F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L'intrínsec de la mirada del mal (Oreneta)
INS Manolo Hugué (Caldes De Montbui)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  CAPÍTOL 1: UNA PORTA A L'INFERN

Una mena de ben estranya llegenda. No havia fet actes heroics, tampoc destacava per accions desinteressades i rebutjava amb tota la seva ànima la música.



I dedicar la teva vida a fer una cosa que no t’agrada és una de les pitjors decisions que pots fer.



La Grace suposava que per aquest motiu va desaparèixer.



Va acabar de recollir aquelles ofrenes. Ningú coneixia de res al seu marit, però semblaven abocar-se d’actes d’esperança. Es va asseure al costat de la tomba, ara ja buida. La Grace va riure sense gràcia. Buida, tant per fora com per dins. La tomba, vull dir. O potser ella també.



La seva ment va transportar tot l’escenari uns anys enrere. Ella i ell havien discutit per un quadre. Era molt, molt gran, d’uns quatre metres d’amplada i dos d’alçada. La seva magnificència espantava. Si no et fixaves, tot semblaven taques. Però si aguditzaves la vista, aconseguies veure el que era. El quadre estava replet de personetes minúscules i ben detallades, semblava que l’autor havia barrejat moltes èpoques. De segles i anys diferents. Era esfereïdor, semblava que tothom carregués amb una penitència, en una mena de purgatori.



La Grace va apartar la vista, una mica incòmoda.



Venia molt cansada de treballar i ell, que s’havia passat tot el dia tancat al seu estudi, apareixia amb aquell gegant de tela i pintada a l’oli. Va dir-li paraules que no tocaven.



L’Eduard va reaccionar de mala manera, traient el quadre de la casa per les grans finestres que hi havia a la cuina. No va tornar. Ni aquella nit, ni mesos o anys després. Va desaparèixer, i semblava que per sempre.



L’endemà següent de l’incident, la Grace, quan va obrir la porta de casa seva, va trobar aquell gran quadre penjat en el saló de casa. Al contrari del que hauria esperat, veure’l li va donar una alegria immensa. Que el quadre hagués tornat, significava que amb ell tronava l’Eduard. Va cridar el seu nom mil cops, per si de cas no l’escoltava. Va revisar de cap a peus el seu estudi. No era a cap lloc.



El cas del músic desaparegut va sortir a les notícies. I oh, quina sorpresa, de cop i volta tothom era seguidor acèrrim. Les vendes dels seus discos va pujar cap al cel com les atraccions de fira. I ella va ser la més exclosa, retractada com a una persona cruel.



Ara era quotidianitat asseure’s en el sofà, davant del quadre al qual ella havia anomenat “circumstàncies”. Ja se sabia tots els racons, els amagatalls, les persones que hi havia. D’altres no es veien bé. Semblaven voler amagar-se de la seva mirada analítica.



Amaga’t, amaga’t. Que ja ve la Grace, pensava ella que deien.



Així doncs, com eclosió que tot el que havia passat, la seva ment va fer un clic. No va ser cosa d’un dia, tampoc de tres, però de mica en mica va deixar enrere tota aquesta marabunta d’accions passades. Va començar a sortir al carrer. El seu nou treball li oferia més llibertats, amb un temps que ella aprofitava per a trobar a algú amb qui començar de nou.



Va ser durant una topada al Museu d’Història de Barcelona que va conèixer el Martí. Un home molt diferent del seu antic amor. Tot va succeir en càmera ràpida. Ell va anar a viure a casa seva i, com a fanàtic dels camaleons, va utilitzar l’antic estudi de l’Eduard com a una gran reserva camaleònica.



Va preferir callar. No fos que succeís el mateix.



De cop i volta, va néixer la seva filla, Montserrat. Aquella petita llum cridanera va ser la decisió final perquè ella tanqués la seva antiga vida per complet.



S’havia dit a si mateixa que no deixava el quadre a les golfes perquè era massa gran per a pujar-lo. No era per aquest motiu, i ella, en el fons, també ho sabia. Quan el Martí va tornar de treballar, va enxampar la Grace, pujant amb decisió, però amb gran dificultat, aquell quadre al qual ell mai havia donat importància.



I va ser així, amb el quadre dins les golfes, que la vida va començar a passar d’una manera més lenta, més maca.



La seva filla va començar a caminar, cada vegada amb més pressa i trencant més coses. Quina angoixa li va donar al Martí quan va veure que la seva petita princesa havia trencat la capsa amb els grills, i tota la casa va acabar plena d’aquests insectes tan sorollosos.



Per sort de la Grace, la Montse va començar l’escola. Cada dia tornava amb una anècdota, un dibuix o una esgarrapada diferent. Ella ja podia passar més temps sola, mentre que el Martí treballava i la seva nena feia qualsevol malifeta. Com a resultat, gairebé sempre el seu veí acabava trucant amb grans i sorollosos cops a la porta.



Saps aquesta mena de gent que no tolera cap soroll? Gent a la qui no li agraden les rialles? Doncs era aquesta mena de veí.



Un cop, la pilota de la Montse va acabar en el jardí d’aquest senyor, fent caure un test de jacints que l’home tenia a les seves escales de l’entrada. La nena va cridar, espantada. No pas per la planta, sinó pel seu veí, que ja sortia de casa seva cridant paraules que mai no s’haurien de dir davant d’una criatura. La mare va sortir de casa. Veia com la nena es tapava les orelles amb els dits, sense parar de dir “no et sento, no et sento, tinc orelles de peix, tinc orelles de peix”. La Grace li havia dit una vegada que fes això cada cop que algú parlava malament. Però en aquella situació, això només va acabar d’enfurismar el veí.



No era un veí predilecte, podríem dir.



Les malifetes de la nena no només afectaven el senyor de la casa contigua. Només cal dir que un dia li va donar per pujar a les golfes, on sempre li havia dit la seva mare que no pugés. Tothom sap que, si dius que no facin una cosa, la faran amb més gana.



Ajudant-se d’una cadira i moltes, moltes capses, va aconseguir enganxar aquell fil de corda que subjectava en el seu extrem una anella, com en les bombetes els dibuixos animats que ella veia. Un somriure victoriós se li va dibuixar al rostre.



No va calcular el gran pes de l'escala, que va caure de cop. El seu gran pla va caure com una piràmide de cartes. Un soroll estrepitós va inundar tota la casa. Va ser major la por que li va entrar en pensar que la seva mare li havia sentit que no pas el mal de cul que li va agafar. Va pujar golfes amunt mentre sentia a la seva mare cridar el seu nom.



Dins les golfes es podia observar la pols traçar el seu camí per l’aire. Ella, esternudant sorollosament, va veure aquell gran quadre a la paret de la dreta, com difuminat a causa de la pols.



La pols, que ballava sota l’ombra de l’oblit.



Va córrer cap allà i va enfonsar les seves mans en la tela, notant com aquesta es blegava a causa de la pressió exercida. Va agitar les seves mans amb fervor, traient tota la pols i veient el que hi havia. Una neu grisa va envoltar-la.



Semblava que aquells ninots es moguessin. Amb una certa alegria infantil, va veure al seu veí reflectit en forma de diable. No sabia ben bé què era un diable, però havia vist feia poc els correfocs del seu poble, i aquella figura s’hi assemblava molt, només que tenia el rostre del seu maleducat veí. Fins i tot, portava una forca amb la qual estava punxant a un noi a la gola. No mirava la seva víctima, mirava a la Montse, com orgullós dels seus actes.



Ja s’havia oblidat completament de la por que sentia per la mare. Quan la va veure va cridar, orgullosa de la seva revelació:



-Mare, mare, he trobat el veí! -deia, tota contenta- El veí és un diable! És el diable dels correfocs!



La Grace, completament espantada, va agafar amb massa força la Montse i la va apartar del quadre.



-T’he dit mil cops que no pugis aquí amunt, Montserrat!



Però ella no li feia cas. Cridava i saltava, repetint que el veí era un diable, que l’havia trobat, que estava allà. Assenyalava el quadre i intentava desfer-se de la seva mare per anar cap allà.



-El veí no hi tornarà mai més, Montse -va dir-li, ara amb un to més suau.



La petita va començar a plorar, frustrada. Però la seva mare hi era amb el cap en un altre lloc.



El veí Carbonell. Feia mesos que s’havia denunciat la seva desaparició. Va tornar al present quan va sentir que la seva filla s’arrencava dels seus braços i sortia corrents escales avall. La Grace no la va seguir. Es va quedar amb els peus clavats a terra, la mirada ancorada en el quadre.



Ara que la seva filla havia tret quasi tota la pols, li feia la sensació que el número de gent turmentada era major. Les tortuoses mirades cridaven pietat, poca gent mostrava un somriure i, qui ho feia, era maliciosament. Va buscar per tot el quadre durant llargs minuts a aquell diable que s’assemblava el seu veí, però no hi havia cap cosa semblant. Era petita, els nens petits s’imaginen coses. No racionen igual, la seva ment vola més enllà que la dels adults.



Es va quedar dreta una estona més, ara llegint la firma del quadre. Recordava els dies on s’asseia a mirar la pintura. Pensava que potser l’autor del quadre, si repetia el seu nom moltes vegades, si parlava amb ell, li donaria una resposta.



Les paraules quedaven lliures, lluents i desgastades pels infinits anys de perduració. Orebrecnac, Palacio de los Asmoneos, deia. Els noms li van tornar a ressonar a la ment, com un antic record que tornava a saludar-la.



Les seves suposicions sobre els orígens del quadre eren ínfims. El Palau dels Asmoneus era un lloc molt antic, situat a Jerusalem, dins del Palau d’Herodes. Que el nom estigués escrit en castellà li va fer suposar que seria d’algun espanyol que va viatjar a l’Antic Orient. Sempre li va resultar estranyament inversemblant com aquella pintura, exposada a condicions tan poc favorables per a ella, s’hagués conservat des dels temps del rei Herodes I de Judea en un estat tan perfecte. Potser era això el que sempre li va donar esgarrifances. Fins i tot ara, ple de greixum, semblava lluir més que tota l’estança.



Va negar amb el cap. La petita s’havia emocionat amb una il·lusió d’allò que no és. Segurament, l'endemà següent només l’esmentaria un parell de cops. Dos dies després, ni tan sols se’n recordaria. Així són els nens.



Es va espolsar els pantalons, i lentament va desfer el camí.



En la paret cap a la qual estava anant, l’oposada al quadre, hi havia un mirall molt gran. Ara, en aquell mirall, veia el seu reflex, més cansat, junt amb el gran quadre, que semblava atrapar tota l’energia.



Es va quedar quieta, fent una passa enrere. Era curiós, així, del revés. Un món paral·lel s’obria d’avant dels seus ulls. Realment, el que li va cridar l’atenció, era el nou significat que de sobte va adquirir la firma.



Va girar el cap, va mirar la firma. Orebrecnac. Va tornar a mirar-la, però a través del mirall. Cancerbero. Orebrecnac, Cancerbero. Una esgarrifança li va recórrer tot el cos.



Cancerbero, el vigilant de les portes de l’inframon. Aquell era el nom de l’autor, si és que realment es deia així. Qui posava el nom d’un diable al seu fill?



Va escoltar les rialles del guardià ressonar per tota l’habitació, envaint cada artèria i cada alvèol pulmonar. Una suor freda com la rosada del matí recobria el seu cos.



Havia estat parlant amb el diable en persona.
 
Oreneta | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]