que realment existís, però l’estava veient amb els meus propis ulls. Un lloc d’on ningú sortia.



-Suposo que t’hauran explicat el que faràs aquí, oi?- em va preguntar un dels infermers.





-No. No sé què hi faig aquí! Ni sé què he de fer, però, per favor, no m’hi feu entrar!



-Tens sis hores per matar alguns dels individus que es troben aquí dins. Si no ho fas, doncs… Ja saps el que passa si el desobeeixes, oi que sí?- em va respondre amb tranquil·litat.





-Si us plau, faré el que sigui, però això no! No s’ho mereixen, no m’ho mereixo!



-Molta sort.- va dir mentre tancava la porta.





Allà va començar tot. Només volia que la meva vida acabés quan escriguessin el meu nom a una làpida. Tot allò era molt pitjor que la mort. I tant que ho era! No tenia opció: o matava algú, o em trobaria cara a cara amb ell. Els llums es varen apagar de sobte dins aquell profund i obscur bosc. Tenia una llanterna. No sabia què fer. Estava molt espantada. HI havia cossos de gent per tot arreu, i sang. Vaig descobrir un home inconscient a sota d’un pi. Vaig pensar que seria la meva oportunitat per poder sortir. Portava una corda a les mans, i una de les idees més cruels se’m va venir al cap. Amb ajuda d’una politja que vaig construir amb el que vaig aconseguir, el vaig penjar.