|
Corones rovellades (Els gripaus reials) |
IES JOSÉ VILAPLANA (Vinaròs) |
Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana (Anònim)
A Hongria hi havia un rei que es va casar amb la dona més bella del món. Per la seva bellesa, honestedat i bondat, la va estimar més que cap altra cosa. El rei i la muller només van tenir una filla, que era la criatura més bonica que havia existit mai. El rei l’estimava per damunt de tot.
Quan va morir la reina, es va fer un gran dol per tot el regne. Va passar molt de temps, i els barons i comtes van decidir parlar amb el rei perquè es tornés a casar, de manera que el regne no acabés en mans forasteres per falta d’un monarca. Aleshores van anar-lo a trobar i li van dir:
|
Capítol 1: Empremtes al regne |
- Rei i senyor de l’excelsa Hongria, li preguem -donades les circumstàncies- que trobe un legítim hereu. Case's i perdure el seu llinatge, si ho desitja convenient, però nosaltres necessitem continuar la producció de dacsa i temem que la concessió per a cultivar en les seues terres ens siga arrabassada.
- ¿Saps? -va dir el rei- en la teua posició es van trobar altres dos comtes com tu. Així que em cenyiré a repetir les meues paraules per última vegada: la meua situació no es veu perjudicada, la reina i jo tindrem un fill prompte i no hi ha necessitat d'un altre pacte veí. Així que, no. No em casaré amb ningú més, repetix-li-ho a la resta, tot seguirà tal qual està, no vull més intromissions
Després d'això, el pompós comte es va retirar donant grans camallades sobre la catifa maragda. El rei el va seguir amb la mirada i quan va eixir li va dir a la seva filla: - Et pots creure el que fan alguns per una mica de dacsa i de poder? Que em torne a casar, diu. Què penses d’aquests necis que han passat pel castell, filla?
- Bé, pare, només crec que el comte demana més comtats per avarícia, encara que veig trellat en les seues paraules nècies.
Eixa mateixa vesprada, es va complir el primer mes des del gran dol, que per al rei va passar desapercebut. Es trobava jugant a les cartes amb la seva filla en l'habitació principal del palau mentre l’acolorit bufó preparava el seu següent número. I el missatger va irrompre vociferant: Majestat, lament interrompre, acaba d'arribar el carruatge del sobirà d'Àustria. Demanda el seu beneplàcit per a l'entrada.
Dirigint una mirada de menyspreu, el rei va assentir i va deixar l'última carta que li quedava per a guanyar sobre el bagul. Va estar a una reina de cors. El bufó capficat va imitar els passos del monarca fins al menjador on ja estava servit un banquet amb nabius, dàtils, un cervo i un ànec acabats de fer.
- Benvingut, Elies, quant temps fa des de l'última vegada. No has canviat gens, eh? Pren seient, vinga! Estàs en el teu palau.
- Com oblidar-ho, el gran rei d'Hongria amb les seves efusives ofrenes i el seu impertorbable caràcter. Ho agraïsc, de veritat, però venia a donar el meu més sentit condol. No comprenc com ha pogut passar.
- Ja, tens raó, però les collites milloraran. Sempre ho fan. I quan ho facen ja no hauràs de buscar-me per uns simples ovins perduts.
Així, el rei d'Hongria va ordenar que tots prengueren seient i va reunir el conjunt reial per al sopar. La infanta es va acostar vestida de blaus i junt amb ella dos guardes reals. Tots els presents, excepte el rei, van botar sobre la cadira. Va començar el sopar. Pocs van provar mos.
En el posterior passeig pels jardins van parlar de tractes i pactes, de pròxims casaments i del futur dels seus regnes.
- Elies, amic austríac, conec molt bé la nostra situació d'aliança i dins de poc arribarà un successor. Tu tranquil.
Al següent dia ja escoltava la llista de peticions dels comtats assegut en el seu tron. A cada costat un seient i un guarda. Va detindre i va expulsar el lector amb un gest de mà per a parlar-li a la seva filla que estava plorant. Va albirar el rebuig i la ira cap a ell. Quan va tractar de consolar-la, ella va xisclar: Ves-te’n! Necessito temps. No veig com pots estar de tal forma. Sense un indici de pena. Sense llàgrimes en els teus ulls. Potser serà cert el que diuen de tu: que eres més rei que persona. Potser haja d'acceptar-ho com tu, però hui no puc. De debò. No d’aquesta manera.
Després d'això, el rei va tirar als dos guàrdies i, sense poder parlar, es va quedar pensant. Mirant al tron. Notant el pes de la seva corona.
En fosquejar, mirava des de la seua finestra al regne.
- Saps? Tot açò em pertany. I si caminares dos dies en qualsevol direcció continuaries estant en el meu regne. El mateix li va passar al meu avi, igual al meu pare i així ho vull per al meu fill. Serà el seu destí com ho va ser el meu i governarà estos terrenys amb saviesa. Ja falta menys.
Eixa mateixa nit, davall les fines mantes de l'habitació, el rei d'Hongria feia l'amor amb la reina d'Hongria. Pel nou príncep! Repetia en el seu cap. Per Hongria! Consagrava.
Poques hores van passar fins que es va despertar amarat de suor i rodejat d'unes mosques que odiava cada dia més. El bes en el front amb què pretenia desvetlar a la seva dona va saber més salat de l’habitual. Ja va ser una cosa quotidiana -en posar-se dempeus- llevar larva a larva i tirar-les per la finestra. I una rialla es va propagar pel corredor principal. Com si algú es riguera d’ell.
El rei va eixir a perseguir la riallada. No era de ningú del palau. Va ingressar en l'habitacle del bufó; no era ell. El va despertar tot just entrar. La rialla continuava per alguna part i el rei continuava buscant. Estada per estada, no trobava la boca d'aquell riure, i el que abans era curiositat es va convertir en enuig. Les seves verdes peces aletejaven després d'ell fins arribar a l'última habitació possible: de la seva filla i de les donzelles. Allí dins estava l'estrany riure, segur. El podia sentir a la perfecció darrere de la porta. No hi havia dubte.
Va espentar la porta amb totes les seves forces i va revisar l'interior. Va produir tal estrèpit que va despertar totes les presents. Inclús els guardes es van acostar, pensant que era un atac. El bufó, les donzelles, els guardes i la dida guardaven silenci enfront del rei d'Hongria. Ell suava. Respirava agitat. Estrenyia els seus punys i contreia les seves dents amb frustració. Què succeeix, pare? Allí, ningú reia.
Eixe dia, el rei va ordenar canviar els guardes i els protectors exteriors del castell. Els nous -desacostumats a l'olor- s'allunyaven de la reina a poc a poc. On està Muna? Porteu-la immediatament! Ha de ser ací, junt al seu pare per a fer companyia a sa mare. És perillós el palau en aquest moment.
A la llunyania va caure una safata que va alterar al rei. Uns passos distants li produïen eriçons. Acariciava la pell grisenca de la reina per a calmar-la. El bufó -que entrava fent malabars- eixia corrent amb laments. I els guàrdies miraven amb repulsió al sobirà a qui servien.
Tranquil·la, Medveta meua, no et poses nerviosa, de seguida arriba la nostra Muneta. Està de camí. No li passarà res.
Un lladre? Un detractor? Qui podria ser? El rei es fustigava amb eixes preguntes mentre pentinava la seva reina. Li punxava la panxa amb força. Pressentia una cosa dolenta. Llavors, va aparèixer el guarda amb la dida en un braç i amb una donzella en l'altre.
- No està senyor, ho lamento.
- Com que no està?
- Elles ho corroboraran, m'han acompanyat.
- És cert el que diu, majestat. Des que va irrompre aquest matí a la nostra habitació no hem tornat a veure la princesa.
El rei va deixar el palau arrere a la cerca de la seua preuada filla. En la porta es va quedar enganxada la capa celeste que es va esgarrar per les presses. La va descordar i va eixir del palau espentant als guardes que li tallaven el pas. Semblaven seguir-lo. Va preguntar a tots amb els quals es va creuar: Has vist a Muna? La princesa ha passat per ací? Muna! Quan es va adonar, les brillants armadures dels guardes van desaparèixer; s'havia perdut. La corona no era al seu cap. Els hongaresos el miraven amb sorpresa. Els xiquets reien d'ell. Un d'ells escapava amb la seua corona a la mà. Va córrer rere seu, però es va entropessar. I en alçar la vista, el xiquet va prendre avantatge i va marxar rient.
No va recuperar la seua corona. No va trobar a Muna.
|
|
|
|
Els gripaus reials | Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana |
| |
|
He llegit el conte sencer però aquest primer capítol és el que va fer-me llegir-lo tot. Molt ben fet, de veres. Bon conte! |
|
Veig que teniu una certa afició, comprenc per què. Escriviu bastant bé, m'agrada com expresseu amb detall el que succeeix i com se senten els personatges. A més, em sembla molt graciós el bufó, encara que em fa una mica de pena. Em llegiré el següent capítol i ja us conte que m'ha semblat. No em decebeu.
Mari Sari s'acomiada |
|
Oi, oi, oi!! Quin conte que heu fet, de debò m'ha agradat molt. Em sembla que heu captat l'essència d'Hongria mitjançant bona documentació. Ben fet i SEGUIU AIXÍ!! |
|
Gripaus del regne, adore aquest capítol. Espere que pugueu continuar amb el mateix ritme. És molt bo. Una mica fastigós, però molt bo. Sort! 😜 |
|
Glória Conde 06 febrer 2022 |
De veritat, això em pertorba. M'encanta! Vull saber més de Muna i del rei. Qui és el que tant riu? Que ganes de llegir-vos en el següent capítol, gripaus |
|
Ignaci Ferrer 06 febrer 2022 |
Quina intriga, molt bo el conte. |
|
|
|