La Maria va obrir els ulls desorientada. Llavors es va adonar de que encara seguia allí. Ja no estava tan segura com abans. Encara era de nit, el silenci era relaxant. Va veure que estava sola, li va parèixer estrany. El fred no havia desaparegut, s’havia tornat més poderós ara que el metall l’envoltava. Va girar el seu cap cap a l’esquerra. La capa blanca que cobria allò que ella desconeixia estava al terra i la Maria es va quedar mirant la taula. Tota mena de objectes punxeguts, acompanyats de bisturíes i serres l’amenaçaven. I aquella indiferència que sentia va ser reemplaçada per por. Un nus a les seves entranyes, la respiració alterada i el cor batejant desbocat. No sortiria mai d’aquell infern tan aprop del paradís.
Ho havia intentat tot. Obrir les finestres gegants, obrir la porta… es va deixar caure al terra, plorant i cridant fins a la nit esperant que algú vingués a cercar-la.
Desesperació. Paüra. Agonia.
- No ploris. “Quan t’hagis consolat, t’alegraràs d’haver-me conegut”.
Va entrar a la sala. La Maria el va mirar. Sentia fàstic, odi… però també una mena d’intriga incontrolable entre tot aquell espant per la seva forma de ser. Ell ho sabia, i també sabia que aquella curiositat que tenia era la raó per la que la seva obra d’art es compliria. Es va apropar a la Maria, que el contemplava amb els llavis tremolossos. De la seva mà esquerra va treure una xeringa. La Maria ja sabia que era millor no resistir-se. Encara no ho volia creure però una part d’ella la estava advertint de que estava acabada. Somrient, ell va observar amb joia com la punta de la agulla s’introduia al coll de la Maria, que va inspirar adolorida. Va notar com el líquid fred viatjava pel seu coll, expandint-se amb velocitat fins a arribar a totes les parts del seu cos.
- “Pots disparar a tots els graixos que vulguis, però recorda que és pecat matar a un rossinyol”- La Maria va tractar de jugar el seu joc. Un darrer assaig. Ell va pensar, la Maria podia ser un rossinyol fàcilment, però no volia que s’en anés volant. Volia un record sempitern d’aquella espècie sagrada.
- “ Un mai arriba a entendre realment a una altra persona fins que considera les coses des-del seu punt de vista”
Es va intentar canviar de posició. Mentalment les seves cames es varen moure, físicament varen quedar-se on eren. Però ella volia moure les seves cames nues. El va mirar inquisitivament i va recordar l’agulla. I ell, una altra vegada, va començar a riure trasbalsadament. Un riure que no feia cap soroll. Un riure descontrolat. No podia aturar-se. La Maria va observar com l’agafava i la tornava a posar a sobre de la camilla. La carn de gallina, els ulls contenint llàgrimes de desesperació. No podia sentir res, però l’absència de dolor confonia al seu cervell fent-li creure que la realitat estava més lluny dels vidres tintats, que podria aixecar-se quan volgués i oblidaria el mal somni. Va respirar profundament. No estava preparada. Ell en canvi… va collir la perdició de la Maria. Divuit dents per polzada. Ella només mirava les expressions d’ell. No volia veure res més.
- No pasa res si poso un poc de música clàssica, veritat?
La Maria no li va escoltar. S’anava a morir. No volia morir-se encara, no volia donar-li aquell tipus de satisfacció. Què passa, quan un mor? On van, els que es moren? I els seus pensaments van començar a ballar pel seu cap, acompanyant la Nocturne 20 in C sharp minor de Chopin que va començar a sonar. En algun moment abans d’estar tan a prop de la mort les cançons de Chopin no li sonaven tan sinistres.
En canvi ell, ell estava excitat: la sang, que havia començar a tacar les rajoles al ritme del piano. Els ulls verds de la Maria, fixats al sostre de cristal, cada vegada més buits... èxtasi. Plaer. Mort.
Ella notava com la llum del sol es tornava més blanca. Li feia mal el cap i es sentia a un lloc més llunyà. No estava a la sala, però estava viva. No era enlloc. No podia pensar.
- “Hi ha coses molt, molt millors al davant nostre que qualsevol que deixem al darrere.”
La Maria no li havia escoltat. Mirava l’infinit. El piano ja no sonava.
Hi havia alguna cosa en els cadàvers que els feia més hermosos que quan estaven plens de vida. L’ànima era lliure. Va mirar la Maria. Va mirar la sang, tota de robí. Es va treure les seves sabates i va caminar cap a ella. Lentament, va apropar el seu peu dret al bassal obscur. S’imaginava a si mateix a una platja, a punt de veure si l’aigua estava freda o calenta. Estava magnífica. Es va endinsar en el Mar Vermell, gaudint d’aquell moment tan íntim per a ell, hipnotitzat. Va sentir un calfred. Les seves mans van tocar el rostre del seu rossinyol, mimant cada facció embaladit. Va mirar els ulls elèctrics de la Maria. Uns ulls que li havien captivat des del principi. Els volia. Serien el seu record sempitern d’aquella espècie sagrada. El pecat.
Ja no havia res a fer. Duia les pedres precioses a una capsa de madera, dins la seva butxaca esquerra. La sala blanca estava coberta de gasolina. El taronga del llumí centellejava entre els seus dits.
- “D’una petita espurna, pot encendre’s una flama”
I el foc va començar, amenaçant el cel. Àngels i dimonis que lluitaven. La Maria era a la punta de l’iceberg, nua. Sota l’aigua gelada, el món es fonia.
|