Una cigonya recorria el llac. S'equilibrava amb dues fines potes buscant una mica d'aliment. En un ràpid moviment, va submergir el seu cap. El peix continuava retorçant-se i ella assecava les seves plomes al vent. Va fer un pas, dos i tres. Al quart va caure el peix. Va tornar a capturar-lo i el peix, ja cansat, es va deixar morir. La cigonya va prosseguir amb tres passos més, que van arrossegar la terra del fons, però, al quart pas, va voler recompondre al peix i aquest va caure. Va rebuscar durant una estona en la torbada aigua i no va trobar res. Va provar tres vegades i, a la quarta, va aconseguir traure el cap del peix que abans tenia. Ho va rumiar dubtosa i, sense pensar-ho, va alçar el vol i va deixar caure el cap des de les altures.



Les ones que en el llac va generar van arribar fins a la riba, on el rei d'Hongria passejava. Camallada rere camallada augmentava el seu ritme i la seua senda es consumia darrera d'ell. No el molestaven les botes brutes, ni el dolor de genolls. Fins i tot les mans negres plenes de sang i fang havien deixat d'irritar-lo. Falta poc, no està lluny; sentia.



Encara que li ho demanaven les seves cames, no va dedicar un únic segon a descansar. Enfront de l'entrada, va comprovar que la fresca estructura romania com en els seus records. Uns moviments entre els arbustos el van impulsar a ingressar. I va voler trobar-lo: Osmar! Osmar, estàs ací?

En la distància s'escoltaven uns passos que reverberaven per tot el lloc. Va baixar les escales un ancià esquàlid de pell blanquinosa i pèl descuidat. Va alçar el cap qüestionant: “És vosté, la meva majestat? Acoste's si estic en el correcte, en cas contrari l’invite a anar-se’n. Aquell esquelet va increpar amb la seva mirada de pupil·les gastades a la figura difusa que es dreçava enfront d'ell.



Les respiracions d'ambdós es van fer notar entre el silenci de l'ermita. Tots dos van esperar uns segons fins que el rei va trencar el silenci.





- Osmar, escolta'm. Fa temps et vaig atorgrar aquest lloc per recompensar les teues nobles accions. Espero que ho recordes. He estat uns quants dies caminant pel meu regne, sobrevivint de la caça. Però ningú em reconeix. Els hongaresos m'ignoren, els guàrdies que em van protegir neguen la meua sobirania. Fins els comtes de les meues terres declinen la idea d'haver-me vist. Dis-me, Osmar, em reconeixes o potser l'aigua mentix al reflectir-me?



- És vosté, sens dubte, majestat. Però hi ha quelcom que ha canviat. Fa una olor diferent. M'atreviria a dir que es veu diferent, encara que ja coneix la meva malaltia.



- Què ha canviat? Continue sent jo. Este és el meu regne. Els reflexos no mentixen; els meus ulls no mentixen!



- Però les persones sí. Mire's bé, segur que no ha canviat res?



-És clar que no, però, quines favades estàs dient, Osmar?



-Quede's. Tinc una cambra amb un paller per a dormir. Potser puc fer alguna cosa.





El Sol s'ocultava darrere del palau reial. L'ermità i el rei rosegaven pa fregit enfront del foc d'una foguera. El cel canviava de color. I amb el primer cruixit, Osmar va trencar el silenci:



- Mire majestat...



- Si vaig a hostatjar-me ací, Osmar, anomena'm Atila, és esgotador tant de “majestat”.



- Bé, Atila. Açò que estem menjant és làngos.



- Ja, ho sé.



- Però, sabies que la llet prové d'unes vaques que ara dormen?



- Sí.



- Eixes vaques han arrossegat carros per a recol·lectar el blat i formar farina. Els alls i les creïlles han eixit de la nostra negra terra. La mateixa que xafem! I la resta ha vingut de països veïns. Tot, perquè ara nosaltres disfrutem menjant.



- I què?



- Doncs que açò ho seguiran fent els pobletans. Amb o sense vosté. El til·ler continuarà sent til·ler per moltes mans que passe.



- Comprenc.





Així, van continuar menjant làngos en silenci fins que es va enfosquir el cel. Atila tenia malsons freqüents: rialles al contorn del calabós en què es trobava, porcs senglars perseguint-lo i llacs on s'ofegava. Però van cessar.

Amb el temps, es va familiaritzar amb la vida del poblat junt amb el cec ermità. Tornant seves les seves rutines: saludava els jornalers, donava de menjar a les vaques i menjava el mínim necessari. Els hortolans ignoraven el que havia sigut i això el reconfortava.

Va succeir en un dia de febrer. Ressonava per la plaça. Dotzenes de comtes enfurits cridaven a les portes del palau:



- No té dret!



- Qui es creu vosté?



- Si els reis no hagueren mort el traurien a puntellons del palau.



- Hongria és de magiars!



- Tirà!



- Al dimoni els austríacs, llarga vida a Hongria!





Quan Atila es va trobar amb açò i va preguntar li van explicar el que succeïa. El rei havia cancel·lat les concessions de dacsa i els comtes no podrien produir en els seus terrenys. Centenars d'hectàrees que serien substituïdes per horticultors austríacs.



En eixe moment, va recordar el somni. Corria per una prada verda. Els núvols havien deixat de ser grisos. I, a les portes del bosc, brollava una aura lluminosa. Un centelleig verdós que avivava a les plantes i il·luminava l'horitzó. Una donzella. Medveta!

Va deixar caure el blat que havia comprat i va accelerar fins a l'ermita. On està el fosal, Osmar? No va saludar a ningú. Li faltava aire en els pulmons. Va buscar amb la mirada per totes les bandes fins que la va veure. Ha de ser eixa.

Furgava amb fervor. Se li van trencar un parell d'ungles fins a eixir sang. El Sol al capdamunt només ho dificultava més. Era un gos desenterrant el seu os favorit, només que ell esperava no trobar-lo.



Va arribar al taüt i va retirar la terra per a poder obrir-ho. Abans, va mirar al bust de marbre que tenia davant: “Aquí jau Elvira, la millor i més bella reina d’Hongría”. Va destapar la polsegosa caixa. I amb els ulls plorosos la va contemplar. Estava tombada boca amunt amb els braços en creu. Rodejada de flors marcides. Només la seva cara conservava una mica de color.



- No. No. NO, NO -implorava Atila- no pot ser. No. No. No!



Va tractar d'asseure-la tres vegades, però tot el que tocava es desfeia. Li va compondre el cap amb delicadesa i, al llevar les mans, van quedar impregnades les seves empremtes. Tractant d'apanyar-ho només ho va empitjorar. Branques van sonar entre els arbres. La va abraçar amb subtilesa, però el seu cap es va desprendre del cos. I, amb les mans tacades, dins del forat -amb el cap de la seva amada en les mans- Atila va bramar. Va expulsar part del seu dolor al vent i aquest es va tornar boirós. Les seves llàgrimes cremaven les seves galtes. Passos metàl·lics s'aproximaven amb velocitat. Eren guardes reals. Si poguera haver-los vist amb claredat, darrera de la boira inclús podria dir els seus noms.



- Eh, tu! Pertorbat. Ix d'ací. El rei va ordenar que protegírem esta tomba. Sabia que algú com tu vindria. -Atila no els va mirar i això els va enfurir més.



L'altre guarda, amb menys paraules, es va aproximar i li va arriar un colp d'escut en el cap. EL van traure d'allí arrossegant-lo dels braços. Al palau, recobrant el sentit, escoltava de fons els crits dels pobletans i dins: Qui et creus que eres? Un saquejador, no? Va respondre amb un incomprensible embolic de vocals. Expressa't! T'ho ordena la reina d'Hongria! Qui ets?



- Sóc Atila, el rei d'Hongria -Sense pensar-ho dos vegades Muna es va alçar del tron i li va aplicar un puntelló en la cara a l'agenollat Atila. Va contemplar la cicatriu que li recorria la galta a la seva filla.



- Com goses, impertinent sac de merda, deshonrar al meu llinatge de tal manera?



El bufó va caricaturitzar les paraules d'Àtila i va cessar quan la reina li va proferir una mirada de no és el moment.



- Li tallem el cap, la meua reina? - va intervindre un guarda.



- No, no som d'eixa classe de reis. Porta’l al calabós i anuncia la foguera de matí; açò ens vindrà bé. I tu, ves per Elies que puga dir-li quelcom a esta escòria abans de la seva mort. Potser se li ocorren més càstigs.



A l'arribar Elies, rei austro-hongarés, li van narrar el que succeïa i es va acostar a l'orella d'Àtila.



- Hola, amic meu, què tal et trobes?



- Elies, pels nostres avantpassats Maghias i Hunohs, em reconeixes?



- Oh, deixa't de llegendes Àtila, clar que et reconec!



- Què li has fet a la meua filla? Què li has fet al meu poble? Què m'has fet a mi?



- Jo? No sé com pot pensar això una ment tan xicoteta com la teva. Però tampoc he vingut a respondre’t; ets el presoner i m'he cansat de parlar. Guàrdies! Porteu-lo.





Per molt que es va resistir, els guàrdies el van desvestir i el van depositar en el calabós reprimint la seva fúria. Havia vist com Muna portava la corona de sa mare i Elies... Com s'atrevia?

Queien gotes del calabós. Una, dos i tres. Viatjaven als seus timpans. Ploc, ploc, ploc… Contemplava cenyir-se la Lluna després dels barrots del calabós. Ploc, ploc, ploc… I només pensava en una cosa: què puc fer? Llavors, des de la seua perspectiva, un halo verdós va il·luminar els arbres. Una melosa olor de til·la va inundar la cambra i uns passos assentaven la terra. L'elaborat xeric de capsigrany el va convèncer. Amb un bot, Àtila va contemplar el que mai abans i va murmurar: Estic salvat.