La van despertar les agressives passes de l’home amb qui havia estat discutint a l’habitació, que ara es dirigia cap a nosaltres impetuosament. La Madeleine em va agafar de la mà i va arrossegar-me escales avall fins la sortida de l’hotel. El vent era fred, però l’escalfor de les seves mans em protegia.

El trànsit havia disminuït considerablement. Estava marejat, em feia l’efecte que portava sent de nit més d’un dia sencer, però seguia corrent rere seu. De tantes hores despert, els ulls començaven a fallar-me. Vaig aturar-me en sec en un carreró buit, provocant que la Madeleine em mirés molesta.

— He trobat la teva mare, creu que estàs morta. M’ha explicat detalladament la nit de la teva mort i la causa del desastrós final — vaig dir-li confós.

La Madeleine va rebufar, com si li fes molta mandra haver d’aclarir-ho.

— T’ho has cregut?

— Ha fet que dubti dels meus ulls.

— Una gran actriu explicant una mentida infal·lible… L’hem d’anar a buscar abans que sigui tard.

— Es pot saber de qui fugim? On ens dirigim? Què està passant? Què passarà amb el nadó?— vaig llançar a l’aire en un moment de desesperació.

— No tan ràpid, gatet! — va respondre empipada —, que estic jo més perduda que tu. Tu saps qui soc, però jo no et conec de res.

Va detenir-se sobtadament i va reflexionar inspirant profundament. Al treure tot l’aire, era una persona nova.

— Ara bé — va seguir —, és hora que algú honrat sàpiga la veritat.

Va fer una llarga pausa, reprenent, a pas lleuger, la marxa. El to de la seva veu va apagar-se, igual que la claredat que jo tenia sobre el rumb que estàvem seguint.

— És cert que la nit que el meu pare va perseguir-me amb l’escopeta vaig desaparèixer, però figuradament. La meva mare, aquell mateix matí, havia cavat un sot just abans de la vora del penya-segat perquè jo hi saltés mentre cridava, causant un efecte òptic que, en la foscor de la nit, faria creure al meu pare que havia caigut daltabaix. Només faltava tirar les meves pertinences prop d’un riu perquè tothom pensés que el meu cadàver s’havia perdut. Amb la meva mort, per sort, el meu pare va deixar en pau la meva mare. Malauradament, jo també vaig haver d’allunyar-me d’ella, per no haver-la de posar en risc i perquè ves a saber quants delictes vaig cometre… Però era l’única sortida, portàvem temps planejant-ho.

— I què vas fer?

— Ja ho teníem pensat. Durant els últims quatre anys fins ara he tingut un afer extramatrimonial amb el propietari d’una cadena de televisió que ara s’ha fet polític. Ell coneix al meu pare, així que ens podia informar d’ell en tot moment. No obstant, com t’imaginaràs, a un home de tant prestigi no li interessa que es coneguin els seus embolics, per això va accedir a llogar-me l’habitació de l’hotel a canvi de no sortir-ne. Només em deixava escapar per anar a La font de la vida, on mai ningú no em trobaria. El problema va arribar quan em va deixar embarassada.

Un calfred em và recórrer l’esquena. Els meus ulls s'obrien hipnotitzats per la seva veu trista i dèbil, al mateix temps que la història s’enterbolia.

— Nou mesos després de fortes discussions sobre què faríem amb el fill, endevina qui va guanyar… Vaig acabar donant a llum a l’habitació de l’hotel amb l’ajuda de dues persones que treballaven per a ell. I, ahir a la nit, vaig seguir les ordres de desfer-me del nen, perquè si el nadó es feia públic, la vida d’aquest magnat s’acabaria, i millor no et parlo de la meva. Gràcies a Déu vas aparèixer tu. En tu vaig haver de confiar cegament.

— Sense conèixer-me? I si t’haguessis equivocat?

— Ja ho té, això, l’atzar; a vegades encertes. Sé que ho podria haver fet millor... De fet, millor que no ho hagués fet. Però el polític m’estava salvant la vida i jo estava fora de mi. Si hagués sabut que el meu pare embogiria de la manera que ho va fer, mai no hauria tocat els seus diners. I tot per comprar un pis on viure aïllada…

— No pensis en això, ara ja està.

— El pitjor no ha passat. El polític, ara que la seva reputació perilla, li dirà al meu pare que estic viva. Despertarà la bèstia, i la bèstia em perseguirà. He de trobar a la meva mare i marxar ben lluny amb el nadó.

— I què serà de mi?

— És decisió teva, no cal que t’embrutis les mans.

Ja les duia brutes des que vaig tocar el nadó. I, ben mirat, potser després d’aquell mal tràngol podríem entaular una amistat, o qui sap què…

Vam endinsar-nos ens uns barris que semblaven més extrets d’un somni que de la realitat. Una petita casa humil i acollidora atreia l’atenció de la Madeleine, que gairebé flotava en direcció a aquesta. Els seus ulls centellejaven en les tenebres.

A mesura que ens hi apropàvem, es feien més i més evidents les ganes de la noia per accedir a la casa. Tant, que sense adonar-se’n va obrir la porta que donava al porxo. L’estrepitós grinyol no va immutar-la, va seguir travessar el silent jardí. Es trobava tan a prop de la seva mare…

Va recolzar-se amb la barana de fusta del porxo. La porta de la llar estava oberta de bat a bat. La vaig mirar desconcertat. Després d’uns instants de vacil·lació, vam entrar.

“Mama?” va ressonar diverses vegades en les nues i polides parets rústiques. El silenci habitava en aquella casa. El despoblat menjador començava a astorar-nos. Afortunadament, vam rebre una resposta:

— Estem a la cuina! — digué la mare.

Ella i qui més? La Madeleine m’havia dit que la mare vivia sola. Si era així, quin ús més estrany del plural majestàtic. No obstant, la Madeleine no va sorprendre’s i va perseguir la veu.

Aleshores vaig veure el pànic apoderant-se del seu cos i el terror transformant el seu rostre. Vaig rodejar la porta de la cuina fins trobar-me la situació que la Madeleine tant havia temut. El seu pare, amb l’escopeta entre les mans i rodejant la mare amb els braços, la contemplava imperiosament. En un segon pla, el polític traïdor presenciava l’escena que ell mateix havia causat.

— No m’havies dit que soc avi, filla meva… — definitivament estava grillat. — El teu amiguet polític m’ha explicat tota la presa de pèl de ta mare i teva.

A la Madeleine no li sortien les paraules. Tampoc l’aire.

— Ara mateix us volaria el cap a les dues — va prosseguir —, però estic de molt bon humor. Ai, Madeleine… com t’he trobat a faltar. Ens haurem de posar al dia. Podríem anar-nos tota la família a viure molt lluny d’aquí, al camp, on ningú sàpiga de nosaltres i on ningú us pugui escoltar cridar. No us penseu que ho faig per aquest polític de pa sucat amb oli, ho faig perquè us estimo massa. Abans, però, anirem junts a buscar el meu net.

— No sabem on és el nadó. — va improvisar la mare, quan ella desconeixia per complet l’existència d’aquest.

El monstre va dirigir cap a mi la seva mirada ferotge. Mai una persona m’havia provocat tant horror.

— Tu sí que saps on és, oi? — pronuncià amb una veu que calà dins meu. Vaig empassar saliva.

— No. — vaig dissimular. Els seus ulls atroços arribaren a les meves mans convulses.

— I tant si ho saps! Les mans sempre diuen la veritat, jove. Si vols que la Madeleine segueixi il·lesa, més val que m’hi portis.

A pesar de la meva completa manca d’orientació al sortir de la casa, un tros de metall fred en el meu cap va treure’m la tonteria. El difícil trajecte cap a casa dels meus pares va dur-se a terme tal com la bèstia volia.

Deurien ser les dues, potser les tres, de la matinada. Jo pensava en com canviar el destí. Pel cap em va passar la idea de desviar-me cap a una direcció errònia, llàstima que no tingués el valor per fer-ho. El pare, rere meu, controlava els moviments de tothom, especialment els meus. Vaig seguir donant-li voltes, però amb una escopeta apuntant directament al cervell no es rumia gaire bé. La mare de la Madeleine i el polític eren els últims del grup, caminant lentament.

Després d’acariciar la mà de la Madeleine, que la tenia al costat, vam tenir una breu conversa xiuxiuejant:

— I si avisem la policia? S’emportarien el teu pare.

— I a mi també. La policia em va buscar després de la meva desaparició. No puc permetre’m perdre més temps de la meva vida. No vull tornar a estar tancada.

— Amb sort et deixarien lliure. I jo preferiria estar tancat un temps a estar encadenat al teu pare indefinidament.

— Els dos xerrameques de davant — va interrompre el pare — feu el favor de callar.

Era massa tard per recular, ja havíem arribat al nostre destí. Em disposava a trucar al timbre, atès que els meus pares vivien a l’àtic d’un bloc de pisos.

— No me la juguis ara que estem tan a prop, xicot.

No me la vaig jugar. La llarga espera va posar nerviós el pare de la Madeleine, però va calmar-se quan vaig dir-li que estaven dormint.

Finalment, van obrir-me la porta i vam pujar les interminables escales. La pujada se’m va fer eterna, escoltava les rebufades del monstre, esgotat. Jo també ho estava, però la punta de l’arma, aquest cas clavant-se en la meva esquena, m’impedia frenar o fer moviments bruscos.

Era el moment de la veritat. Jo, col·locat davant la porta, em preparava per trucar. La bèstia, amagada darrere de la paret, m’apuntava mentre retenia a la resta del grup amb la mà que tenia lliure. Jo ja no era conscient del que feia.

Els meus pares, amb cara de son, van rebre’m.

— No pots despertar-nos a aquestes hores. Ens has espantat.

— Ho sé, perdó. Tinc molta pressa, necessito que em porteu el nadó i triquieu i li pilicií. — l’última part la vaig dir apretant-me les dents perquè costés molt d’entendre.

— Que portem el nadó i què més has dit? — preguntà el meu pare.

Encara que no vaig poder respondre, va haver-hi una mirada de complicitat amb ma mare, que va assentir-me.

— Porteu-me el nadó.

Van abandonar-me durant uns segons, que els vaig aprofitar per fixar-me en el pare de la Madeleine, el monstre, que saborejava el triomf.

Al cap d’un moment, ja veia el nadó, en braços dels meus pares, dirigint-se cap a mi. Van extendre’l perquè jo l’agafés.

— Papa, mama, us est… — un placatge molt fort va tallar la frase i em va fer sortir disparat contra la paret, deixant-me mig estabornit. Se m’entelaven els ulls al mateix temps que contemplava el pare de la Madeleine intentant arrabassar la criatura als meus pares.

La bèstia agafava el nadó pel cap i els meus pares, conjunta i dèbilment, li agafaven les primes i curtes cames. No vaig trigar en adonar-me que aquella situació ja l’havia escoltat en un altre lloc. Vaig recordar que el que estava passant davant dels meus ulls era exactament igual a la història que els meus amics van explicar-me per dissuadir-me de quedar-me amb l’infant. El relat acabava amb la mort de la criatura.

Vaig fer immensos esforços per aixecar-me, però el meu cos no reaccionava. Sentia una profunda tristesa pels meus pares, que no entenien res del que estava passant i, tot i així, lluitaven per salvar el nen. Tot passava en tan poc temps que els meus ulls no eren capaços de comprendre tota l’escena.

“Què curiós,” vaig pensar, “potser sí que les històries de nadons sempre acaben malament”. Vaig veure l’escopeta caient dels braços de la bèstia i la Madeleine i el polític barallant-se per apoderar-se d’ella. Ja no vaig veure-hi més, tot s’havia tornat completament borrós.

BUM! Un tret d’escopeta va disparar-se. No sabia qui havia estat la víctima. Una instant més tard, vaig notar un líquid que mullava la meva cama.

— Per què m’ho fas això? — va dir la Madeleine.

Havia rebut ella el tret? Seguidament, va entonar un parlament que les meves oïdes no van poder escoltar. Em fallaven els sentits. Què em passava? Vaig aconseguir escoltar un crit llunyà de la mare de la Madeleine acompanyat de dos trets més.

Silenci.

M’ho havia perdut. No sabia com havia acabat aquell tiroteig, però m’imaginava el pitjor. Plorava per dins.

Inesperadament, percebo el tacte de moltes mans al meu damunt. “S’ha acabat” penso. Un suau tacte em toca la galta: un petó. Un impuls m’aviva el cos i la vista se m’enfoca de cop. El terra és xop de sang, com els meus pantalons. Algú baixa corrents les escales. Els meus pares m’aixequen, quin alleujament que estiguin bé. No sé què ha passat amb la resta, però estic tan marejat que només soc capaç de seguir el rastre de sang que va a parar a l’interior de l’apartament dels meus pares.

Arribo a la sala d’estar i trobo el pare de la Madeleine, amb una gran ferida a l’espatlla, i al polític, amb dos trets a la cama. Me’ls miro. Els meus pares em demanen una explicació. “Més tard” els responc.

Tot ha sortit bé. Mare, filla i net fugiran a un lloc, lluny de la ciutat, on la identitat de la Madeleine ja no sigui un perill i puguin viure felices. La policia es farà càrrec d’aquest pare que de cop i volta va beure’s l’enteniment. La premsa es carregarà al polític quan la història surti a la llum. I jo, tot i pensar que trobaria una motivació després de l’experiència, seguiré fent les meves passejades nocturnes, cercant el sentit de la història que acabo de viure, assimilant el que m’ha passat i pensant què hagués estat de mi si arribo a fugir amb elles.

M’acosto al balcó, miro al carrer i veig la Madeleine, amb la criatura en braços, abraçant la seva mare i plorant com un nadó. Les llàgrimes banyen els seus llavis, els llavis que instants abans m’havien besat.



FI