Fa fred i estic gelada. Una gelor abrasadora se m’ha calat a dins. No vinguis. Aparta’t. Abriga’t. Abraça’t a aquells més propers, a tu mateixa, posa’t a recer, escalfa’t llet i llegeix-te un llibre, però no aquest; protegeix te i salva’t. No vinguis amb mi, no es una història bonica, no hi ha res a descobrir, no soc cap heroïna, ni cap ésser amb poders curatius, ni tan sols sóc una persona, ho havia estat però ara només tinc fred, així que no vinguis.



No, no llegeixis.



Em desperto en un sotrac i em miro el canell i l’avantbraç. La pell fina i morena que ara observo era diferent en el somni del qual m’acabo de despertar. Era plena de ratlles que no fa gaire havien estat vermelles. Somni o malson?. Una escletxa de llum s’escola entre l’arbreda que envolta la casa per arribar a l’habitació; igual que el fred del novembre ho fa entre els llençols. La resta de la cambra roman sotmesa a la foscor.

M’aixeco i la imatge que em retorna el mirall m’arriba com una bofetada. No m’hi aturo i baixo al pis de baix. Esmorzo una torrada sola, la mare em vigila. Sap que si no no menjo res.



El matí transcorre sense expectatives de ser productiu. Dino i decideixo alliberar-me.



Ja al bosc, el dibuixo; traço línies a llapis, fines i delicades al mateix temps que segures, com passa amb les branques. Dibuixo lentament, sense cap tipus de pressa i sense cap remordiment. Traço més branques, d'arbres secs que ja no tenen vida més enllà de ser refugi d’insectes i animals. Traço branques sobre les que algun dia va passar un esquirol o va morir-hi una papallona. Traço branques, i com més dens es torna el brancam, més fosc es torna el dibuix.

Deixo el llapis, i el deso dins l'estoig, al costat de la goma que no he fet servir. Mai faig servir goma, no perquè no cometi errors sinó perquè treballo arrel dels que van sortint.

Perquè hauria d’esborrar una branca només perquè no va en la direcció de les altres?, al bosc n’hi ha milers així. El mateix passa amb les persones que a diferència de les branques, sovint s’amaguen i fugen, fent veure que tenen l’esquena recta, la ment clara; evitant la bellesa d’un ésser que no encaixa allà on se li ha dit que pertany.

Camí a casa penso en si sóc una branca que algú esborraria. Pregunta estúpida. Resposta evident.



···



A fora plou. La pluja fa feliç al bosc, penso. La humitat s'escola a dins de casa. El fred no descansa; abraça qualsevol rastre d’escalfor i se la fa seva.



Jo, a dins, obro la finestra, desitjant inhalar l’olor de la pluja, desitjant absorbir l’olor a bosc i que fins sempre més formi part de la meva essència.

Rescato el diari d’entre la muntanya de papers. Li acarono la portada, rosa clar i amb una lluna dibuixada amb permanent. El rosa és un color lleig però no és l’aspecte sino l'essència el criteri que gasto per a escollir a aquells que m’acompanyen. Altra vegada essència, tan evident i alhora tan impossible. Obro la petita llibreta, l’estimada companyia. I escric i guixo i dibuixo…

···



Estic estirada al llit, és d’hora pero la foscor interna enganya als sentits i la son surt d’entre les entranyes. El cel, veig per la finestra que també és fosc; veig la lluna i la tempesta que s’acosta disfressant-se de foscor, de nit. Tanco els ulls i no m’adormo.

Els pensaments m’'inunden, estan freds. La gelor em paralitza. Ells m'arriben a la barbeta i jo em faig petita dins d'aquest gran oceà, em preparo per submergir-me, desitjo fer-ho i la lluna, encara al cel, em diu que no ho faci; que no pertanyo a la mar sino a les estrelles, les del cel.

Penso que té raó i vull capbussar-me.

Ella tan bonica i tan amunt, jo tan mullada i tan avall, els ulls se'm tanquen i el son m'abraça, allunyant-me del constant dilema.



···

Els ulls se m’obren, ho fan sols, jo vull que romanguin closo el que queda d’hivern, almenys fins que acabi el fred que s’ajeu sobre les branques del bosc. El mateix fred que m’obliga a portar mantes i dos parells de mitjons en un intent d’estar calenta. Almenys per fora. Per dins una gelor que ho arrasa tot duu instal·lada al pit i al ventre des de principis d’aquesta volta al sol.



El pare truca a la porta i l’abraçada que em fa m’esgarrapa, ho sento així, el meu cos, poc acostumat a la calidesa d’un cos calent.



Em vesteixo, tons grisos i marrons, com el bosc que em vigila des de fora.



Surto de casa abrigada tot i que el fred minva a mesura que s’acosta la primavera. La mare em porta amb cotxe fins al poblet més proper. Baixo del jeep vell i poso un peu darrere l’altre, camí a l’institut. A l’esquena els llibres em pesen com ho fa el pensament de la setmana per davant.

En arribar sec al pupitre, al darrere de la classe ningú em veu. Les hores es deformen i esdevenen éssers llargs i pesats a mesura que avança el matí. Les agulles giren mentre jo em sento presa. I com aquell pres que escriu cançons d’amor a les parets dibuixo el bosc al pupitre. El bosc i la lluna, sempre presents, sempre cauts. Companys de viatge.



Quan arribo a casa només vull dormir, estic cansada tot i no haver fet res. Em tiro al llit i el matalàs sembla que se’m mengi, arribo fins ben avall.