Si llegeixes això, no et preocupis. Al cap d’un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya’t. Deixa’t anar mentre segueixis sencer. Salva’t. Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer una cosa útil amb la teva vida. Porta’t a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell. No et tornaràs més jove. Al principi el que s’explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor. Perquè no podràs aturar-te. Perquè seràs còmplice, tan sols tu sabràs el que ha passat però no hauràs pogut fer res. Jo ja t’he avisat. Ara, gaudeix.



Els seus cabells xocolata lluïen amb cada carícia del sol. La gespa li fregava les cames, blanques. Com desitjava les seves cames. I els seus ulls, una mar de maragda més valuosa que el or. Com desitjava els seus ulls. Alguna cosa es despertava dins seu i li era impossible contenir-se. Però debia continuar amagat. Ella estava llegint “Matar a un rossinyol”. Compartien una passió per la lectura, ell l’havia vista llegir gran varietat de clàssics. Era perfecta. Perfecta per a ell. Tan sols imaginar-la al seu costat, patint, li treia un somriure. Luxúria. Adrenalina. Sang.

Ells junts eren com la reialesa, i per això tot tenia que ser sublim. Quasi divertit… al menys, per a ell.



Encara faltaven cinc minuts.

La Maria va tancar el llibre. Ell va començar a riure. Un riure silenciós i maníac. El riure d’un boig.



Els seus camins es varen creuar. La Maria el va mirar amb curiositat. Mala decisió. Ell la va agafar, sense poder parar de riure i ella es va sacsejar amb paüra. Quina emoció sentia ell al tocar la seva pell a la fi. Era tal i com s’havia imaginat tantes vegades. En un segon ja la tenia dins el seu cotxe groc. La Maria plorava, agafant amb força el seu preciat llibre. Ell ja s’havia tranquil·litzat, però encara tenia un somriure al rostre. Es sentia com un nen petit al que havien convidat a un gelat. Eufòria. Satisfacció. Ànsia.



- Tinc una pistola - Va dir ella tremolosament tractant d’espantar-li. Ell va veure pel retrovisor com les llàgrimes li mullaven les seves mans delicades.

- “Tenir un arma equival a convidar a l’altre a que dispari contra tu”. Però no avancem els fets. De vegades la ignorància és millor que la veritat.



Ella no es percatava de la gravetat del problema. Era ingènua, pensava que es guanyaria la confiança d’ell i no moriria. Encara no sabia que allò era mentida.

Ell estava encantat. Imaginava els esdeveniments futurs i s’emocionava tantíssim que s’hi estremia.



- On anem? - La Maria necessitava respostes.

- Prop del cel. A la nit, pots acariciar els estels. - La Maria no va trobar-les.

El trajecte va ser curt. La tensió va ser intensa. El Peugeot groc es va detenir a una esplanada on hi havia un edifici de vidres tintats que es perdia entre els núvols. Ara ho va entendre.



El mecanisme de defensa de la Maria era estrany. Indiferència. No li duraria molt, però.

L’ascensor de cristal es va aturar a l’últim pis. El Peugeot groc semblava un astre que havia caigut al terra, un punt brillant solitari que havia abandonat als seus companys d’allà dalt. Les portes es van obrir i van entrar a una sala, tota blanca. Hi havia una camilla de metal al centre i al seu costat una taula de vidre amb utensilis coberts per una tela blanca. Ella continuava indiferent, el shock encara no desapareixia. Ell pensava en com lo blanc es tenyiría d’escarlata.



La Maria va notar com el fred s’apoderava d’ella. Ell li havia demanat que es tregués la roba. Sabia que era millor no posar objeccions. Aquell paisatge nòrdic li congel·lava el cor. Era sola a la punta de l’iceberg, nua, sense saber el que hauria sota l’aigua gelada.

-Tinc fred. - Ell es va limitar a observar la figura tombada a sobre de les rajoles blanques assegut a una cadira.



-“És a les nits de desembre, quan el termòmetre és a zero, quan més pensem en el sol”. Deixa’m observar-te. La bellesa es més apreciable quan no té cap obstacle amb el qual amagar-se.





Així es va fer de nit. Com el sostre era de vidre, a la Maria li pareixia que el cel descendia fins a ella, tractant de tancar-li els ulls. No volia adormir-se. Va mirar a l’home davant d’ella. Li havia donat una poma per a que se la mengés. No la va tocar. La curiosa personalitat d’ell aconseguia que ella el volgués conèixer. Ell sabia que li estava tractant d’analitzar. Mai ho aconseguiria. No quan podia ser moltes coses a una mateixa vegada. Va somriure quan va mossegar la poma, el contacte visual intensificant l’escena.



Com Blancaneu, la Maria va caure al terra adormida. Agafant-la amb tendresa, ell es va quedar sense alè. La estava tocant. Tanta espera, compensada per les sensacions que estava sentint en aquell moment tan especial sota la lluna, amb les seves mans recorrent els braços adormits de la Maria, tant suaus com la seda. La va depositar sota la camilla metàl·lica i s’en va anar, deixant-la dormir.