Segles arrere, quan encara no s'havia dominat el metall i Hongria era només un projecte, el líder Maghia i el cap Hunoh es van reunir en el llac fumejant. Era una nit de lluna plena i l'aigua -com era habitual- expulsava el seu alé al gèlid vent. Ambdós grups repetien els passos del seu superior per la seua banda, uns per l'est, altres per l'oest. A l'encarar-se a escassos centímetres, els líders van mantindre les seues mirades. Van passar intensos segons en els que buscaven confiança en l'altre fins que -després d'un mutu grunyit- van estretir les seues mans unificant als pobles, creant Hongria. Els grills van començar a ressonar entre el vapor que s'escampava per la terra. Una llum que als seus ulls era mantega va emergir del llac. Alguns pardals, ja cansats, van anunciar la seua arribada. El pacte s'haguera reduït a l'àmbit humà i difós per tot el regne si hagueren estat sols, però no ho estaven. Mai ho van estar.



Atila contemplava una escena que creia irreal. Què eres? Contreia els seus braços per a continuar mirant. Era real, sens dubte. El fred humit de la cambra començava a calar en els seus ossos quan un vent calent li va assotar la cara. I els capsigranys van elevar el seu to. Els barrots es van trencar.

Va caure d'esquena i va rebotar en el sòl de pedra com una carpa. Va produir un bram constret. Es va retòrcer en el sòl tractant de recompondre el seu cos fins que va recobrar el componiment. Seguia amb els barrots en les mans.

Va aconseguir contorsionar el seu nu cos per a eixir per l'obertura que va arrapar la seua pell. Ja de peu i sufocat va contemplar en tota la seua esplendor a Zarva, l'esperit d'Hongria. Ell era un elegant cérvol de tres metres d'alt en la cornamenta del qual reposaven desenes de capsots. Eixa bèstia tenia una brillantor singular, la seua olor desprenia tranquil·litat. Va bufar una grata brisa que va calmar a Atila i va despertar als arbres. Centenars de fulls planejaven formant un cercle entre ells dos. Va paréixer que s'esvaïen, però se’n van anar caminant. Els fulls els van ocultar.



No van tardar a arribar els guàrdies i els reis per a corroborar el que passava. Faltaven barrots i un presoner, la cosa era evident. Els crits només van enfurir més els guardes que van actuar a l'orde de: Trobeu-lo!



La consecució de les setmanes no va portar resultats. Eixe que afirma ser el pare de la reina s'havia esfumat. Muna va persistir en la seua melancolía. Elies amb els seus nervis.

- Què diuen els guàrdies?

- Que no ho troben. Ningú ho ha vist, Muna.

- I què? No som els reis? Inspeccionem tot el poblat, el regne si fa falta. Hi ha alguna cosa d'ell que m'altera...

- Ja, ho sé. És el seu to, la seva confiança a l'afirmar el que afirma. Vol pertorbar el nostre regnat amb la perduda figura de ton pare. Ho veus tu també, no? Serà d'un regne enemic, un mal presagi. Segur.

- Tens raó Elies, així i tot ho necessitem. Si no a ell a un altre, però és un bon candidat. Ja coneixes la nostra situació.

- Massa bé, la meva reina, massa bé…



Mentres Muna suportava els besos d'Elies, Atila convivia amb l'esperit d'Hongria. El Zarva va desplegar una túnica per a cobrir la pell del fugitiu. Era el seu moment. Va estar descobrint el seu regne des de noves perspectives. La rabosa que lamentava haver de caçar, el porc senglar que buscava aliment en l'arrel del roure, antics dragons transformats en delicades libèl·lules. El caragol que arrossegava el seu cos pel tronc caigut, la grua que lluïa la seua peluca, l'humà que darrere d'un gran cérvol es refugiava. Tot seguia el seu orde; l'orde del caos controlat. I, inclús això, algun dia, va creure que era de la seua pertinença.

Van vagar pel bosc un parell d'hores. Bé podrien haver-se experimentat com a dies complets ja que, calfava la seua ànima amb aquell animal. Aquella essència natural. Sentia que podia viure. Podia perdurar en un instant fugaç. Podia convertir-se en un inesperat cruixit d'un full i perir allí. En la primera gota de pluja sobre el mar i camuflar-se. En un simple núvol i ser arrossegat pel corrent. Però el Zarva es va detindre. Va atenuar la seua brillantor, va augmentar la seua olor. Buscava en la cara d'Atila el gaudi, la preocupació, la valentia.

El pròfug i -en algun temps passat- rei no va saber què fer. Se li van immobilitzar les cames. Unes hedres lliscaven pels seus peus amb un moviment de serp hipnotitzada. Aus de totes les classes i bèsties despistades van fixar els seus morros en Atila. L'hedra acariciava el seu muscle. Es va produir un silenci agut. Aquell cérvol va donar tres passos muts amb els què va estar fregant la cabellera amb el seu pit i -brillant més que cap astre- va llepar el front d'Atila. Per fi va saber què devia de fer.



Què faries si conegueres el moment de la teua mort? Canviaries quelcom? I si saberes un poc més del futur? T'arriscaries a intervindre?



Atila va deambular pel poblat, com si no li perseguiren: passos lents i ulls tancats. Li van atrapar en pocs minuts. Eren els guardes que havien de veure-li. Ho van remolcar fins a un esbós de foguera. Allí es reunien els hongaresos que devien reunir-se, l'enfadats que havien d’estar. Amb la mirada fixa en el sòl, Atila recordava el que encara no havia passat i, quan va escoltar el gemec indicat, va formular: Hola, Osmar.

Ambdós estaven a les portes de l'avern, rodejats de gent irada, indignats amb el nou rei, a punt d'explotar. Osmar es va sorprendre a l'escoltar la seua veu. Va fer el que hauria d'haver fet. Va elevar la seua vista i va descobrir el que ja sabia: allà venia Muna, allà venia Elies. L'ermità, en la seua ceguera, va percebre ombres i llums, encara que va notar molt més del que els seus ulls li permetien. El rei Elies va riure.

Els reclams es van atenuar atenent a les seues paraules:

- Poble hongarés, heus ací als responsables de la vostra situació. Són ells els que han empitjorat les vostres collites. Són ells els que van atemptar contra els antics reis, són ells els que van ferir la reina Muna. -ningú parlava, el rei suava de l'exaltació- Estigueu dons, reconfortats en les seves mort, encara que hauran més com ells. Els hauran. Delectar-vos amb un foc purificador, un que es porta el dolent i ens prepara per al bo. Comencem a mirar cap al futur com a gran poble que som. Ells ens volen perjudicar, jo he portat un major vincle entre regnes. Acontenteu-vos! Hem vençut! Estem vencent!



Just el que havia de dir. Atila sabia que, després de cremar-ho, el poble deixaria de patir. Haurien anys d'estabilitat a la recerca de nous detractors. La gent no viuria malament, només pitjor que abans. Ja no crearien una revolta que acabara amb els reis i matara a Muna. El palau continuaria sent un palau i no un muntó de runes. Llavors, quan Elies va donar l'orde d'encendre'ls, Atila va començar a recitar en crescendo:

- Déu, beneïx l'hongarés, dóna-li abundància i bon ànim. Brinda-li el teu braç protector. Si s'enfronta a l'enemic, porta-li un any alegre; si s'enfronta a l'amic, que amics continuen sent. Ha patit este poble prou. El passat i l'avenir! Oculta la veritat als mentiders perquè no sàpiguen mentir. Fes que la sang vessada en el present siga sang recordada pels nostres descendents. Salva'ns de nosaltres mateixos abans de que siga massa tard. -fent una pausa tenaç- D'aquesta manera, jo, Atila, destronat rei i pres com a boig, aclame els meus actes perquè siguen jutjats com són i no com pareixen. M'acomiade del meu regne arrabassat, desitjant tornar a formar part del sòl del qual vaig brollar. Llarga vida a Hongria! Llarga vida a la reina! Defeneu-vos dels farsants, eixes són les meues paraules!.. -La gola se li va tancar i va plorar com un sant.



Els vigorosos del poblat eren estàtues de terracota. La seua respiració va deixar de funcionar. Com podia parlar un guillat així? Era, en realitat, Atila? Van fer el que esperava. Les primeres espurnes del foc començaven a avivar-se als seus peus. Els murmuris van començar a créixer i els crits a favor seu van sorgir. Però els peus li cremaven, les seues llàgrimes s'evaporaven, ningú podia parar això. Els guàrdies ho hagueren impedit. Elies somreia. Muna titubejava en els seus records. Osmar cridava espantat. Atila només estrenyia les dents.

En eixe moment, els núvols es van obrir. I si el que saps del futur no és tot el que pots saber? Un vent huracanat va sacsar els pals en què perien. Va avivar el foc. Una llum intensa va traspassar el firmament i, al tocar terra, va unflar el sòl. Osmar cridava desbocat. Atila es va unir a ell. Va germinar d'allí un til·ler que va gelar el voltant i va apagar el foc amb un bufit directe des del seu interior. Què passa? Què és açò? En aquell lloc es preguntaven.

Tan impressionat com tots, Atila girava amb violència el seu cap. El Zarva s'amagava rere d'uns arbustos. Va tornar al seu llar. Molts van fugir cap a les seues cases i altres es van quedar, ja no toleraven a Elies. Cinc porcs senglars van aparéixer del til·ler, rodejant els reis. Abans que els hongaresos pogueren fer res, les bèsties van atacar.

Els seus crits i grunyits peluts van ocultar els alarits dels reis. Primer les van fallar les cames. Després el cos. L'últim que van veure va ser el cel hongarés, rodejats de porcs senglars ensanguinats. Mossegant-los. Traient l'aliment que alguna vegada van ingerir. Envestint les seues costelles. Formant un remolí de calor intensa en què es va mesclar la suor i la sang amb dos ànimes. En aquell lloc estesos i desfigurats van quedar els cossos.



No! Açò no hauria d'estar passant! No era el que havia de passar! Primer Elvira, ara Muna. Atila haguera corregut per a aconseguir a la seua filla, però les seues cames havien deixat de moure's; el foc les havia calcinat. Va desgastar la seua túnica amb maldestres esforços de moure's pel sòl. Ningú li ajudava, estaven petrificats. S’acostà a Muna i li va veure el rostre. Trencat, tacat d'un roig oxidat, desfigurat. Eixa no podia ser la seua filla. On estava en realitat? Però no podia fantasejar més. Ho havia presenciat. Ho havia sentit.

Amb els ulls oberts, el poble hongarés va tornar a respirar. Atila es va desganyitar en el fresc aire d'eixa vesprada. Un vapor dens eixia de la seua boca. Osmar reia i plorava al mateix temps, trencat per fora, intacte per dins. Atila, rei i amic, si reconeixes la meua veu en la distància, et transmet que estic preparat per a descansar, per a la recta pau de l'oblit. Gràcies per tot, amo esta vida. No va ser capaç de sobreviure molt més temps. Els guàrdies van acompanyar Atila en la seua angoixa. En els seus caps el van anomenar com a rei.

Una brisa va agitar els fulls secs del sòl que van cruixir els uns amb els altres. Un fum que es va convertir en boira va llaurar l'espessa terra hongaresa. El dolor d'Atila va arribar, en eixe instant, a totes les parts del regne; tot el regne es va recloure en el seu bram. S'empetitia sense aire, alleujava el seu turment. Els arbres es van lamentar per ell.



Perquè a Hongria el temps sempre va ser temut, per ser l'assassí de la vida. I la vida venerada per fer-nos oblidar la mort. Maghias i Hunohs van ser la vida perseguida pel temps. Atila va ser el temps que estimà a la vida. De la mateixa manera que els dos grups d'avantpassats van formar un regne, Elies i Muna podrien haver-ho destruït.

Però no van estar sols. Les nimfes del llac, que van seduir envoltades en fum als líders, havien de protegir el seu territori i es van introduir en el llinatge real. El Zarva va mantindre l'estabilitat sabent que les ànimes corrompudes es redimeixen només tornant a començar.

I és que mai van estar sols, encara que el deliri es mesclara amb la realitat. Ni quan el problema humà va ser l'humà mateix van aconseguir escapar de la seua naturalesa. Curiosos, esclaus, temporals, inestables. Ni quan Atila va construir un pou excavat amb les seues pròpies mans i desvalisat de cuixes. Ni quan va depositar allí a Muna junt amb Medveta. En tot cas, si alguna vegada van estar sols, va ser per estar massa acompanyats.

Així, el rei d'Hongria esmorzava dàtils i nabius al voltant del pou, sempre de cara al llac fumejant. Perquè a Hongria, el buit que deixa un ser volgut es farcit amb menjar. Amb aliment que done més vida al viu mentres el mort acaba de morir. A Hongria els porcs senglars reafirmen la vida al caçar amb llàgrimes en els ulls i les cigonyes convertixen les seues pèrdues en riquesa per a la terra.

A Hongria, el fosc sòl amaga vida clamorosa i fins en els pous més profunds i tenebrosos -si escoltes amb atenció- hi ha suaus melodies. Cançons que una mare li canta, quasi murmurant, a la seua xiqueta davall d’un cel estrelat perquè puga adormir-se i mantindre així, dolços somnis.