“Em puc posar content?”. No sap per què, el Jan intueix que no és bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmai serà el fil conductor.



Avui, vint-i-quatre de novembre, es digna a demanar-li al seu avi. Segueixen la mateixa ruta de sempre, envoltats per una espessa cortina de baf, abrigats amb capes de roba que els obliguen a caminar més lentament. El Jan aixeca el cap quan finalitzen una de les seves llargues converses on les opinions es van repetint fins que un dels dos cedeix a acceptar la posició de l’altre. S’omple de valor i pregunta amb veu tremolosa la vertadera raó de la seva arribada a aquell barri. L’home es gira, el mira a aquells ulls que tant li recorden a ell mateix i es demana quant sabrà. Decideix no contestar-li. En veure que no està dispost a resoldre la qüestió, dona un pas al davant i explica el que sap. El Joan el convida a seure en un banc per tal d’expressar-li més tot tranquil·lament. El noi manté la mirada al terra i quan s’adona que ha acabat de contar-li la història, l’observa i veu com una petita gota davalla per les galtes del seu avi deixant un rastre al darrere, com aquell que ens deixa allò que ens fa sofrir. El Jan s’acosta a ell, li agafa la mà que descansa sobre la seva cuixa i l’estreny amb tota la força que pot. Deixa fer el seu cap i el recolza sobre la seva espatlla. La contesta del seu avi és un simple somriure, d’aquells que forcem quan no volem que els altres pateixin i sàpiguen del nostre desassossec.



El món torna obscur, ple de desperfectes que mai no havia vist. Està cansat de veure com la gent plora en silenci, com ningú gosa a pronunciar una paraula, com l’alegria ha fugit per no tornar. Res ja no té sentit per ell. Es demana per què viure, si només sofreix, per què aixecar als altres, si ell també és al terra. El troba a faltar cada hora, cada minut, cada segon i maleeix aquell que el va apartar d’ell, llevant-li tants moments, tantes memòries que mai més podrà recordar, tants “T’estimo” que no podrà pronunciar. I apareix de nou la imatge que el persegueix allà on va, la silueta d’un cotxe, el que va canviar-li la vida, el que va endur-se’n el seu avi perquè no tornés. Sorgeix la mateixa pregunta, “Per què ell i no jo?”, i s’adona que l’injust sempre passa a les persones que menys s’ho mereixen.



És sorprenent veure com un fet canvia la vida d’algú. El Jan ha madurat sent només un noi, ha perdut una infància que mai podrà recuperar. Tots et diuen que saben per on estàs passant quan perds algú estimat, però de què ens serveix que ens comprenguin, això no el fa sentir millor.



És de nit i el seu cap bull en pensaments. Surt d’aquell apartament asfixiant i arriba a la terrassa, el lloc que el fa sentir lliure, on ningú el vigila. S’estén sobre el sòl i amb aire fantasiador observa el cel, intentant trobar l’estel més brillant, allà on de petit creia que acabaven els somnis. Tanca els ulls i el primer que li apareix és la imatge del dia en el parc, quan el seu avi havia alliberat tot allò que el preocupava. Es veia a ell mateix, incapaç de mirar-lo als ulls i es penedia de no haver-lo ajudat, de seguir amb la seva vida com si fos més important. No suporta observar aquell noi que ara li pareix inútil i egoista, el que no va saber plantar cara als problemes i que es va amagar a l’ombra per no haver d’intervenir-hi. I escolta, com si fos la primera vegada que ho sent, l’explicació del seu avi. Recorda paraula per paraula, des del desmai que va patir la seva àvia fins als problemes econòmics que estaven sofrint. Eren dos pensionistes, el sou dels qual no bastava per arribar a final de mes, no podien fingir més, havien de marxar de casa seva. Intenta no parar massa atenció en aquell moment, “El passat ha passat” repeteix, però la llàgrima que solcava la pell del Joan impedia que pensés en res més. I es torna a demanar per què el seu avi i no ell, per què la persona més noble que havia conegut i no l’imbècil que no havia fet res per impedir la seva mort. Obri els ulls, que s’envermelleixen i l’obliguen a passar la seva màniga per ells mentre plora silenciosament.