F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Vidres de colors (Rafel Munar Marroig)
Col·legi Sant Josep Obrer - Palma (Palma)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Capítol 1 - La boira rere la finestra

Si llegeixes això, no et preocupis.



Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.



Salva't.



Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.



No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.



Res del meu passat pot arribar a ser justificable. Les meves arrels, així com tota la meva personalitat manquen de propòsit i han quedat corcades davant el marxar del temps. Tot allò perquè ja he passat manca en si mateix de justificació moral.



Una persona cruel, en definició, és aquella que, motivat per fer el mal, és capaç de ser el protagonista de tot allò que rebutjaríem sols pensar-hi. Un assassí, però resulta similar i tal vegada divertit. L'única diferència resideix en ser el responsable de la darrera ullada al món de tantes persones puc recordar.



De segur ells em recorden.

El meu perdó sols pot ser salvat amb una raó. La injustícia d'aquest món m'ha castigat els darrers seixanta-tres anys, des que soc nat he vist tota classe de desastres que, en un acte de venjança contra les meves cadenes, varen suposar la fi de moltes altres vides i històries.



Trobem un nen que, rere les presons imaginàries de la marginació social, va voler somiar en tantes de les històries que contava la mare abans d'anar a dormir. Somiar era la meva passió i imaginava tants de mons fantàstics com les hores del dia em permetien.



Somiar era tot el que volia aquell nen.

Tots i cada un dels llibres que podia arribar a consumir s'allunyaven de la realitat que es respirava a aquella casa. Un món completament contrari al meu instint. Un objectiu bo va acabar emmalaltint inevitablement cap al seu antònim.



Pare no acostumava a passar recurrentment per casa. Mare s'encarregava que la il·lusió que els havia unit es mantingués com el que era. Ara que tinc uns mínims sobre el que planejava el pare a aquells carrers puc ser conscient del motiu de la meva mare per preservar el seu món fora la casa. Les drogues, alcohol i el joc conformen la totalitat de l'actitud que la mare volia evitar.



Vaig créixer sent aquell somiador que tal vegada hagués pogut arribar a ser. El meu cor va ennegrir-se com qualsevol altre amb un acte traumàtic que va significar la destrucció completa de tots els somnis i plans de futurs que aquell nin portava rere el seu conscient.



En un principi res de tot allò havia de passar. Pensava en una família com qualsevol altre. Tal vegada estable, amb uns padrins per poder visitar els horabaixes i tota aquella mena de coses que solen fer les famílies normals, no? Hauré de posar la situació en el seu context suposo.



Tal vegada pugui començar amb aquell "era una nit fosca enlluernada pels llamps de la tempesta plorosa" Els llamps haurien pogut foragitar-lo. La boira oculta fins al més voluminós del traïdor. Havia plogut fa poc. La humitat i aquell misteri de temps havien dibuixat una boira que cobria tota la ciutat.



Rere les blanquinoses cortines d'aquell fenomen els llums dels automòbils dibuixaven les fronteres dels regnes on només els més alts dels castells estaven permesos. Un gegant, però, sense esperar-se va poder derrocar tota mena de frontera fins a trucar a la porta.



De la seva aparença no en recordo gran cosa. Només tinc present la vellesa del seu rostre. Del que un temps penjaven grans músculs sols quedaven les memòries en forma d'empobrits reculls de grassa i pell penjant dels ossos.



Aquesta ha sigut la meva darrera víctima.

Va ser l'encarregat de tombar la porta que em protegia la mare i jo de la negror de l'exterior. On el pare se n'entenia molt millor. Va reclamar la presència del pare. Nosaltres, com simples víctimes de les seves accions, vàrem respondre, com no podia ser d'altre, replicant que d'ell no en sabíem més que el nom.



Ara per ara puc determinar que el punt d'inflexió que va revocar en la mort de la mare resideix en aquelles paraules que, si no dites per la meva boca, varen sentenciar la resta de la meva vida. Orfe de sentiment i de sang no vaig tenir d'altre per enfrontar el món com vaig poder. Els agents de poc em pogueren ajudar. Cobrien a l'assassí abans que a la víctima. Des de llavors vaig saber del que tracta el món, almenys a aquell barri.

La vida que en va continuar va ser el menys agradable al que una ment en construcció pot arribar a suportar. El poder de les bandes a aquell indret predominaven sobre qualsevol altre dels poders que pogués haver-hi entre autoritats i agents de tota mena. Amb un poc d'esforç vaig poder encarregar-me de la meva pròpia supervivència i els assassinats es varen perpetuar.



A l'hora de fer encàrrecs seleccionats a dit era conegut per la meca eficàcia i delicadesa per tractar tots i cada un dels plans. La cruesa amb la qual em varen introduir a aquest món varen caracteritzar més tard la columna vertebral de la meva funció dins la delinqüència. Era un assassí especialista a reconduir el poder de les grans figures polítiques.



Vaig arribar a ser allò al que l'home rere la boira. Aquell que va matar a la mare. Vaig enfrontar-me a la duresa de la meva vida de l'única forma que vaig ser capaç de trobar. Res va impedir que les coses passessin d'aqueixa manera. Simplement, vaig seguir un camí al qual la meva història em va situar.



Un parell d'anys després. Una vegada m'havia consolidat com alt càrrec de la meva empresa vaig decidir visitar al pare. Crec recordar que em va visitar ell a mi. Va ser més fàcil de descobrir-ho del que havia arribat a pensar. Seguia pel barri. Es va arrelar dins mons als quals de petit no vaig entendre, i de gran tampoc. Menyspreo totes les seves accions, abandons i traïcions.



Una vegada vaig ser al seu davant només vaig poder sentir vergonya. No esperava altre ésser que la viva imatge del descuit i l'addicció. Tenia les seves prioritats, o això crec. No podia tenir una conversa formal amb el responsable de tanta desgràcia. Vaig haver de matar-lo.



Ja era hora d'estar tot sol a aquest món. Ell va ser el que va començar tot aquest procés destructiu que vaig haver de sentenciar amb la seva mort. La família va ser trencada ja fa molts d'anys i no vaig veure una altra opció.



En certa manera es justifica, però ara mateix em sento penedit. Ja carregava amb la culpa d'haver pogut salvar a la mare com per ara haver de suportar el pes d'haver-me convertit en allò que vaig voler aturar. Va ser el reflex d'una empenta del meu entorn ara que ho veig així. De fet, el meu projecte de vida era contrari inicialment.

Amb tot m'agradaria poder-me reconciliar amb el meu passat i que tots els meus pecats fossin perdonats ara que els he confessat. M'agradaria poder conservar el vot de silenci pel vostre part i que una vegada mostrat el meu penediment pugui tornar a ser aquell jove que només somiava i de tant somiar va perdre la innocència.



A l'horabaixa d'aquella església sols es reflecteixen els darrers clarors del dia per les vidrieres de tots llocs. Les fileres quasi infinites de seients eren capaços d'ocupar milers de persones. Així i tot, les columnes d'aquell recinte sols guardaven dues solitàries ànimes que xerraven tranquil·lament en les primeres fileres davant l'altar.



El capellà acabava d'escoltar una altra misèria. A aquelles hores no acostumava a rebre gent sent el dia que era. Aquell home havia arribat desesperat demanant la seva ajuda i, sense tenir altre remei l'havia d'escoltar. Aquell home anava mal vestit i tenia indicis d'haver tingut algun conflicte darrerament. Anava descambuixat i tenia un parell de botons romputs a la seva camisa.



Amb tranquil·litat havia escoltat el seu relat i, com si xerrés pels seus endins, havia narrat tota la seva vida. Era un home vell que sols volia recordar i penedir-se de la seva vida. El penediment era present a totes les parts del seu relat. Tal vegada justificar entrar a un món així era vagament respectable, però, així i tot, aquell home necessitava el perdó per a tenir la vida que mereixia des d'un principi.



–No trobo falsedat qualcuna en el vostre relat, senyor –va concloure el capellà.



–La meva ànima se sent penedida per tot el que he arribat a fer per culpa del meu ambient pare –va repetir–, tanmateix m'agradaria que la meva història es reconegui com tràgica als seus ulls també.



–Sí, sí. Una vida dura sens dubte –va sostenir el capellà–. El teu penediment es demostra i sols la justícia podrà raspallar-ho, no?

–Ja ho crec, vaig voler aplicar la meva pròpia justícia i sols he acabat amb un conflicte amb mi mateix.



–Veig un futur a les teves paraules i no puc sinó donar-te el perdó. Que Déu t'acompanyi als pròxims mesos. Desitjo que la teva vida sigui com ho vas voler en un primer moment –digué el capellà– així i tot, podria fer-li una pregunta?

–Per favor.



–A qui pertany la sang que porta a la seva camisa?

Havia estat entretingut a cercar el seu perdó després d'haver fet el meu darrer assassinat i no m'havia adonat d'aquell detall. Ara que ho rumiava tot el seu cos era reflex d'aquell darrer acte i no se'n podria desfer davant el capellà. No pareixia rellevant si fins i tot el capellà no s'havia mostrat curiós.

–Pertany al meu passat –va concloure amb una rialla.



–Que al teu passat es quedi llavors.



El capellà havia sigut comprensiu. No esperava que ningú volgués rebre la seva història. Era repulsiva en tots els sentits. Ara se sentia complet amb la seva ànima i no podia sinó estar agraït. Reconduiria la seva vida des dels seus inicis i deixaria que el passat quedés, d'una banda. Sols no volia que aquell darrer cas el perjudiqués d'alguna forma. Ja abandonava l'església i es dirigia a la profunditat de la negror que el vespre començava a dibuixar a l'horitzó.



Deu ser mort. No crec que en torni a saber d'ell. L'he oblidat juntament amb el meu passat.



A l'altra cantonada de la plaça reposava un solitari que, fumant en pipa, passava les darreres clarors del dia. L'altre home de la camisa sagnant es dirigia cap a on volgués el seu desig. Avui he sobreviscut a aquest home i no puc sinó quedar-me amb el seu perdó i les seves súpliques. M'encarregaré que tot el seu passat torni on la seva ànima enverinada va deixar a tantes persones rere seva. M'encarregaré de fer justícia.



Aquella persona amb reculls de grassa i pells penjant dels ossos es va endinsar a poc a poc a l'església mentre dibuixava una rialla que de segur en seria més ample que la del Sebastià. El nin que volia somiar.
 
Rafel Munar Marroig | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]