Els últims rastres de llum del sol cedeixen el seu lloc a la de la lluna i el dia s'acomiada fins demà al matí. La nit s'alça, fosca i adornada amb estrelles i la lluna que els hi fa costat. Dins de casa el sopar és a taula i jo m'hi enfronto i caic, finalment fujo.

Surto al bosc i fujo a pas accelerat, igual que ho estan les respiracions; l'aire baixa fins al ventre i puja pel pit.

Sota les copes dels arbres corro o camino, no ho sé. Als ulls hi tinc gotes salades que tasto a mesura que van caient; llàgrima, galta, barbeta i el que per a elles és l'abisme; en aquest ordre. Les llàgrimes vessen i traspassen les fronteres col·locades per a impedir que surtin enfora, que s'exposin a les mirades i també als pensaments.

Ploro i en el clam hi trobo ràbia; ràbia en estat pur. Si miro més endins, però, embolcallada amb cura, hi veig la por. La por i la tendresa barrejades en únic nus que quan es materialitza em deixa indefensa, nua.

Mentre m'allunyo, la música sona només per a mi, apujo el volum: vull que m'arribi endins, allà on ningú gosa arribar, allà on no deixo que ningú arribi.

I penso.

Penso en com seria el món si m'esfumés, en com el bosc seguiria en calma i en com la vida seguiria el seu ritme frenètic on els silencis són tresors escassos. En com el vent continuaria xiulant i fent ballar les fulles, en com la pluja encara mullaria el sòl i els ocells seguirien amb les seves melodies. Penso en què el món seria igual si jo no fos aquí.

És el que passa amb els éssers que viuen a l'ombra d'un dia bonic, que tard o d'hora l'abisme se'ls menja i ningú en sent l'absència.

Tan sols el bosc la notaria, notaria l'absència dels secrets que li explico amb els ulls tancats les nits on la lluna no gosa presentar-se i és per això que avui em refugio en ell, i corro. Sento que em despullo i deixo enrere per un moment totes les pedres que em pesen al bescoll. Només corro.

La cançó s'acaba i és llavors quan la meva destinació, que creia inexistent fins aleshores, deixa de ser-ho per passar a ser evidència.

És en el lloc on els arbres s'aturen i deixen passar la llum; on la remor de les branques queda enrere i el silenci domina l'espai. És aquí, aquest clar de bosc, que finalment em permeto descansar: la respiració agitada, el pensament intranquil. M'estiro a l'herba tendra i humida i els records venen a mi.

Avui torno al lloc on anys enrere jugava fins a tenir el cor desbocat, torno al lloc on un dia vaig conquerir el món, a on les copes dels arbres acostumaven a refugiar-me, a quan les branques diferents eren les divertides, a quan l'abraçada no era hivern, sinó refugi.

…

A fora la fosca ho omple tot, sec a terra, el diari a prop meu. En obrir-lo se'm presenta l'escrit de fa algunes llunes; hi posa, escrit en majúscules sota molts gargots i fent força.



"M'agradaria escriure el que penso"



Avui faig el que fa unes setmanes no vaig saber fer: escric el que penso.

Escric que vull menjar. Escric que em sento sola i que tinc el cor fet engrunes. Escric que vull mostrar-me vulnerable i que vull, necessito, una abraçada. Que vull cridar a ple pulmó totes les meves angoixes i que no tinc veu, que tinc fred tota l'estona i que els cabells cedeixen i que les pedres a l'esquena em pesen, que no puc més i que estic cansada. Que tot se'm tira a sobre, però aquí estic bé, això, ara, és casa.

…

El cel crema davant meu, la lluna el vetlla i els sol s'acomiada. Mentre la mare condueix, el plor em surt de dins com una riuada, així i tot, no sé què sento, ni si sento res. Sentir, l'objectiu inalienable dels darrers dies. Resulta desconcertant l'apatia en la qual navego.

De cop, connecto amb tot una mica i com sal a la ferida, la realitat em cou.

I és que sí que m'agraden les postes de sol, l'olor de bosc i l'aigua calenta recorrent-me els cabells. M'agrada quan dues persones s'estimen i es donen la mà, un gest que trobo curiós i m'encanta.

M'agrada que plogui i la terra estigui humida, i el mateix quan sona la cançó que estava esperant.

M'agraden els llibres que et fan estimar els personatges o quan allò que em costava em surt bé. M'agraden els cavalls i despullar-me, menjar i tenir la sal a la pell tot el dia després d'haver-me banyat al mar, m'agrada també, sentir-me viva.

Em sorprèn haver-ho pensat en present i és que tot això queda ja enrere. No hi ha espai per a tals privilegis; tot ho ocupen els números i la fam. I em fan sentir dins d'una gàbia, sense barrots, sí, però així i tot una gàbia.

Vaig llegir una vegada que tots tenim una gàbia; alguns hi som dins, altres són fora i n'hi ha d'altres, la gran majoria que no saben que existeix i deambulen pel món creient que són ocells lliures. Reflexiono sobre això. Jo soc dels primers, o potser dels últims? Quina és la meva gàbia? La normalitat, sentencio per dins.

Penso en tots aquells que viuen amb les ments closes, en tots aquells que creuen ser ocells lliures mentre viuen empresonats. Em reafirmo amb la meva sentència: la normalitat és una gàbia, no sé si la meva o la de tots.

Tantes són les vides no viscudes de les que ja només en queda un record, una joguina, un avet…

…



L'aigua raja i jo estic asseguda al tamboret del lavabo, l'estufa és oberta, a fora no fa fred, a dins encara gela.

Em despullo lentament mentre m'observo i descobreixo al mirall. Aquesta soc jo?, res m'encaixa, res em sembla bé.

La imatge que em torna el mirall és devastadora, tots són runes, penso, runes i pols, i plors i fum i esquerdes i trontolleig allà on abans hi neixien lliris liles, ja no es queda res d'aquell paratge que tan bonic havia estat, les runes ho han envaït tot; perdre's a una mateixa, soterrar aquella llavor que començava a germinar.

Ulls inexpressius i inflats, cara pàl·lida; ombres i foscor tota la resta. No m'hi reconec, no soc jo, penso, si tu ja no ets, em dic.

Aparto la vista del mirall i entro a la banyera; la textura de l'espuma m'eriça la pell mentre tota jo, nua, m'hi submergeixo per acabar-hi al fons, estirada dins de l'aigua de manera que només despunta el nas, com un petit iceberg.

Hi ha molts icebergs en aquest món que no són de gel. Jo podria ser-ne un, tantes coses, pensaments, inquietuds, dubtes, virtuts amagades sota la superfície... segurament ser un iceberg de gel hauria estat més fàcil, penso.



…



Ja és fosc, la lluna llueix al cel. Em poso el pijama que du ja estona escalfant-se al radiador i m'endinso al món dels llençols. Llegeixo fins que m'adono que no estic llegint, la meva ment és ja lluny de les terres verdes que descriu el llibre.

I és que les nits pesen perquè és llavors que surt tot.

Tot el que no sé se'm fa muntanya i tot és res, i res és tot. Altra vegada soroll, molt de soroll, els pensaments no van amb cautela, no són sinuosos ni discrets, ataquen i et tomben i tu quedes, petita i estesa a terra, sense possibilitat alguna de replicar. Batuda.

Les llàgrimes em broten dels ulls com comença a fer-ho el cereal als camps ara que s'acosta la primavera. Em torno a aixecar, però m'ensorro, i tot al meu voltant balla a un ritme que no sé seguir, tot gira, tot muta, tot riu, i aquest riure es converteix en burla, i jo panteixo intentant traspassar el mur de somriures llençats al buit.

Una xarxa em cobreix la cara, el cos, una xarxa m'atrapa; és de metall i en fer força per alliberar me'n em fa ferides a la pell. El pit em trontolla a un ritme embravit, i puja i baixa massa ràpid, i les llàgrimes surten com si s'hagués trencat la presa que les retenia, i la veu també surt, en forma de gemec, de plor, demanant-me ajuda, un huracà està tenint lloc dins meu, m'abraço, intentant donar-li escalfor a aquesta veu que crida, la veu soc jo. Intento abraçar-me. Només aconsegueixo rodejar-me amb els braços, res més.



Em sento sola, vull fer-me molt petita. Al meu voltant tot és fosc, trontollo i tremolo. Fa fred, estic freda.