Un paisatge que creia impossible anteriorment, que desafia i venç a tot el que abans considerava lògic. Composicions de colors, ombres i llums acceptables de forma aïllada però impossibles en el seu conjunt.

Les àmplies lones vermelles i blanques componen el nou horitzó i tota mena de figures, extravagants en la seva natura, omplen l'espai fins aquest. Acrobàcies, feres, mags i pallassos són els que arribo a nomenar mentre altres de desconeguts em meravellen d'igual manera.

Camino cap a un seient lliure en la segona fila, perquè la primera havia sigut emplenada per un mar de canalla, pocs dels quals estaven asseguts. En el meu recorregut, xoco accidentalment amb un espectador que havia decidit començar el seu moviment en direcció contrària a aquella que els seus ulls controlaven.

L'home gira ràpidament la mirada i, amb una preocupació visible al rostre, em pregunta si he resultat ferida en el cop que m'ha donat. La sorpresa, il·lusió i desconcert que inunden el meu cos fan semblar poc aquell que he experimentat fa escassos segons en parar la meva vista per primer cop en l'interior de la carpa. Com és possible? Com pot ser que m'hagi vist? Mentrestant, l'home, confús i preocupat per la meva immobilitat, empal·lideix i em pregunta per la meva salut.

Ja a punt de ser portada forçosament a l'hospital per una falta total de resposta a qualsevol estímul auditiu, responc a la blanca cara davant meu que estic bé i agraïda per la seva preocupació.

Asseguda davant de l'espectacle, i un mur de mig metre d'altura format per individus capaços d'igualar-me en entusiasme, m'embadaleixo en la diversitat i impossibilitat dels jocs de mans, acrobàcies i situacions que es presenten a un receptiu públic.

Ja cap als finals del xou, entra en escena un familiar personatge. Extravagant, excèntric, inusual i fins i tot ridícul són adjectius que emplenen el meu cap. Per la seva indumentària, la paraula pingüí és sinònim, però, de forma lògica en aquest mateix context, sembla que el negre que formaria aquest ha sigut dividit en el morat i groc oposats. Per rematar-ho, una capa i un barret de copa a joc senyalitzen que es tracta d'un mag.

De les mans del prestidigitador apareixien tota mena d'objectes: cartes, flors, conills i, per al gran final, un elefant apareix a la sala sense que ningú del públic hagi sigut capaç d'adornar-se de la seva presència prèviament.

Acabada l'actuació, i targeta en mà, navego entre el mar de gent que es disposa a abandonar la carpa cap al final d'aquesta, on es troben les diverses figures que havien protagonitzat l'espectacle moments abans.

La figura del mag es dibuixa en la distància i es fa més gran mentre m'apropo a la seva posició. Una vegada davant seu, li mostro la targeta i inquireixo sobre la natura de la meva existència.

La seva resposta m'agafa per sorpresa i, a la vegada, em sembla totalment coherent. Una existència tal com la meva no es defineix per ser invisible, sinó ignorada. És només en aquells entorns en què qualsevol cosa és possible que la gent conclou que no soc producte de la imaginació.

Per últim, com a preu pel temps i la informació, l'estrambòtic personatge em dona una direcció més, un paisatge a veure per continuar la història que visc en aquest moment.

Abandono l'escenari que ha trencat les meves expectacions de la realitat dirigint una última mirada enrere. La carpa s'alça imponent en els seus dos colors, vermell i blanc, i l'enrenou causat per la multitud es va esvaint en la distància.

Tot i la predisposició del meu cos per al moviment, la meva ment no és capaç de seguir-li el ritme i, en la varietat de carrers que passen pels meus ulls, perdo el meu sentit de l'orientació. Em trobo en un carrer desconegut i sense cap mena d'indicació. Penso a retornar els meus passos enrere, però, en albirar un campanar en la llunyania, decideixo dirigir-me cap a ell i deduir la meva posició des de dalt.