La segona història no us la descriuré per estalviar-vos els malsons i per no carregar-me la vostra salut mental. Per estrany que sembli, sabia perfectament el motiu d’aquells relats sagnants, narrats pels meus amics paranoics. El que no sabia era quina moralina extreure’n.

Feia temps que havia perdut el bon humor i les ganes de tot. No recordo exactament quan va començar, però deuria ser quan la meva exparella em va dir que ja no m’estimava i que marxava. Ens estàvem rentant les dents i ho va deixar anar com si es tractés d’un fet habitual, sense cap mena d’emoció. Mentre jo escopia la pasta de dents a la pica la seva imatge s’esfumà per sempre, tant de l’apartament com del meu cap. I de la mateixa manera que aquell amor es va extingir, també ho va fer alguna cosa dins meu, perquè no vaig tornar a trobar res que em fes feliç. Ni tan sols les meves habituals passejades nocturnes, tot i que no vaig deixar de fer-ne.

Una nit boirosa, la més freda que recordo — i mira que les nits boiroses són més caloroses —, voltava, com de costum, pels solitaris carrers del barri. El vent violent se’m ficava per la roba posant-me la pell de gallina i entumint, mica en mica, els meus músculs. Un silenci sepulcral omplia de misteri els carrerons. Cap persona, cap veu. Només era capaç de percebre el so dels pantalons rossant les meves cames i de les claus, més tremoloses que jo, fent xivarri a la butxaca.

Ja enfilava cap a casa amb el cos immobilitzat quan un soroll distorsionat va arribar a les meves orelles. Jo, poruc de mena, mai hauria buscat d’on provenia aquell brogit, però un instint em va fer perseguir el so inusual. Era agut, vibrant, constant, i no aconseguia associar-ho amb res conegut. La boirassa era tan densa que amb prou feines podia veure-hi a dos pams per davant dels meus ulls.

A mesura que m’acostava, el soroll s’aclaria i anava derivant cap a una mena de crit que tenia l’origen prop dels contenidors de les escombraries. Al costat hi havia una pila d’objectes desgastats. Vaig remoure tot el que tenia al davant fins que vaig identificar el so. Eren els plors d’un infant.

Malgrat no veure res, les meves mans van cercar instintivament el gemec i van acabar topant amb una textura suau i tendra. Entre tota aquella porqueria hi havia un nadó, amagat entre cadires trencades de fusta i caixes de cartró. Mal embolicat amb dues mantes massa fines, semblava demanar a crits que algú el treiés d’allà.

Vaig mirar al meu voltant perquè encara no creia el que m’estava passant. Entre la boira diviso una figura amb dos ulls fixats en mi. L’individu fuig i, per molt que m’esforço per veure més enllà, només veig un vestit blau i uns llisos i llargs cabells castanys.

I ara estava sol, amb un nadó i un fred que pelava. Lluny d’enfadar-me, m’ho vaig prendre com un senyal, una oportunitat de recuperar la vitalitat. No sabia què s’havia de fer en aquests casos. Portar la criatura a comissaria? Ni remota idea, però me’l volia quedar.

Vaig passar tota la nit contemplant el nadó, que dormia plàcidament. Era un nen i era totalment normal, l’únic que em sobtà va ser la taca de naixement en forma de triangle que tenia al dors de la mà dreta. L’endemà al matí, a causa dels remordiments, vaig compartir amb els meus amics la decisió que havia pres. Va ser quan em van intentar dissuadir amb dues tràgiques històries sobre nadons. Recordo escoltar propostes que, tal i com m’entraven per una orella, em sortien per l’altra. Estava massa atret per la idea de poder ser pare, de tenir alguna cosa a què aferrar-me.

Aquell mateix vespre els meus pares es van quedar amb la criatura mentre jo feia un volt. No acostumava a sortir del petit barri on vivia perquè és on em sentia més segur, atès que en coneixia tots els racons. Tots menys un: una petita taverna on mai havia gosat entrar per la mala espina que feia. Però, què coi?, aquella nit buscava una cosa diferent, potser una revelació, així que m’hi vaig llançar de cap.

El fet que el petit local, batejat encertadament com La font de la vida, fos habitat per una desena de gent torrada no em va sorprendre gens. Quatre taules, una barra i un piano atrotinat constituïen l’antre pudent. La sobrietat, així com l’eufòria, brillava per la seva absència. Semblaven morts vivents, més que vius bevent.

Entre els clients vaig reconèixer un aspirant a mariner, que ara navegava entre les últimes gotes de rom del seu got i pescava les monedes encallades al fons de la butxaca del seu abric.

—Canta, Anita, abans que tanqui la cantina! — ordenà la senyora que seia al piano.

—No em dic Anita, cretina. — va respondre una anciana que es disposava a dormir.

Veient el panorama i que ningú m’atenia, vaig seure a una cadira. Però en aquell trencaclosques que representava el súmmum de la decadència hi havia una peça que no encaixava: una noia, d’entre 25 i 30 anys que, de ben segur, no havia begut tant com la resta. Es trobava asseguda en una cantonada amb un posat melancòlic.

Discretament, m’acosto a ella esquivant taules i ampolles, com si fos un ballarí, fins arribar al seu davant.

—Estàs bé?

—Estalviï’s preguntes de les que ja coneix la resposta. — va dir amb una veu apagada i un ritme lent — Per què, d’entre tants client, ve a mi?

Que em parlés de vostè, quan jo encara en tenia 28, se’m va fer difícil d’assimilar, per això vaig trigar uns segons en contestar.

—M’has cridat l’atenció, no hi pintes res aquí.

—És l’únic lloc on no em reconeixen.

—És famosa?

—Ja m’agradaria, ja.

—Qui t’hauria de reconèixer, aleshores?

—No necessita saber-ho, així que ja pot marxar per on ha vingut.

Però era massa tard. Hi havia alguna cosa en la seva mirada caiguda, o en els seus grans ulls, o en els seus llavis humits que em va atrapar. Hi havia vida, hi havia esperança darrere del seu trist rostre. No em va tornar a dirigir la paraula per molt que insistís en seguir conversant amb ella.

Finalment va posar un bitllet damunt la taula i automàticament va aparèixer una senyora que deuria ser la propietària. Els cambrers del bar eren com màquines expenedores, no funcionaven fins que no els ensenyaves els diners; ara entenia per què no m’havien atès.

La noia va donar-li el bitllet a la senyora per poder marxar i, just quan estenia el braç amb el que sostenia els diners, vaig contemplar que a la mà dreta tenia una taca de naixement en forma de triangle. Acte seguit vaig mirar-li la roba: un vestit blau. La noia de llargs i llisos cabells castanys amb qui acabava de parlar era la figura que vaig identificar la nit anterior. Vaig suposar que ella era la mare de la criatura.

Me la vaig quedar mirant totalment atordit mentre ella marxava del local. No vaig poder reaccionar fins que va arribar a la porta.

—Espera! Sé qui és el teu fill.

Ella va girar-se.

—Oblidi’m.

I va abandonar la cantina. Vaig córrer per atrapar-la però em vaig haver de conformar amb tocar-li la mà freda i deixar-la marxar, perquè la vaig perdre en la foscor de la nit.