Li va ser impossible desfer-se d’aquella sensació d’angoixa, dolor i malestar que la troballa li va provocar. Embogia només de pensar sobre si aquell objecte maligne tenia relació amb el seu antic marit. Les nits es feien eternes, els deliris tornaven a aparèixer.Li feia mal l’ànima, com si aquell ésser jugués dia i nit amb ella.



Volia acabar d’un cop amb allò.



Va recórrer totes les biblioteques i tots els centres culturals de Barcelona. Va emplenar arxius i arxius de l’ordinador amb informació extreta d’Internet. De mica en mica, es va anar formant una història. En llegir-la, el pensament, la perspectiva, la vida de la Grace, va fer un gir de tres-cents seixanta graus.



***



Era allà pel segle XV, en l'anomenada Península Ibèrica. Pàgines desgastades pel temps i la pols narren l'obscura història d’un pintor aragonès que va ser cridat a fer uns treballs al Palau dels Asmoneus, antic lloc de governants jueus. Ell hi va arribar amb decisió i orgull, disposat a destacar i deixar el seu nom gravat a foc. I ho va fer, literalment. Se li va adjudicar una sala, on es passava les hores dissenyant, pintant, embriagat per les pinzellades.



Una nit, mentre corria la cera carrera avall per l’espelma, aquesta va ser apagada per un sospir cansat que va retronar per les parets de l’habitació. El pintor, aixecant la vista del quadre, va escodrinyar entre la foscor, amb el pinzell relliscant de les seves mans.



Una lleugera brisa va obrir la porta des de dins.



Una calor infernal omplia el passadís.



El contrast cremava com agulles de cosir.



Les seves cames es movien involuntàriament cap a fora, encantades per una força irreprimible.



Quan va sortir cap allà, el seu cap va girar. Primer cap a l’esquerra, després cap a la dreta. Mecànicament, com mogut per un control. Allà, a la dreta, dins de les penombres, va veure els ulls lluents del mal. Tres parells d’ulls que semblaven riure. Les ombres de les pupil·les ardents com el foc mostraven com aquestes es movien lentament cap a ell. L’olor de sofre va inundar les seves fosses nasals.



No podia tancar els ulls, no podia córrer quan es va posar cara a cara amb ell, a un pam de distància. No parlava, però la seva ment reflectia les paraules.



«Fa segles que la indulgència sembla ser exterminada» deia dins seu una veu trencada, greu. Semblava com si el fum més negre estigués sent trepitjat.



Ell volia negar-se, volia cridar. Però fils cosien la seva boca.



«L’ésser sembla sentir goig amb els càstigs. Ja no aquells divins, sinó els fets pel mateix humà. És realment sorprenent la crueltat que arribeu a contenir, vosaltres. Us agrada situar inferiorment a la resta, a cridar i trepitjar. El teu art s’ha trepitjat. Indignant, la indiferència. Indignant, la condescendència. Les teves obres haurien de ser, irrefutablement, les millors de totes. No creus? Tan pures, tan inèdites. La gent no et valora. La gent t’odia. Odia el teu talent».



Ell tampoc volia respondre a això, però unes mans van agafar amb força el seu cap, movent-lo de dalt cap a baix, donant-li la raó.



El sospir amb olor de mort de la bèstia va colpejar la seva cara.



«Faràs un pacte amb mi, Cancerbero, el vigilant de les portes de l’infern».



I dient unes paraules que mai es van saber, el diable es va fondre amb ell. Tots dos junts van caminar fins al quadre, que va formar grans i vermelloses flames quan ells es van endinsar a la tela, canviant per sempre el que hi havia pintat, gravant el nom amb sang. La importància de la pintura va adquirir un nou significat. Perquè a dins seu corria una maledicció mortal del qual la gent mai podria fugir. Mai podria trobar sortida.



De moment.



***



Quan els teus ideals semblen ser enderrocats com les torres bessones, tot el sentit de la teva existència trontolla en el teu cap. Així estava la Grace, dubtosa de tot el que l’envoltava. Des de petita havia rebutjat les històries de fades i ogres que li explicava la seva mare. Analitzava empíricament els trucs de màgia i no creia en res que no podia veure, com la fada de les dents, el barrufet o els tres reis mags d’Orient.



Pensant en això es trobava quan estava a punt d’obrir-li la porta a aquella dona que contradeia tots els seus ideals. Li semblava ridícul el fet que una suposada persona capaç de contactar amb els esperits oferís els seus treballs per anuncis en pàgines online.



La vida és inestable, aleatòria.



Massa marcada pel lliure albir.



A l’instant d’obrir la porta, va arribar-li una flaire de vainilla i encens. Ella va arrufar el nas, marejada per aquesta barreja d’olors tan pesada i intensa. La dona que hi havia davant seu era molt menuda, no arribava al metre i mig. Portava a les orelles grans arracades en forma de triangle, com els que et donaven a classe de música durant la primària. La seva roba era plena de colors foscos. Maragda, cobalt, gris cendra i el groc cadmi fosc predominaven. La tela era molt gruixuda, gairebé com una catifa. El seu somriure semblava reconfortant.



Va deixar-la passar a casa seva, assegurant-se que ningú la veiés entrar.



No volia xafarderies sobre ella pel veïnat.



No volia una altra vegada l’atenció malintencionada de la gent.



Va apartar amb el peu un parell de joguines que havia deixat la seva filla per terra abans de sortir corrents per la porta amb el seu pare, que l’havia de portar a l’escola.



La Grace va haver de girar el cap un parell de vegades per assegurar-se que la dona la seguia. Era molt silenciosa, i això li provocava esgarrifances. Per fi, després del que va semblar una eternitat, van arribar a les escales de les golfes. Va oferir a la invitada passar primer, però el seu rostre havia empal·lidit. Un gest semblant a la por es va amagar de seguida i, falsament decidida, va pujar les escales. La Grace va anar darrere d’ella i, quan va arribar a dalt de tot, va veure que la senyora ja es trobava encenent una mena d’encens que llençava un fum molt blanc amb olor d'herbes. Mormolejava paraules inintel·ligibles que la Grace no va aconseguir identificar.



Va tocar el quadre i els seus ulls es van posar en blanc. La Grace va ofegar un crit d’angoixa.



La mèdium va oferir la mà a l’espantada Grace que, dubtosa, la hi va donar. Quan els seus dits van tocar la mà de la dona, aquesta la va estirar cap a ella amb violència, situant-la davant del quadre. Va posar a la seva mà l’encens, murmurant-li que el mirés.



Sense saber com reaccionar, es va quedar allà dreta, amb l’encens a la mà i els ulls fixes en el quadre.



I de sobte, el fum blanquinós va ennuvolar la seva vista, la seva boca es va tancar i el seu cos es va paralitzar. La boira espessa va provocar que el seu cos sofrís uns segons de trànsit abans de retornar-li la visió. Però quan va tornar a veure-hi, tot era diferent. Ara, davant seu, el quadre començava a adquirir un to una mica distint. Sentia les veus d’aquells que hi havia dins de la tela. Les persones es movien, repetien les accions un cop rere l’altre. Entre totes les veus, en va reconèixer una impossible d’oblidar que va fer que el seu cor donés deu voltes sobre si mateix.



L’Eduard cridava el seu nom, desesperat.



La Grace va dirigir els ulls cap al lloc d’on provenia l’esgarip. A dalt, a l’esquerra del tot del quadre, quasi invisible entre arbres i gent, estava ell sota les rodes d’un carruatge que, impulsat per una força invisible, avançava i retrocedia contínuament, trepitjant-lo sempre en el mateix lloc, asfixiant els seus pulmons. Estava sent trepitjat igual que ell ho havia fet amb molta altra gent al llarg de la seva vida.



Ara, aquell diable tornava a ressorgir. Content i esvalotat de trobar una ànima diferent, tendra i pura com la d’aquell pintor que havia conegut feia molt de temps.



«Aquells que acaben compartint habitatge amb mi són castigats per la justícia. Com l’Eduard, que sempre t’ha cridat, menyspreat. No et preocupis, Grace, estan pagant per tot el que fan. La seva cobdícia, la seva crueltat els porta al quadre, i el quadre cap al seu inevitable destí».



Llàgrimes silencioses relliscaven per les seves galtes, mentre veia com l’Eduard repetia un cop rere l’altre la mateixa acció.



Li suplicava amb la mirada.



Ella va jurar treure’l d’allà.