Aquella fosca nit protagonitzada per l'horitzont de misteri prest es va anar transformant en la imatge d’infern que el Sebastià havia tingut des de sols li arribés la consciència. Per a ell, aquella idea del càstig per a tota l’eternitat incloïa també la soledat. Una soledat que li havia acompanyat des dels principis de tota aquella història. Poder encara sofrir en companyia significava que en si l'ànima també era eterna, eternament castigada. Allà això es complia. No hi havia ni una d'aquelles ànimes almenys en els cinc quilòmetres més propers i això només els deixava al Gustau i a ell sols cara a cara.
L’escena d'aquell accident mostrava una agressió sense contemplació. El Sebastià no s’havia fet mirar que la col·lisió fos lleu per tal de mantenir el seu objectiu amb vida. Hagués desitjat que aquell home, si encara se’l podia seguir dient així, morís ipso facto. Ell mateix estava sorprès de no haver-hi perdut la vida conjuntament. Havia pogut sortir pels seus propis mitjans del vehicle. S’havia compost per cercar la seva pressa. Aquella que ara mateix estava agonitzant d’entre els ferros del cotxe.
El Gustau sentia els gemecs que començava a brollar en totes les direccions d’aquella solitària nit. Tot i el desastre quedava espai per apreciar aquells detalls. Es veia com si fos un ratolí en les darreries de la seva vida. Aquelles darreres hores se’ls havia pres com si fos el més força dels depredadors. Ara, en vista de les seves cadenes només en podia treure un instint. Un simple, però contundent petjada de por, una que en una situació més favorable s'hagués ajudat a sortir-ne. Aquell, però no era el cas i aquella ombra, tot i ser de nit, enfosquia tota esperança que pogués arribar a sortir del seu cor. Un cor ofegat, tal vegada merescut.
No calia imaginar el final d’aquella situació. Probablement, els següents instants seguirien un ordre lineal. Primer el Sebastià el desarmaria, acabaria amb ell, i s’anés buscant que ningú s’adonés de qui havia fet tot aquell desastre. Vivint en aquell món violent sempre s’hi havia imaginat com serien els seus darrers moments en cas de ser jutjat a la pena màxima. Aquella escena, quasi extreta d’una obra de teatre, s’hi semblava prou per a poder imaginar-ho instantàniament
Recorreria als que l'havien estimat. Aquells li havien donat suport tot i la seva posició. Va dibuixar al seu cap la imatge d’una família. La figura del pare, de la mare i fins i tot els fills. L’escenari tal vegada pogués estar ambientat en un tranquil sopar en algun d’aquells restaurants als quals només s’hi va en ocasions especials o tal vegada bastés amb passar la tarda al bosc jugant al que els petits els proposassin. Es va endinsar en aquella escena. Fins i tot imaginar els crits d’alegria el causava un reconfort fora d’aquell somni. Un reconfort que li provocà una rialla. Així i tot no era real. Sols era una ficció.
¿Mereix ser salvat? Tal vegada no. Havia sigut egoista tota la seva vida. No se’n recordava la darrera vegada que havia vist a algun familiar seu. S’havia descuidat d’ells mirant únicament per ell mateix. Havia estat centrat únicament en el seu món i havia deixat passar per davant els seus nassos tota la seva vida. Era trist. Només la mort que el Sebastià estava per causar-li el podria alliberar anímicament. Només havia d’esperar allà a què qualcú acabés amb tot el dolent que quedava en ell.
El Sebastià observava uns metres més enfora. Havia deixat que el Gustau gemegues fins que el renou el comences a molestar. S’havia cansat d’aquella agonia i havia d’acabar amb tot allò. Va desenfundar la seva pistola. No l’havia tret en tota la nit per a no cridar més l’atenció. Ja l’havia utilitzat per matar aquell mateix home, però els seus trets no havien sigut letals. Condecorada amb un pany daurat i uns detalls exòtics en tot el canó havia estat un dels més preuats regals que li havien oferit a la banda. Va recarregar algunes bales, va alliberar el segur i va apuntar directament al cap del Gustau. Així com ell, començava a respirar fort. El cor li bategava com mai i les mans quasi li feren perdre la fermesa de l’arma.
El Gustau ja no pensava en res. Sabia que eren els seus darrers instants i l’emoció el va fer caure inconscient. Va deixar el seu cos per el que volgués el Sebastià. Se’n va descuidar.
Novament, a aquell horitzó fosc i solitari es va dibuixar una claror. Un raig de llum canviaria aquella situació. S’iniciava llavors un nou cicle. Abans, cinquanta anys enrere per ser exactes, aquell raig de llum havia significat la vinguda de l’assassí de la seva mare. En l’actualitat el que signifiqués quedaria en mans de les accions que volgués prendre el Sebastià. El mateix home que es trobava uns 100 metres enfora de l’escena de la col·lisió, amb la respiració ofegada i les pulsacions al límit.
El Gustau començava a sentir el renou d’un cotxe que se li atracava. Tal vegada fos el que s’experimenta una vegada ets mort. No sentia cap de les seves extremitats i el darrer que va recordar varen ser unes veus que cercaven qualcú d'entre les restes del desastre.
–Hi ha qualcú!? –va dir un desconegut que es dibuixava d’entre la foscor-. Quin desastre deu haver passat aquí. No hi deu quedar ningú amb vida.
-Escolta! He aconseguit a un home aquí -va dir un altre veu-. Està sagnant, crida a emergències.
-No he descobert l’altre conductor. Potser hagi marxat. Sabrem de qui es tracta revisant el seu cotxe. O el que queda d’aquest.
En aquell moment el Gustau va caure en un llarg somni. L’adrenalina dels darrers minuts, quasi assumint la seva mort havien passat factura per al seu cos. Sentia els renous de l’exterior. Asseguraria que no havia sigut un trajecte tranquil. Sentia crits a l’exterior. Una vegada dormir va començar a ser més una molèstia que un descans va obrir els ulls. Esperava trobar-se amb un hospital o tal vegada un cortó de la policia. La realitat era ben diferent. Es trobava en una habitació que tenia les parets recobertes per un vellut roig fosc. Així com les parets els vistosos sofàs eren del mateix material i fins i tot les fustes de la porta o de la taula que tenia just davant eren d’una fusta exòtica per conjuntar amb l’entorn.
L’aire feia olor de canyella. Sabia que a aquell lloc hauria de mantenir un cert respecte i modals. No tothom t’oferia la comoditat d’aquella habitació després haver assassinat un home i quasi haver-ho estat tu fins a dues ocasions. Començava a sentir les seves cames així com el dolor dels músculs després de l’esforç que havia realitzat. Sense massa ganes, però guiat per la curiositat es va incorporar i va començar a investigar l’indret.
Va centrar la seva atenció en la tauleta que tenia just al davant. Hi havia una nota escrita amb una cal·ligrafia especial. <veure’t>> Així, com citava a la nota les pastetes eren al seu lloc. Encara expiraven un fum que provocava l’olor que se sentia per l’habitació. Els havien fet feia poc i la fam que tenia no el va poder fer valorar si de veres hauria de fiar-se de qui l’hagués dut a aquell lloc. L’havien raptat. D’això estava convençut, però no podia deixar que la seva por el privés de menjar.
Tot tenint curiositat pel que l’envoltava va evitar investigar més del que calés i va decidir esperar que la persona que l’havia raptat entrés per la porta. Al final els cinc minuts es varen convertir en déu, o així li va parèixer, i una figura vestida amb esmòquing i corbata va entrar a l'habitació.
En un altre moment hagués tractat a aquell home quasi com si fos un pare per a ell. La seva cara era simètrica i es conjuntava perfectament amb el marc que les costures dels colzes li oferien. Era elegant des del primer fins al darrer polze del seu cos i no deixava cap descuit per arreglar. Ell, en canvi, pareixia tret de la guerra i la pudor de sang i mort s’ensumava per damunt la boira de canyella que ja el començava a empipar.
-No seria vostè el Gustau? -va iniciar el nou vengut mirant-lo de dalt avall-. Oh! Perdoni, fa un dia (que ...) un poc mogut, soc el David.
Seguidament, va estendre el braç cercant la mà del Gustau. Va esperar uns 10 segons i no va obtenir cap resposta sinó que només va obtenir silenci i tranquil·litat per part de l’altre.
-Vaja, no m’esperava això… -va començar el David.
-Qui sou i perquè no soc a un hospital -va interrompre el Gustau.
-Qui soc jo ja us he dit i el tema de l’hospital es va arreglar ja fa uns dies.
Deu dies? Com podia ser? L’havien adormit tot aquell temps o el cansansi l’havia dut a dormir tot aquell temps. Fos el que fos l’havien raptat. Deixar-lo morir hauria estat una millor idea.
-Què… -va dir el Gustau.
-Qui som nosaltres no t’importa -va interrompre el David-. Què? Molesta? Bé, ja veig. Som sols la teva ajuda. Et vàrem trobar, com dir-ho, mig mort a la carretera i et vam salvar.
-El darrer que vaig sentir va ser la policia. No és possible que sigueu vosaltres qui em rescatareu.
-També et salvarem d’ells. Et varen reconèixer com l’home que havia aparegut als televisors de les seves oficines com a autor de l’assassinat d’un capellà -va dir lentament el David.
El Gustau es va quedar sense paraules. Si fos així, per què el deixaven allà amb totes aquelles comoditats? Era realment reconegut a escala nacional? En podria sortir d’aquella?
-Què voleu de jo?
-Res en especial. Només volem que ens diguis qui és el Sebastià.
-Sebastià? És qui em va atropellar amb el cotxe aquella nit.
-Sí, això ja ho sabem. Ell és un dels assassins serials més cercats del país i tu -va dir assenyalant-lo al pit-, ets qui ens ha assenyalat on era.
-Podria saber com? -va demanar el Gustau.
-Fent renou -va contestar el David-. S’ha revelat amb molta facilitat i tu ens has donat la clau per tal de trobar-lo.
Era una clau? Havia estat útil a la seva forma? Pensava que cap de les seves accions tenia cap mena de raonament ni finalitat. Eren comportaments impulsius guiats per les ganes de viure que va tenir en algun moment.
-Què m’oferiu a canvi de mostrar on és el Sebastià?
-No serà necessari que ens diguis on, si no quin és de tots.
-Quin? -va demanar el Gustau.
-Dels que hem atrapat. Hem collit alguns sospitosos i són a baix esperant que escriguis la seva sentència.
L’havien atrapat? Podria aconseguir finalment la seva venjança? Però què li passaria a partir d’allà. Haver estat a aquell cotxe esperant la mort l’havia llevat les ganes de sang. Ara, sentia més bé ganes d’acabar amb tot allò i simplement girar aquella situació cap al seu favor el feia sentir alguna cosa. Llàstima? No, allò que li feia encullir el cor hauria de tenir un altre nom.
-Vestit i baixa en poder. T’alliberarem de tots els teus càrrecs si fas la feina com toca -va dir mentre tancava la porta.
Amb aquell darrer soroll l’habitació va tornar al seu silenci característic i a l’olor de canyella inundada per cada una de les voreres d'aquell indret. Li havien oferit alternativa? No. Només podia obeir el que l’haguessin dit.
Es va vestir i va obrir decididament la porta. El passadís no era massa diferent de l'habitació que acabava de deixar enrere. De fet, era igual. Una rèplica sols que més estreta i amb unes escales al seu fons. Va començar a caminar cap a la seva direcció quan el David el va sorprendre mentre sortia d’una altra porta dels costats.
-Hola! No t’esperava tan decidit. Vengui, acompanya’m.
Van baixar tots dos les escales i després d’uns girs van arribar a una sala pàl·lida sense color. Pareixia pertànyer a un món diferent que aquell. No hi havia cap tipus de decoració i els pocs mobles eren llisos i quasi desfets. L’únic a destacar eren aquelles quatre figures que tenia al davant, d’entre les quals es trobava el Sebastià.
Encara que hagués tornat vell amb el passar del temps mantenia la seva expressió jove. S’hi semblava a aquell nin que algun dia va rescatar. Ja estava cansat de veure-li la cara, però l'expressió que portava aquell dia li va ferir el cor.
Duia una bretxa que li creuava la cara diagonalment. A les seves espatlles duia uns homes armats. Els altres tres sospitosos també estaven reclosos per aquells homes als quals el Gustau no mirava amb bons ulls.
-Què li passarà al Sebastià? -va demanar el Gustau.
-Serà executat -va dir mentre els altres es regiraven en els seus seients-. Evidentment, no podem deixar lliure a un assassí serial. Serà jutjat al nostre mode.
El cor li va fer un tomb. Executat? No podia ser. Què li estava passant. Feia relativament poc, deu dies, havia volgut assassinar al Sebastià, però ara començava a sentir una certa paternitat. No el volia mort almenys. Havia sentit empatia en aquell cotxe. Veure’s d’aquella forma l’havia canviat. No podia revelar al vertader Sebastià, però cap dels altres era culpable de res d’allò.
-I bé? Qui de tots és el Sebastià?
El va mirar novament. Aquella bretxa de la cara sols el feia lluir pitjor. No el feia dur en cap dels sentits. No podia assassinar a un altre innocent sense motiu. Aquesta, i per primera vegada hauria de dir la veritat. Havia de revelar qui era el Sebastià tot i fer-li pena.
-Ell -va dir el Gustau mentre l’apuntava amb el dit al pit-. Ell és el Sebastià.
Les accions posteriors van ser ràpides. No va poder reaccionar a cap dels sorolls que van sorgir de tot arreu. Primerament, el Sebastià objectiu va fer una rialla mentre es treia la seva pistola de la butxaca. Cap dels guàrdies va contestar a allò. Després el David el va immobilitzar deixant-lo a l’abast del tir d’aquella pistola.
El renou de l’arma el va ensordir alhora que una bala li perforava el pit. El seu final ja s’atracava i per allò un Sebastià molt feliç tenia qualque cosa a afegir.
-Saps? -va començar el Sebastià-. En realitat al Gustau ja l’he assassinat abans. Tu, fill de puta, ets el meu pare. Però no en tinc gens de pena ni una per tu. Benvingut a la meva nova empresa, gràcies per l’herència -va dir mentre clavava fins a cinc bales a lloc diferents del cos.
-Tens res per dir? -va demanar el Sebastià mentre se l’atracava a la boca
-Gràcies.
|
