No tarda en adonar-se que el que veu no pertany a la seva realitat, però li agrada i no intenta dissipar el pensament. Observa el casal que havia visitat tants cops de petit. Recorda com, als cinc anys, va voler pujar corrent els esglaons que adornaven l’entrada i travelà fent-se així una gran ferida al genoll que no tardaren en curar-li els seus avis; com havia excavat en la terra per poder enterrar el seu “petit tresor” i encara sentia les rialles del seu padrí quan ell va dir-li que preferia quedar allà amb ells que tornar a l’avorrit barri de Barcelona.

Però, la imatge que percep no pertany a cap d’aquests records. Regeix en l’aire un aroma estrany per ell, que s’explica en donar-se la volta i topar-se amb una gran expansió de camp, adornat amb grans quantitats de cereals i un petit hort, enmig de tot, com una rosa en un camp de margalides. Contempla aquest escenari, on es distingeix un horitzó daurat i en el mateix moment, no pot resistir tancar els ulls i deixar que la brisa acariciï la seva pell, com solia fer la seva mare mentre li contava les seves històries per anar a dormir.

S’allunya de la imatge que s’havia format a la seva ment i camina cap a la casa fent-se pas entre les plantes. Empeny el portal de fusta entreobert per poder accedir a l’edifici, però primer torna a donar un cop d’ull a les plantacions i es diu a si mateix que la vertadera bellesa es troba on ha estat sempre, on va ser creada i on va créixer per fer-se veure. Mira al seu voltant i intenta retenir tots els detalls que passen per la seva retina. Cada paret amaga uns secrets a dins, cada moble empresona una història nostàlgica, cada rajola ha sentit els passos d’aquells que estimaven tots els racons de la casa i cada mirall guarda els somriures dels seus avantpassats, però també les llàgrimes. Palpa la fusta del mobiliari i les pedres dels murs, ensuma l’olor característic d’aquell casalot i s’imagina tots els episodis que l’edifici va presenciar on el seu avi n’era el protagonista. Un soroll sobtat el distreu dels seus pensaments. Es disposa a esbrinar què ha pogut causar-lo quan el veu, és un noi d’uns dotze o tretze anys que remolca entre els caixons d’una estanteria. Sembla que no s’adona de la presència del Jan tot i que el mira quan ell s’hi apropa. Ell l’observa i analitza tots els seus trets. Quan la seva mirada topa amb els seus ulls es deté, d’un color verd que espurneja, decorat amb unes gotes de mel que pareixen col·locades per un artista. Just com els seus. Just com els del seu avi. Una veu interromp l’emotiu moment, fent que el noi arranqui a córrer sense aturar-se. El Jan el segueix pausadament intentant processar el que acaba de passar. Recorre les estàncies fins creuar el portal d’entrada i contempla un paisatge captivador. Cinc persones, no més, empresonen els seus ulls impedint que pensi en res més, sols el que està veient. Treballen a l’hort, però és la seva implicació i finesa, les ganes i el sofriment que empren retenen la seva mirada.

S’hi apropa tant que sent els seus alens, que veu com les gotes de suor davallen per les seves cares i nota el seu esforç. Rau dret i immòbil en el moment que es pronuncia el nom “Joan”, impressionat en veure que la contesta prové del noi. L’observa durant uns minuts i cada cop li sembla més evident l’impossible. Les llàgrimes tornen a solcar la seva pell mentre dibuixa amb els seus llavis un somriure encisador. Es recorda com el seu avi va saber viure la seva vida i gaudir-la fins al darrer instant, però sobretot va saber transmetre la seva alegria i entusiasme allà on anés.

Inspira profundament i es desperta d’aquell somni amb els ulls plorosos altre cop, tanmateix no l’afecta. Voldria tornar-lo a veure, a compartir les llargues passejades, a riure, a discutir, a animar-lo i a fer-lo sentir orgullós. No pot i això el corromp per dins. Sent com el seu cos es trenca en mil trossos, com les venes es rompen i com els ossos ja no l’aguanten, però segueix viu, suportant el dolor i aparentant estar bé. Creua els dits i demana que tot hagi estat un malson, que res hagi passat realment. Sap que s’està enganant a si mateix intentant pensar que no és veritat i deixa de mentir-se per tornar a la realitat, tot i ser denigrant.