Expiar els seus pecats li semblava molt factible ara mateix. Amb una vida plena de rebel·lies, obrir els ulls a un món marcat pel cel i per l’infern li provocava una certa angoixa espiritual.



Com trencava aquest cercle viciós?



No ho sabia.



Simplement, no ho sabia.



Cri, cri, cri, sentia dir als grills del seu marit, el Martí.



Sense cap altra solució, pujava contínuament a les golfes, dia rere dia, fent que la visió de l’Eduard fos inevitable. Volia, insistia en mantenir una conversa amb ell, però semblava no escoltar-la.

Era desesperant la seva postura com desinteressada. Realment, la Grace no sabia si ho feia a propòsit, això de no parlar-li, o si no la podia escoltar.



De vegades la seva filla se situava al seu costat, fent-li companyia. Mentre parlaven del que havia fet ella a l’escola, procuraven detectar cap petit detall del quadre. Però sht, no ho diguis al pare. És un secret.



-Mira, mare, et diu que has de trobar les claus -va comentar un dia amb la boca plena de crema catalana, assenyalant amb dits enganxifosos a un pagès que conreava.



La Grace mai sentia, aquelles paraules.



Només sentia els maleïts grills, que mai lai deixaven dormir tranquil·la.



Amb lupa, estudiaven a tots els ninots. Ja no feien tanta por, i la Grace tenia una mica de remordiments pel fet de pensar que la seva filla veiés aquelles imatges com accions normals. Però semblava que la petita podia veure coses que a ella li costaven d’endevinar.



-El dolor, la sang de les guerres, mama. Que no ho veus?



No, Montse, la mare no ho veia. La Montse sempre li ensenyava la mateixa persona, que sostenia un cartell amb una mà, mentre que amb l’altra apuntava al cel ennuvolat. En el cartell resaven les paraules “lluita contra el dolor per trobar la glòria”. I amb l’altra mà, volia tocar el cel en un descans etern, desfent la cara d’angoixa del seu rostre.



El següent dia a aquell es va presentar fosc.



La Montse va baixar contenta les escales, amb les seves botes d’aigua i el seu paraigua de granotes roses. Avui li tocava a la mare portar-la a l’escola. El Martí havia sortit d’hora, nerviós per una reunió. Paraigües en mà (el seu més gran i tot negre), la Grace va agafar de la mà a la seva filla i van sortir de casa, començant a caminar. La Grace no tenia cotxe, mai li havia agradat. Es tensava només seient-se dins d’aquell automòbil tan petit. Havia intentat diverses vegades aprovar l'examen pràctic però, després de sis intents, es va donar per vençuda.



El paraigua de granotes roses es movia dràsticament cada cop que la petita saltava, esquitxant aigua per tots llocs.



-Ho veus ara? -li va dir a la Grace- El cel, tot ennuvolat. Que no ho veus?



I ella va tornar a aixecar el cap, rebent petites i fines gotes de pluja al front. Els núvols es movien al mateix ritme que elles, acompanyant-les en el passeig. Quan tenia l'edat de la seva filla, la Grace solia imaginar-se que eren grans gegants amb sentiments capaços de presentar-se amb diverses formes. De vegades feien pinta d'animals, de joguines, o d'estranys éssers imaginaris als quals ella mateixa donava nom. Un cel gris, com el del quadre. Lentament, en el seu cap, tot va començar a voltar més ràpidament, com un tren de vapor quan rep carbó després de molt de temps.



Deixant la nena a l’escola, va tornar a casa a corre-cuita, desesperada.



Obre la porta, puja escales. Escolta els grills. Quin pallús estava fet el Martí, emplenant la casa de bitxos. Puja a les golfes. Saluda el quadre. Busca la persona que subjecta el cartellet.

I el troba. Puja la mirada cap al cel. I allà, en un gris gairebé del mateix to que el dels núvols, hi havia escrites unes paraules que va llegir en veu alta.



Finalment, va saber el que havia de fer.



No va haver de meditar res, de tan decidida que estava. Va agafar l’autobús ara ja menys ple, amb tota la gent treballant, i va sortir en direcció a la primera parada. El Fossar de les Moreres, plaça a Barcelona que commemora els morts durant la Guerra de la Successió Espanyola, que va ser l’inici d’una repressió a les institucions catalanes. Aquella plaça va ser fossa comuna per als homes i dones que van morir defensant la ciutat.



“Al Fossar de les Moreres, on la gent camina sobre les ànimes d’aquells que lluiten sense por, descansa l’estàtua que guarda la clau”.



I així era. A la plaça hi havia un monument que la Grace va començar a estudiar meditadament, ja des de la llunyania, mentre s’apropava a gambades. Era molt senzill, quasi invisible per la gent. Al seu voltant, les persones caminaven amb el cap cot, mirant les seves pantalles. On la història semblava quedar en segon pla, el més important era lliscar el dit per un tros de vidre.



Allà, dissimuladament, en la part més baixa del monument, es feia una petita resclosa vertical on reposava una clau rovellada.



Amb l’ajuda d’una targeta la Grace va aconseguir extreure-la. Era molt freda i pesada. En ella estaven escrites les següents paraules, que va llegir mentalment, amb les mans tremoloses.



“Finalment, a la Plaça de Sant Felip Neri, on el vestigi de les bombes encara hi és, la hi trobaràs a la resclosa més gran”.



Ràpid, ràpid, el temps s’acaba.



I la Grace se’n va anar cap al barri Gòtic, a la Ciutat Vella. Aquell succés sempre li creava un còctel de sentiments dins seu. Dolor, patiment, calfreds, llàgrimes. Una bomba va caure a la plaça de davant l’església, provocant en la seva gran majoria la mort de nens que només volien refugiar-s’hi a dins. Quaranta-dues víctimes.



Quan hi va arribar, la plaça estava totalment buida. Un dimecres al matí, i trobant-se en un lloc amagat, la gent no solia aparèixer per allà. Molts barcelonins ni tan sols ho coneixien.



Les cicatrius de l’església semblen fer mal encara. L’edifici suplicava pietat, tremolant sobre els seus fonaments.



Va resseguir amb les mans tots els forats, buscant l’última clau.



Sent les bombes arribar. Com uns oboès que dicten els últims minuts de la pel·lícula.



Sent el final, apropant-se.



Sent l’explosió, provocant-li una cofosi absoluta quan troba la clau i la toca amb els dits.



Tanca els ulls, calmant-se, preparant-se per llegir-la.



Aquesta última venia acompanyada d’un gravat del que semblava ser un grill. Petitó, que feia la funció de presentar la següent frase: “El mal pot canviar de forma, però hi serà durant segles. Elimina’l, que sempre es tornarà a representar. Recorda, ara, obrir la porta”. Quina porta? No hi havia cap més porta que la de l’església. Se’n va anar cap allà, dubtosa, i va inserir les claus en dos panys antics. Va mirar cap ambdós costats, sentit que estava cometent una gran il·legalitat.



No va fer cap clic.



Cap soroll de benvinguda.



Va empènyer lentament, però amb força, les antigues portes. Amb tanta força, que les seves mans van relliscar i una estella se li va clavar al palmell dret. No era pas un tros petit, ni tampoc prim. Intentant ignorar el mal i amb el seu preuat temps enfocat cap a una altra banda, va entrar dins l’església. A dins, tot estava obscur. Amb la llanterna del mòbil encesa es va apropar lentament cap a l’absis, que semblava mostrar alguna mena d’objecte. A mesura que s’hi apropava, va començar a reconèixer un soroll molt particular que ella coneixia amb exactitud.



El so d’uns grills en moviment.



Efectivament. Quan va estar prou a prop, va poder adonar-se de què tot l’altar estava ple, molt ple d’aquests insectes.



Cri, cri, cri, feien tots a la vegada.



La Grace començava a posar-se molt nerviosa. Va retrocedir lentament cap enrere i, de sobte, una gran foscor la va envoltar.



El crit de la seva filla la va despertar.



-Mama, mama! M'han caigut els grills! Mama, els grills!



La sacsejava amb fervor, amb els nervis d’un nen quan sap que ha fet una cosa que no havia d’haver fet. Ella, encara desorientada en el sofà, la va mirar. Assenyalava cap al pis de dalt. I la Grace va saber que volia dir a dalt de tot. Mentre la Montserrat encara seguia cridant la mateixa frase, la Grace va començar a pujar de tres en tres les escales. Ara sí, dins les golfes, va presenciar l’acte final.



El quadre, que tants anys havia estat estudiant, ara només eren esquinçalls de tela pels quals hi colgaven grills a grapats.



Cri, cri, cri, es deien entre si.



Les llàgrimes no van poder caure, però dins seu un forat va apoderar-se d’ella. Tot havia desaparegut. I la Grace, més que ningú, sabia que quan una cosa desapareixia era molt difícil que tornés. No sabia què era tot això. Ja està? No hi ha diable? No hi ha persones patint? Ni càstigs? Ni mal? Ni tan sols bé? Simplement s’ha fet no-res?



Es va agafar el cap amb les mans, tancant-les amb força al voltant del seu cabell. Va haver de retirar la seva mà dreta quan, en estrènyer, un fort dolor va recórrer el seu palmell. En mirar-se’l hi va veure una gran estella clavada.



Cri, cri, cri, es van acomiadar.



***



Caminava la Grace pel metro. Sense pressa, volia tractar d'endevinar d’una vegada com funcionaven totes aquestes vies. No molt segura, va haver de preguntar a un guàrdia. Entesos, bé, creia que havia d’agafar la línia verda. Havia dit la verda, oi? Va mirar un cartell amb indicacions i, després de rumiar-s’ho una mica, només una mica, es va decantar per seguir la línia verda.



De fons, una bonica música retronava per tot arreu sense poder esbrinar ben bé d’on venia. Era molt agradable a les oïdes, provocava un somriure de plaer auditiu. Un jazz suau, embriagant, recitava Harlem Nocturne. Era inevitable, els ulls es tancaven sense poder fer res, portant-te a un món més enllà d’aquest. Li recordava tant a les nits que passava a Montmartre que no va poder evitar anar a trobar la melodia del saxofon.



En un lloc qualsevol, seguint el seu camí cap a la línia verda, un jazzista assaboria les notes. Lentes, delicades.



Ell la va mirar sense deixar de tocar.



La Grace i l’Eduard van veure’s per primer cop.



El mal sempre roman, només canvia d’aparença, va dir el seu cap.