Assegut al llindar de la terrassa, observant l’infinit, contemplant un paisatge que l’obliga a dissimular un somriure als seus fins llavis. Els llums primerencs de l’alba s’alcen sobre la ciutat, sobre els edificis i els carrers i sobre ell, que sent com cada un dels rajos frega la seva pell, deixant un lleu rastre de tranquil·litat. Tanca els ulls i escolta el silenci, deixant que cada segon d’aquest ressoni en la seva ment. Inspira l’aire carregat de cansament, compassió i puresa. Aspira els pensaments. Gaudeix d’uns instants de realitat, deixant de banda les penúries. Pensa en Vilaverd i el que van deixar al darrere els seus avis quan abandonaren el petit poble per arribar a la gran ciutat. Camina decidit cap a la seva cambra i en surt amb dues maletes plenes i una motxilla a l’espatlla. Entra a l’habitació de la seva àvia, qui l’observa sorpresa. Llegeix immediatament en la brillantor dels seus ulls el que vol fer i, sense parlar, agafa al seu nét i l’estreny contra el seu pit. Besa el seu front i es separa mirant-lo orgullosa. Fa unes quantes passes per agafar allò que el Jan no s’havia dignat a demanar i li ho entrega amb llàgrimes recorrent el camí que marca la seva pell. I diu entre plors: “Els ho diré, no et preocupis”. Ell contesta: “T’estimo”. “I jo a tu, estimat meu”, les sis paraules que el persegueixen durant tot el trajecte i que no voldria oblidar mai.

A mesura que s’apropa a l’esperat destí, una calentor domina el seu cos allunyant-lo dels sentiments passats. Observa els camps verds de primavera i els mars de flor d’ametller contornejats per un daurat de l’espessa llum que travessa les fulles dels arbres arrelats a una terra fèrtil que els ha mantingut durant tants d’anys. S’adona que ell, igual que el seu avi, mai ha suportat viure a Barcelona on ningú es coneix i on la vida no para mai. Però només respirant l’aire impregnat d’un olor a camp, assumeix que allà és el seu lloc, on ha estat destinat a viure durant tot aquest temps.

És l’estrany a Vilaverd, el ciutadà. Tot i això, no tarda a adaptar-se i comprova el que el Joan sempre havia dit: “A qui li importes a Barcelona? A ningú. Però allà és diferent, t’accepten amb els braços oberts i els ulls tancats. T’ajuden costi el que costi”. Són els pagesos qui li demanen ajuda a les seves terres a canvi d’un sou baix. Ell accedeix a tota proposta i a més, segueix amb la seva feina habitual de lampista. S’adona de les diferències que hi ha amb la ciutat, aquí no hi ha els mateixos serveis, són més escassos i ho comprova amb l’alta demanda de treball que té. L’agraïment que rep és extraordinari, és sincer i això fa que els seus ulls espurnegin felicitat. No es cansa d’estar al poble, de contemplar els nins jugant al carrer i de viure, sobretot de viure. Durant les hores al camp, pensa en el seu avi i intenta distingir lluny la casa en la que va créixer, però abans de que s’enteli la seva vista amb llàgrimes, aparta la mirada.

Passa un any ràpidament i dos encara més. És en aquest moment quan decideix comprar-lo, al casalot de la família. Reuneix tots els estalvis i s’encamina a reclamar-la. No és fins després d’uns quants mesos que es pot instal·lar en ella. Cada passa que fa cap a ella, cada inspiració i cada batec de cor el fan sentir lliure i no vol abandonar aquest sentiment mai.

Enmig de tanta alegria recorda el que va venir a fer a Vilaverd, finalitzar el darrer desig del seu avi, acabar on va començar. Escava un petit clot, poc a poc per no fer malbé res del voltant i hi aboca amb pena les cendres del seu avi, les que va entregar-li la seva àvia. Hi planta al mig un roser de flor majestuosa, el que guardarà per sempre més el cos i l’ànima del seu padrí.

El Joan, un home humil i sincer, que irradiava felicitat. I és per això que el Jan el recorda, perquè ell havia heretat la gràcia del Sol, la saviesa de la Lluna i la tranquil·litat del mar. Però era fill orgullós de la terra, que l’havia cuidat en vida i ara també en la mort.