Si llegeixes això no et preocupis.





Potser només sigui un personatge secundari. Aquell al que sols recorden en els crèdits. La història d'aquell home no és certa. No ho pot ser.

Si et quedes sols aconseguiràs escoltar a un home víctima. Aquell al que l'infortuni de la seva vida el va conduir allà on no va voler mai. A la mort. A la ruptura de tantes famílies.





El fill d'una d'aquestes s'acabava de confessar. Alliberar tota la seva culpa i mostrar com causant absolut a aquell qui, afamat per la més boja de les venjances, va actuar segons el seu propi criteri. Sense respectar res. Sense respectar a ningú.





El pare d'aquell ninet era una víctima en si mateixa. L'únic causant de tot el seu mal havia estat el seu pare i el pitjor de tot era que encara no ho veia.. S'havia endeutat en excés i va preferir endur-se a la seva família per davant abans que posar el pit i afrontar l'enfado de tot el grup. No va voler que les coses fossin com havien de ser. La conseqüència va ser la mort de la seva dona. La mare d'aquell nin. Sebastià.





La història a partir d'aquí ja és ben coneguda. D'això ja s'ha encarregat de contar-ho el Sebastià, aquell ninet. Si fos el redactor d'una d'aquestes trames de pel·lícula sols m'agradaria afegir-hi la veritat. Aquella part de la que el narrador s'ha oblidat de contar o més bé, com és el cas, ignorat completament.





El Sebastià va aconseguir fer-se un lloc en tot aquell món. Rere aquelles fileres continuava estant jo. Impassible. Actuant sense ser reconegut encara que fos el principal cap de tot allò. Em vaig fer enrere per poder observar tranquil·lament com un home com aquell desmuntava tot el que teníem muntat. Volia que aquell nin conegués allò per convertir-lo juntament amb la ràbia inculcada en el més perillós dels nostres efectius.





Aquella operació no havia sigut planejada. Va ser espontània més bé. Havia de retre comptes amb el pare del Sebastià i descobrir que un nin com aquell havia de suportar un mal com aquell va ser el motiu principal pel qual vaig deixar que tomés el meu lloc. Va resultar beneficiós per a l'empresa i va convertir-se en una de les millors decisions que hagués pogut haver pres mai.





Fa uns dies em va intentar assassinar. En descobrir la mentida es va sentir enganat, manipulat i penedit. El mal, però ja l'havia fet. Havia seguit totes i cada una de les meves ordres sense saber-ho. Havia fins i tot aconseguit matar al seu propi pare. Aquesta va ser de fet la meva darrera ordre abans que s'adonés de la mentida.





Aquell dia va ser conflictiu. Va trencar la porta amb la seva força. Va enfonsar algunes bales a les parets de l'habitació i em va agafar pel coll per arraconar-me i fer-me veure el mal que havia fet. Es veu que les darreres paraules que va obtenir del pare de la criatura varen ser <<és ell, t'ha enganat>>. Es veu que ja sospitava feia un temps o es va creure qualsevol bogeria que digués aquella ànima abans de partir més enllà.





Em va enfonsar quatre bales a l'estómac i no vaig poder respondre. No tenia ja forces per contestar. Tan sols tenia forces per mantenir-me dret. Vaig fer la impressió de mort sols perquè el Sebastià corregués cap a fora. En direcció a l'església més propera. S'havia adonat del mal que havia fet. De la manipulació a la qual havia estat sotmès. Era la mateixa església a què ell estava entrant. Aquell dia cruent era avui. Tot havia passat feia sols unes hores i volia obtindre la seva venjança. Deixar una darrera constància abans de desengran-se completament.





En aquell moment ja treia la pistola de la seva funda. No era especial. Era una simple arma que no tenia major emoció. Aquest fet seria més fred per a la moral del Sebastià. Matar-lo a ell no tenia cap emoció. Era més aviat un acte inútil. Havia de matar al seu entorn i, com aquest ja no vivia, havia d'anar al més profund de les seves emocions. Començant per aquell capellà.





En la llunyania de l'horitzont el Sebastià ja es feia enfora de tot aquell món. Havia assolit el perdó. Allò que vint-i-quatre hores no pensava demanar en la seva vida. Se sentia estranyament reconfortat. Res del que havia passat havia succeït en la plenitud del seu raonament. D'haver-ho sabut res hauria sigut així. Tal vegada a aquelles altures de la vida tingués fills als que cuidar. Una família a la que atendre. Una alternativa a tota aquella història. La que hauria d'haver sigut sempre.





Segons anaven passant les hores se'n recordava dels seus pitjors actes com alt càrrec de la banda. Tal vegada en aquell mateix moment els membres de la seva banda, bono, seva... de la banda estiguessin cercant al Sebastià. Aquell home que se'n volia desfer de tot el seu passat i pot ser construir-se un futur. Havia somiat un parell de vegades en què passaria si abandonava tot per dedicar-se a ell mateix. A deixar tot aquell negoci i convertir-se en un home condret. Aquesta vegada, però ho podria aconseguir. Havia de repassar aquella llista i acomplir-la amb la millor de les rialles que li pogués dedicar.





El seu pensar es va aturar sobtadament amb el renou d'una pistola a l'interior de l'església. No era possible. No hi havia ningú abans d'abandonar l'església. Qui fos que estava assassinant al capellà havia entrat després d'ell, l'havia vist. Es va girar per guaitar l'interior de la capella. No podia interferir. En cas contrari tot pel que havia lluitat tornaria. Tenia el perdó i allò era el que havia de conservar.





Desfer-se d'aquell home no siria la millor de les seves decisions i vist que no podria treure res bo va partir. Enfora. Allà on els agents de la banda no el poguessin trobar. Aquest sols era un lloc. En l'amagatall mateix en el qual havia assassinat al Gustau.





Se'n va pujar al seu cotxe i es va disposar a anar allà mateix. Començava a ploure. Dins aquell cotxe la humitat començava a entrar per les bretxes creades amb el pas del temps. Va intentar encendre la ràdio. El programa que donaven anunciava l'actualitat amb una notícia de darrera hora. Havien assassinat a un capellà en nom de venjança.





Tot seguit va apagar la ràdio. No volia sentir res d'aquella notícia encara que sentís una estranya connexió amb ella. No valia la pena rumiar sobre allò. Podria ser qualsevol el causant d'allò i no necessàriament l'home que havia assassinat unes hores abans.





Una vegada va arribar al seu destí va pujar aquelles velles escales, va passar per la porta ja despenjada i va creuar tot el saló únicament per trobat la pitjor escena que podria haver aparegut davant ell. L'home no hi era.





El Gustau ja s'havia desfet del capellà per a quan entrava al seu cotxe. Havia acabat amb tota aquella història. Ara podria morir en pau sabent que l'home que l'havia enfonsat la vida perdia el seu últim suport. L'únic pilar pel qual podia reconduir la seva vida.





Els policies no havien aconseguit capturar-lo. Ja era massa tard per quan un oficial es va adonar de la seva absència.





Ara només li quedava descansar en pau veient com aquell ninet que va formar des de la venjança i la ira prenia novament el poder de la banda. Sols quedava que el seu llegat perdurés en els anys.





A l'horitzont es començava a dibuixar un fil blanquinós. Eren els llums d'un cotxe que creuava l'obscuritat amb pressa. Directament contra el cotxe del Gustau.





Inevitablement van acabar col·lisionant ambdós. Per un instant va poder veure finalment aquella cara. Sebastià. Plena d'ira. Directa contra ell. Van resultar il·lesos. Havien col·lisionat d'una forma que ningun dels dos pogués morir instants després.





Els sistemes de seguretat es van disparar just en el moment en què les petjades d'una figura ennegrida sortia del segon cotxe. Tenien un renou pausat i meticulós cercant entre les restes de l'accident.





Era el Sebastià amb ganes de venjança.