Les meves passes em porten a través dels laberíntics carrers, construïts fa el que, per la meva edat, sona com una eternitat. Les cases es troben edificades amb tota mena de material i sense cap mena de preocupació per mantenir l'ordre als carrers o una estructura constant en aquests.

Una estona més tard, i després de perdre'm un parell de vegades pels carrers torçats i caòtics, arribo a un edifici vell, de maons vermells. S'alça davant meu imposant, però no sense haver sigut maltractat pel pas del temps. Les plantes enfiladisses s'han fet propietàries de bona part de les seves parets inferiors i els gravats en aquelles escasses zones on els maons donaven lloc a la pedra s'havien erosionat amb els anys.

La porta de fusta, vella, havia sigut deixada oberta, probablement per una falta de preocupació per aquell qui s'encarrega de cuidar la zona. Entro. Una forta olor d'humitat em colpeja i noto com la temperatura disminueix lleugerament per l'efecte de les gruixudes parets.

Amb una simple mirada trobo una escala. Es descobreix arraconada i, mentre la segueixo, no són pocs els esglaons que es troben trencats, amenaçant amb una relliscada considerable.

Continuo pujant i la monotonia s'apodera del procés. Un disseny repetitiu sense cap mena d'indicació respecte al pis em fa plantejar si realment estic pujant o em considero atrapada en un mateix segment, amb el cruel destí de tornar a l'inici cada vegada que trepitjo el seu final.

Quan la incertesa arriba a tal punt que em plantejo donar-me la volta i sortir corrent, la il·luminació canvia pels raigs de Sol que s'obren pas per la porta que marca el fi del camí. Accelero el pas i arribo a aquesta. Torno a olorar una altra vegada l'aire fresc, després dels cinc minuts que me l'havien fet oblidar.

Els meus ulls són els següents a ser impressionats després del meu olfacte, els centenars de cases omplen el meu camp de visió i les muntanyes en la llunyania adornen el fons amb els seus vius colors.

M'apropo encara més al mur que marca el límit d'aquell mirador i em plantejo si asseure'm a sobre d'ell, amb les cames penjant al buit que hauria portat a la meva mort en vida, és una bona idea. Em decideixo en contra i recolzo els meus braços sobre la freda pedra.

Lentament, recorro amb la mirada l'extens paisatge al meu voltant. Les cases, individuals, presenten petites diferències entre elles una vegada que les examino profundament, abans totes idèntiques, un simple garbuix de colors, es converteixen en fragments d'històries que es narren a si mateixes: una petita piscina per refrescar-se a l'estiu, un llit elàstic per al gaudi dels més petits de la casa o una caseta de vistosos colors.

Cada petita peça d'una obra més gran, els petits paràgrafs que extrec de les novel·les de les vides alienes, m'omplen d'alegria, quan veig el goig i sento el rebombori suavitzat que m'arriba de les celebracions, o de tristesa, en veure la imatge, pràcticament immòbil d'un avi assegut sol a l'exterior de la seva casa.

Un estrany sentiment m'omple, que no es decideix entre el goig i la tristesa, entre demanar el canvi y anhelar la immutabilitat infinita. Per cada moment que soc alegre per allò que veig, un altre ho soc trista per saber que no estic allà, que, tot i existir l'alegria, no m'inclou en el seu escenari i, per cada moment que soc trista, aquesta s'amplifica i s'anul·la, amb alegria per no ser el dolor major per no estar allà i aflicció per no poder intervenir i canviar res.

Al final, de totes aquestes imatges, peces i fragments extrec una única conclusió: jo també vull viure allò que fins ara romania com una obra de la qual era espectadora. Negar la solitària existència en què m'havia convertit durant aquests dies i crear una nova a partir de la interacció amb altres.