Sec vora la llar de foc i observo la lluna a l'horitzó per la finestra. És negra nit.

Penso en com de perfecta i bonica és la lluna i en com estaria de buit el cel sense ella. Si ho apliquem a mi, en canvi, l'única semblança que hi veig és que, com ella aquesta nit, la meva part de llum i també la que deixo veure és petita; a vegades molt petita. En el cas de la lluna s'acabarà d'esvair per a després tornar a néixer altra vegada, tanmateix, sento que en mi serà diferent; no tindré la capacitat de regenerar el que, un cop m'apagui, serà negra nit estesa arreu.

La nit m'ofegarà i jo em retorçaré de dolor i en part seré feliç, feliç per haver arribat al fons, gairebé a les arrels. I llavors les llàgrimes sortiran igual que ho estan fent ara.

···

El cel està trist i plora, els núvols color tempesta. La pluja m'embriaga d'alguna manera i per algun motiu que desconec, tant, que hi soc a sota, xopa de plor.

Miro a res i conto els segons; avui les llàgrimes ja no surten per enlloc, estic buida. Em sento feta de paraules que no van enlloc, plena de secrets que queden en els carrerons i sobretot plena de silencis i saturada de crits cap endins. Plena de tantes coses i alhora buida de tot.. Massa dies fa que la nit és fosca, penso, i massa dies en els quals la lluna ja no il·lumina res, potser és perquè ja no queda res.

Ara més que mai, la veu dins meu ressona amb força. Plorar m'alleujaria, ho sé, ho crec, no ho sé, és de fet possible alleujar això que sento? Si és que sento res. Una llàgrima treu el cap però l'amago, no hi tinc dret, no vull, em sento sense vida, i són els vius qui ploren, així que jo no ho faig.

Alço la vista i miro al meu voltant; els camps comencen a lluir verds, la primavera torna a brotar per primera vegada. Als marges les flors es revolten en contra del fred, li criden que volen vida.

Penso que pobres flors, tenen por de no poder florir, sense saber que depèn d'elles fer-ho. Han quedat reduïdes a esperar que marxi l'hivern per a esdevenir primavera, sense saber elles són la clau del canvi que estan esperant, que són elles les que duen la primavera dintre.

Em sento com una flor a qui han regat sempre però no han deixat veure el sol. I el plor continua mullant-me.



···



Avui el dia s'ha despertat net i el sol enceta el dia tímidament. M'abrigo i surto de casa, vull caminar.

Enfilo el caminet cap al boscam; la llum s'escola entre les branques, imponent però respectuosa, fins a arribar a mi. M'impregno d'olor a bosc mentre l’exploro, l'arribada de la primavera es palpa en cada racó. M'obro pas entre l'herba crescuda dels camins que ningú recorre; només el silenci i els animalons. Davant meu els arbres es llancen sobre el corriol, sense demanar permís, tractant d'ofegar-lo i tancar les portes a tot intrús prou atrevit per endinsar-se i penetrar la fredor i tranquil·litat del bosc.

Els raigs de sol surten d'entre les branques, d'allà on sembla impossible que res pugui traspassar, però la llum guanya, sempre, cada matí. El terra i l'aire humits per la rosada; les branques molles. El soroll, desconegut.

El vent galopa quan el fullam no és dens i la terra camina amb mi.

El bosc balla celebrant l'abundància de tresors que guarda.

La terra respira, estem vius.

Fa estona que camino quan finalment el bosc es dissipa, renunciant a la seva espessor. Veig la vall, que als meus peus, respira silenciosa. Sé que tinc el nas vermell i les mans, a sota dels guants, segur que estan rosades.

Quan arribo al cim penso que voldria quedar-m’hi per sempre. Entre la vall, el cel i les muntanyes; sense ser enlloc i alhora present a tot arreu.

Aquí a dalt hi ha neu, però dins meu ja no gela; fa ja dues primaveres de tot allò, fa dues primaveres del fred i de la boira, del buit i la gana, del fred i la fosca. Fa dues primaveres del glaç, de l'hivern, del plor, del gebre.

Fa dues primaveres tot això va quedar enrere.

Fa dues primaveres de quan ja no era. Fa dues primaveres d'aquell dia on les llàgrimes ja no sortien per enlloc. Havia estat persona però feia temps que ja no quedava res. Vivia a la vall, conscient que des del cim ja veien el sol, però jo encara navegava en la penombra.

Fa també dues primaveres de quan vaig entendre que la vida es mesura en albades i que si no aprofites el regal que ve amb ella, ja has perdut un tresor. Jo no volia viure per sempre en una nit sense lluna i va ser llavors que vaig comprendre que si volia veure la propera sortida del sol, que si volia ser al cim la propera matinada, havia d'arribar-hi; havia de deixar enrere la fosca vall, i també el bosc que em guardava. Havia d'iniciar el camí, que sempre comença amb un primer pas que espanta, cura i fa ferida.

I ara soc al cim i al meu voltant tot balla, ballen els arbres, els núvols, la vall, les muntanyes.

Per fi crido que ja tinc veu.