La ment d’un assassí és fascinant. Què els porta a matar? Què els fa pensar que està bé? A lo millor tenen una idea equivocada del bé i el mal. Al igual que altres troben relaxant el llegir, cuinar o veure la televisió, uns troben que acabar amb la vida d’aquestos altres és el que fa que estiguin en pau amb ells mateixos. Però és un acte molt egoista… és veritat que l’art de matar és per a ells el seu ofici, el que els fa feliços. Hi ha que fer tot un pla: escollir la víctima, l’arma, el lloc… com un artista preparant un àlbum. Tota l’el·laboració són les cançons. La mort és el resultat final, digne d’un premi. La mort. Què és, la mort? El final, alguna cosa desconeguda que provoca tantes coses a la mateixa vegada: curiositat, perquè no sabrem mai el que passarà ni el que hi ha. Por, perquè simbolitza la fi de tota una etapa viscuda, perquè és una cosa que ens supera i no podem acceptar que allò tingui més poder que el nostre propi. Tristesa, perquè ho relacionem amb un comiat i a la solitud. Però no hauríem de sentir tot això quan podria ser positiu. Una via d’escapament, una porta que ens transporta a un món nou i preciós. Seguim tenint la capacitat de pensar quan morim? O deixem d’existir? Potser que ens transformem en una altra persona, sense records de la nostra vida passada. Potser sí que en tenim records i estem tancats dins d’un cos que no pertany als nostres pensaments. Uns pensaments lliures, liderats per un cervell que pot imaginar tantes coses… la capacitat de la ment no té límits. Potser com no té límits, ens pensem que podem fer el que volguem. Que podem matar. I de nou al principi, com un cercle viciós. En el fons, som com marionetes responent als problemes que ens provoquem nosaltres mateixos. I allò que ens controla… no sabem el que és. Potser ens controlem nosaltres mateixos amb les nostres decisions, o l’univers i el destí tenen més rellevància que la qual els donem. Tot això pensava en Martí al llegir el manuscrit que havia trobat no sabia on. Quin crim més terrible, quina angoixa que sentia. Era veritat, es sentia culpable perquè no havia pogut salvar na Maria, havia mort sola. Era còmplice d’un crim que només ell coneixia. I sí, estava cabrejat. Poc a poc s’anava oblidant del que havia pensat. Seixanta anys i amb Alzheimer, només recordava el present. Però el present és el futur i el passat a la mateixa vegada. El segon que va a passar ja està passant, i ja ha passat. No s’enrecordava de la seva infància, i a vegades no sabia qui era, perquè els records formen la persona.



El que sí sabia era que el que havia llegit era horrorós. Podia imaginar-se tot amb tanta claretat que s’espantava. Si la Maria no hagués estat a la gespa llegint estaria viva. Si la Maria no s’hagués detingut a observar al monstre estaria viva. Tot són decisions. I què podia fer ell per trobar l’assassí? Res. Estava vell i perdia la memòria. Havia d’acceptar la derrota, però el fet de pensar que podria estar matant més gent no li agradava gens. Hauria estat millor no llegir res. Tota la història se li feia complicada d’oblidar. Va recórrer la seva habitació amb els seus ulls cansats. A l’estanteria hi havia llibres d’en Víctor Hugo, d’Antoine de Saint-Euxpéry, d’en Dante, d’en CS. Lewis i de na Harper Lee. Uns clàssics que en algun moment de la seva vida li havien transportat a un altre món. Entre tots aquells llibres hi havia una capseta de fusta. Com la d’en… no. Però i els llibres? No podia ser. Va mirar els detalls dibuixats a la capsa quan de sobte li va venir una única memòria al cap. No calia obrir la capsa. Un sol record, un calfred espantós. El record de quan va matar la Maria.



Asfixia. Terror. Impotència.