“Un glop de whiskey i cap a casa”, vaig pensar tornant a l’interior de local. Mentre em dirigia, derrotat, cap a una taula, escoltava un rebombori de cadires arrossegant-se rere meu. Vaig seure amb la mirada perduda.

Una figura corpulenta se m’apropava fora de focus. Es tractava d’un home que anava de tort i capcot, sense separar la vista del terra, esforçant-se per resseguir les línies entre baldosa i baldosa. Per la manera com li babejava la boca vaig deduir que havia passat tota la vesprada xumant. Finalment, el vaig tenir al meu davant.

— Li ha caigut això… — digué amb una greu i ronca veu després d’extendre’m una petita targeta blanca. Un blanc que s’anava enfosquint a causa dels seus dits bruts.

Vaig mirar de reüll i molt per sobre aquell tros de paper.

— S’equivoca, això no és meu.

— Li ha caigut això… — va repetir amb el mateix to inquietant. El vaig mirar estranyat.

— Que no, que no, no m’ha caigut res.

— Li ha caigut això… — idèntic a les dues anteriors vegades.

Vaig agafar lentament la targeta per aturar el disc ratllat, i resulta que va funcionar, perquè l’home va tancar la boca i va marxar tal com havia arribat.

“Gran Hotel Daurat” ocupava el centre de la targeta. De seguida vaig reconèixer aquell allotjament, tot i que no m’hi havia hostatjat mai. Es tractava de l’hotel més popular del municipi, i potser de la província. Es trobava al bell mig de la ciutat i sempre estava ple de gent acabalada, perquè era l’única que podia permetre’s pagar el preu que costava l’estada.

Amb aquella simple ullada al paper en vaig tenir prou per deduir a qui li havia caigut la targeta: a la noia amb qui havia estat parlant, és a dir, qui havia despertat un gran interès en mi. El que no entenia era com una jove que acaba en una taverna de mala mort s’allotjava en un hotel semblant a un palau reial.

Si l’hotel m’hagués quedat més a prop no m’hagués costat gens acostar-m’hi, però tornar a trobar la noia de cabells castanys requeria mobilitzar-me al centre, lluny del meu petit barri, i això implicava llums i soroll, dues coses que no convenien a la meva apagada i silenciosa vida. També vaig forçar-me a deixar de pensar en ella, perquè, de problemes, me’n sobraven.

No obstant, a mesura que passava el temps, em venia al cap el record recent de dos flocs de cabells tapant la mirada trista de la noia, la seva veu feixuga i els seus ulls fixes en mi. El misteri que l’envoltava picava les portes del meu cervell, estabornint-lo, i fent-me perdre l’enteniment. Com més pensava en ella, més motivació tenia.

Vaig deixar-me portar cap al centre de la ciutat com un ratolí cap al formatge, sense saber els perills que l’esperen, i, en menys del que mai hagués pensat, em trobava enmig de cotxes, botzines, persones i crits. Els carrers vessaven, estaven desbordats, ni tan sols desviant-me pels afluents vaig aconseguir evitar la gran massa de persones que no semblava desembocar enlloc.

Després de filtrar-me entre la munió i avançar com podia, evitant topar amb qualsevol individu, vaig acabar caient davant del Gran Hotel Daurat. Era tan enlluernador i espectacular que vaig pensar que el nom li quedava curt.

De sobte, s’hi aturà una limusina que va provocar que l’entrada quedés atapeïda de periodistes i admiradors. Una tímida fotògrafa s’apartava del grup després de l’inútil intent de trobar visibilitat. De l’automòbil sortiren sis actors que recordava haver-los vist a la gran pantalla, però m’havia oblidat dels seus noms. A partir d’aquí, el xivarri, format per preguntes i aclamacions, va augmentar.

Veig algú que s'obre pas a contracorrent, generant un passadís per on arribar a l’hotel. Rodejo la multitud per descobrir qui és el Moisès que separa les aigües i, a l’acte, reconeixo el vestit blau. Faig un bot d’alegria i intento atrapar-la, però la barrera de vestits i americanes em prohibeix el pas. Desesperat, miro al meu voltant per trobar una alternativa, i localitzo la tímida fotògrafa, que abandona l’escena. Mentre la persegueixo noto que em cau alguna cosa de la butxaca, però no tinc temps per preocupar-me’n. Finalment toco l’esquena de la fotògrafa.

— Sisplau, fotografiï la noia del vestit blau. Li pagaré el que costi.

Els dos ens afanyem contemplant com la noia de cabells castanys s’allunya de nosaltres. “No arribem ni de conya”, penso per dins. De manera instintiva, i inexplicablement, em poso dos dits a la boca i xiulo molt fort, provocant que la noia es giri.

— Ara! — crido.

Clic!, la noia queda capturada per l’eternitat, tot i que la perdem de vista. La fotògrafa em dona la fotografia després que jo pagués un preu ben elevat per ella.

En acabar la tensa situació, vaig tornar a casa immers en els meus pensaments, que es van trencar en adonar-me que el que m’havia caigut entre la multitud eren les claus de casa meva. No pensava regressar al centre a aquelles hores, preferia esperar a que l’arrendadora es despertés i m’obrís. De manera que vaig acabar assegut en una vorera observant la fotografia de la noia que tanta atenció m’havia captat. No era la composició, ni tampoc els colors; el més important de la imatge era poder veure-li la cara.

Vaig notar una presència en el carrer, però la figura es trobava tan lluny que no faig esforçar-me en fixar-m’hi. Al cap d’una estona, ja la tenia al davant. Era una senyora que no arribava als 60 i que va frenar en sec al veure la foto del terra.

— Vull comprar-li la fotografia.— em va dir.

— No està en venda.

— Necessito aquesta fotografia, pagaré el que calgui. — insistí ella.

— No puc vendre-li perquè estic buscant la noia del retrat.

— Lamento dir-te que no la tornaràs a trobar, la noia.

— Per què? — vaig preguntar encuriosit.

— Perquè està morta. Va morir fa tres anys. Soc la seva mare.

— No pot ser. S’està confonent, senyora. Jo aquesta noia l’he vist avui.

— Sí, ja ho sé, a mi també em sembla veure-la a vegades, però jo de tu no em creuria les il·lusions. Ho dic pel teu bé, jove.

— Li dic de debò, he parlat amb ella i la fotografia és de fa menys d’una hora; era real. No pot estar morta, s’està equivocant.

— Els pares són capaços de reconèixer als seus fills fins i tot a les fotos borroses. Sé que aquesta és la meva filla.

No entenia res de res, vaig pensar que era millor no fer-li cas, però, amb aquella afirmació tan rotunda no em va quedar més remei que preguntar:

— Com va morir?

— El meu ex-marit era un mal home, garrepa i egoista, i no em preguntis com és que no me’n vaig adonar abans de casar-m’hi. 22 anys després del naixement de la nostra filla, ella volia un apartament. Jo em vaig oferir a posar una part dels diners, però el meu home es va negar a posar de la seva part. Aleshores va ser quan la meva filla va pifiar-la perquè, en un rampell d’inconsciència, va decidir robar-li els diners. Ella va penedir-se’n a temps i no va comprar el pis, però ja era massa tard, perquè al seu pare se li van creuar els cables i va convertir-se en un monstre: la volia matar. No la deixava en pau, la feia patir i embogir. I fa tres anys, en una persecució, ella va caure d’un penya segat. Vam trobar els objectes que duia al damunt, però no el seu cos.

Va deixar de parlar perquè la veu li tremolava massa. Sorprenentment no li va caure cap llàgrima, però tenia els ulls xops.

— Puc saber com es deia la seva filla? — vaig preguntar.

— Madeleine.

La vaig abraçar i ens vam acomiadar. Què estava passant? La noia era real o no? Necessitava resoldre l’arcà del nadó, per això vaig tornar al centre, deixant enrere la mandra. Allà vaig trobar les claus que m’havien saltat de la butxaca. El trànsit havia disminuït i vaig poder accedir a l’hotel fàcilment.

— Estic buscant la Madeleine. — vaig dir a recepció.

— Actualment no hi ha cap Madeleine en aquest hotel. — va respondre el recepcionista.

La realitat s’anava tornant fidel a la història de la senyora, i no tenia sentit. Vaig pujar a les habitacions sabent perfectament que no seria capaç de revisar cada estança. Em feia vergonya picar a les portes. Vaig recolzar-me a la paret del quart pis amb les mans a les butxaques. Vaig notar la targeta de l’hotel i la vaig tornar a mirar. Al girar-la, veig un número escrit a mà: “8è”. Podia referir-se al pis? L’ascensor m’hi porta.

Només arribar-hi, s’escolta una conversa escandalosa que prové d’una habitació. Les gruixudes parets no em permeten escoltar què s’està discutint. S’obre la porta d’una habitació, d’on surt el meu objectiu: la Madeleine.

— N’ESTIC FARTA! — crida a algú que es troba dins l’habitació i tanca la porta.

Al veure’m, es dirigeix cap a mi. Sembla molt molesta.

— T’he dit que m’oblidessis. — em diu amb un to amenaçant.

— Ho he intentat, ets tu que no vols marxar del meu cap.

Ella es queda quieta, mirant-me als ulls.

— Madeleine, vull saber-ho tot. — demano.

I cau esmaperduda en els meus braços.