Ens vam quedar tots dos palplantats davant la nevera, observant el dibuix amb tant de silenci i estupefacció que les traces irregulars del paper van semblar cobrar vida pròpia, com un malson que retorna després de nits i nits sense aparèixer.

Era un clavell fet amb llapis de color taronja i vermell, amb el traçat maldestre i descuidat propi d'un infant. Sobre el fons de to grogós que havia adoptat amb el pas del temps, la flor s'elevava des de baix de tot i despuntava en sis pètals desfigurats i prims. Vaig sentir com, al meu costat i amb els llavis entreoberts per la inquietud, la noia em donava una mà càlida, demanant-me que la hi envoltés amb la meva.

Absorbit pel meu subconscient, no podia pronunciar una paraula. Dins meu flotava una boira espessa i vermellosa, al voltant de la qual regnava un temor suspès tant al meu interior com entorn nostre. No podia imaginar com havia arribat aquell clavell allà, ni què significava si és que volia dir alguna cosa. I per primer cop d'ençà que aquell infern havia començat, vaig sentir quelcom semblant a la por, una por fugaç i temptadora que va passar fent espirals per dins del meu cos i el va abandonar deixant-lo completament vuit d'emoció i pensament racional.

Encara inquieta, la Mina em va deixar anar la mà i va dirigir els seus ulls melosos directament cap als meus, amb una transparència perfecta per poder analitzar totes les sensacions que li travessaven la mirada daurada.

–Intentem estudiar una mica més, d'acord? – vaig proposar-li, veient que tampoc tenia esma per dir res al respecte.

Ella va assentir commocionada mentre s'empassava saliva. Aleshores els seus ulls desorientats van topar amb un objecte sobre el marbre de la cuina oberta que es va quedar mirant uns segons, i que després va assenyalar amb un cop de cap, gest davant del qual em vaig girar per veure el que fos que li havia cridat l'atenció.

No em van caldre gaires indicacions. L'objecte en qüestió era el primer amb què topava la vista quan es mirava la cuina, però no precisament per la seva mida, ja que era considerablement petit. Es tractava d'un pot de forma de cilindre i color taronjós envoltat per una etiqueta de la farmàcia, i que contenia algunes desenes de petites pastilles blanques que la meva mare sovint es prenia quan arribava molt cansada de la feina. Segons semblava, l'ajudaven a dormir, i tot i que se'n prenia una quantitat força més elevada de la recomanada, mai li havien causat cap altre problema que algun episodi d'al·lucinacions molt puntual que no havia quedat en res més que un ensurt, acompanyat per l'estat de lleugera somnolència en què la feien caure. I així li ho vaig explicar a la noia.

–Està bé – va accedir, acceptant la meva humil explicació –. Anem a estudiar, doncs.

I va dibuixar un somriure insegur.

Vam pujar a la meva habitació de nou, més callats i silenciosos del que era costum. Estudiar seria difícil amb aquella nova sensació de temor flotant constantment davant nostre. Vam entrar a l'habitació, jo vaig apartar tota la brossa de l'escriptori d'una revolada, i junts ens vam asseure allà durant la següent hora, amb els caps ficats dins dels llibres de text i sense pronunciar una sola paraula.

Devien ser vora les vuit del vespre, no ho recordava amb precisió. Tot el que podia pensar era en aquell maleït clavell que em trobava per tot arreu. Per la finestra de la meva habitació s'observava un cel completament absorbit per la nit, fosca i sense gairebé cap estrella, que es consumia lentament amb el silenci. La neu continuava estesa sobre els carrers, com un gruixut mantell blanc. El so alarmant i irregularment agut d'una sirena va començar a sonar en aquell moment provinent de l'altra banda de la ciutat, tan alt i potent que vaig sentir que el cor em bolcava quan el vaig escoltar i vaig comprendre el que anunciava.

La noia també ho va saber a l'acte, ja que va aixecar el cap sobtadament del llibre i va mirar cap a la finestra com feia jo.

–El toc de queda – va deixar anar en un xiuxiueig espantat.

I ella no era a casa seva.

Per uns segons els nostres pensaments van quedar suspesos, envaïts per la consciència d'estar fent alguna cosa que no hauríem de fer. Passaven les vuit del vespre, ella era a la meva habitació i ja no en podia sortir, no fins a l'endemà, quan una altra nit que no sabíem quantes morts portaria ja hagués transcorregut.

–Crec que el millor serà que et quedis a dormir – vaig apuntar.

Ella va apartar els ulls de la finestra i em va mirar, primer desorientada i després amb un agraïment sincer.

–No és cap molèstia?

Jo vaig deixar escapar una rialla mentre somreia.

–Au, va, què et vaig dir?

La interpel·lada va abaixar la mirada cohibida, i després la va alçar amb timidesa i un tènue somriure.

–Avisaré als meus pares – em va informar; i mentre treia el telèfon de la butxaca per a fer-ho, jo em vaig disculpar i me'n vaig anar a les golfes a buscar qualsevol cosa semblant a un matalàs que trobés.



El sopar va consistir en restes que vam trobar a la nevera, i com era ja habitual, la meva mare seguia sense sortir de la seva habitació. En dues hores hauria de començar el seu torn.

Quan eren ja passades les deu, vam enfilar de nou a la meva cambra amb la intenció de xerrar una estona i després anar a dormir. Jo ja era estirat al meu llit quan ella va tornar del lavabo, i còmodament aposentat amb l'esquena recolzada al coixí, la vaig contemplar mentre es tapava amb les mantes i s'acomodava al matalàs de la meva dreta. Semblava cansada, desorientada més que altra cosa, per això vaig suposar que potser li vindria més de gust adormir-se com més aviat millor. Vaig estirar el braç fins a palpar l'interruptor de la llum i la vaig apagar. L'últim soroll que es va sentir després va ser el frec dels meus llençols mentre m'hi estirava.

L'habitació va quedar en silenci durant uns minuts. Jo vaig tancar el ulls i vaig intentar agafar el son. No obstant, passada mitja hora vaig arribar a la conclusió que em seria impossible.

–Hayden?

–Mmm?

–Fa fred.

Vaig mig obrir els ulls, estant d'esquena a ella, i vaig deixar passar uns segons.

–Vine aquí si vols.

No vaig tardar a escoltar com es desfeia de les mantes i pujava al meu llit, que es va enfonsar uns centímetres per aquell costat. Va aixecar el seu cantó del llençol i es va tapar. Jo em vaig donar la volta per quedar de cara a ella, i malgrat la foscor, vaig notar la seva presència ben a prop i vaig sentir els seus ulls posats en els meus.

–Es fa estrany saber... que aquesta nit potser morirà algú, mentre jo soc aquí – va confessar, i jo vaig entendre que per sobre de qualsevol altra cosa, era allò el que l'amoïnava.

–No serà sempre així – li vaig assegurar.

–Però, com és possible? – es va preguntar aleshores –. Com poden els mateixos éssers capaços d'experimentar sentiments tan bonics com l'amor o la compassió sentir el desig o la necessitat de posar fi a la vida d'un altre?

–Mina, una persona que mata no pot estimar.

–Només si mata per allò que estima.

I de nou es va fer el silenci, mentre aquelles paraules embolcallades per la seva dolça veu em travessaven l'ànima i em feien un nus als pulmons, que de cop es van sentir oprimits. Em notava els punys tancats amb força sota les mantes, els ulls fixos en la foscor, intentant veure-la entre la penombra.

–Aquesta gent no estima res – vaig murmurar.

–No ho pots saber.

–Sí que ho sé.

–Ah, sí? Aleshores diga'm. Mira'm als ulls i diga'm que no sents alguna cosa per mi, que des que ens vam conèixer el primer dia de classe no em veus d'una forma diferent que als altres, que no em tractes diferent. Et penses que no ho he notat? Et penses que no sento el mateix? Et penses que ells no ho poden sentir?

La veu se li va tallar. Jo vaig entreobrir la boca amb la intenció de protestar, de dir-li que s'equivocava, que des d'aquell primer dia la tractava com a un qualsevol, que no sentia res per ella ni ho havia sentit mai. Però no en va sortir cap so, ni un mot, ni una queixa, perquè sabia que ella deia la veritat, la més simple veritat.

Va ser en aquell moment de claredat que vaig notar com em posava una mà càlida sobre la galta, suaument, tant que m'hagués pogut quedar així tota la nit, sota el contacte de la seva pell i la protecció de les seves mans. Vaig alçar els ulls per buscar-la entre la foscor, per veure-la i confessar-li mentre la mirava als ulls que tenia raó, però no la vaig trobar. En lloc d'això, vaig optar per estendre una mà freda i vacil·lant i enredar-la entre els seus cabells. Escoltava la seva respiració accelerada, fins i tot els batecs nerviosos del seu cor, i sentia el seu cos tan a prop meu que no vaig poder fer res més sinó acostar-m'hi, fins que vaig sentir el seu alè sobre els meus llavis i els vaig unir lentament als seus.

Els segons següents van ser una allau de sensacions. El recorregut que les seves mans traçaven al voltant de la meva mandíbula s'estenia per tot el meu cos fins a tocar cada una de les meves terminacions nervioses. Notava un sentiment estrany créixer dins del meu pit, al ritme que el seus llavis dibuixaven corbes sobre el meus. Estàvem units per primer cop com no ho havíem estat mai.

Ella va començar a retirar-se molt passivament, amb les mans encara sobre la meva pell. Se la veia ruboritzada, però amb un mig somriure que em va tranquil·litzar, i que em va induir a contemplar-la entre la foscor amb ulls tendres. Es va donar la volta quedant d'esquena a mi. Jo li vaig envoltar el tors amb els meus braços. I ens vam abandonar al son abraçats.



Com cada nit, aquella estava plena de somnis agitats i translúcids. No veia amb claredat el que somiava, tot era un reguitzell d'imatges borroses i imprecises, feixos de llum i ombra que s'entrellaçaven. Vaig tenir la sensació que el meu cos s'incorporava, que de sobte les meves cames aguantaven un pes familiar, però quan per fi vaig tornar a obrir els ulls, després de més de dues hores d'un son irregular, em vaig trobar de nou a la meva habitació, sobre el meu llit, exactament com abans, però amb tres notables diferències.

La primera la vaig percebre just abans de separar les parpelles: no estava estirat, em descobria col·locat sobre els meus genolls amb les cames plegades sota els bíceps femorals, lleugerament obertes, i tot el meu tors s'aixecava gairebé en línia recta fins a arribar al meu cap inclinat cap endavant. Els meus braços estesos en aquella direcció carregaven un greu pes, com si una persona reposés entre les meves mans.

La segona diferència es trobava justament allà, on subjectat pels meus braços hi vaig veure estés el cos d'un ésser humà que jo empenyia inconscientment contra el meu pit. Amb el cap estés endarrere com si no li quedés força per mantenir-lo amunt, el coll completament exposat i les extremitats deixades caure pels costats. El moviment dèbil però constant d'uns pulmons que encara respiraven era l'únic indici que en aquell organisme hi quedava el més mínim rastre de vida.

–Mina…

La meva veu era un sospir de desesperació, un bram dèbil a l'espera d'una resposta.

–Mina…

–Ha... Hayden…

Se'm va escapar una exhalació, vaig notar que el meu interior es reomplia d'aire i que el meu tors es relaxava. Vaig deixar caure el cap encara més endavant degut a l'alleujament, mentre els cabells llargs i llisos em relliscaven floc a floc als costats de les temples.

–Mina, què...?

No vaig saber acabar de formular la frase, no sabia què se suposava que havia de preguntar. Què hi feia ella entre els meus braços? Com hi havia arribat? Amb els llavis temblorosos i la mirada desorientada posada en la noia, només vaig poder elaborar sons incomprensibles, buscant amb els ulls plorosos un aclariment, una explicació, fins que em vaig adonar d'aquella tercera diferència que fins ara havia escapat dels meus sentits.

Tenia les mans humides, tacades d'una substància relliscosa i fosca que em regalimava pels plecs i s'estenia per la meva camisa de cotó. El mateix líquid cobria gran part del seu cos, vermell, negre, provinent d'una gran i profunda obertura situada al ben mig del seu ventre en moviment. I al meu costat, deixat caure entre els llençols blancs i plens d'arrugues, un ganivet amagat per la foscor lluïa cobert de sang amb la fulla cap per amunt, sota la dèbil claror de la lluna.

–Hayden…

–Mi...Mina, jo... No sé què fer... No sé…

-Shhh…

Aleshores vaig notar uns dits que m'acariciaven la galta, aquesta vegada més freds que el gel, arravatats de tota vida i oportunitats, anhelant un futur que mai tindrien.

–No passa res, Hayden... Està bé…

Vaig intentar escoltar les seves paraules, vaig intentar creure que allò estava bé, que ella es posaria bé, que la sang que s'escapava del seu cos retornaria i que el tall que li travessava el ventre es tancaria, però aquell cop ja no la vaig poder creure, perquè sabia dins meu que no seria així, perquè sabia que era culpa meva, perquè per primera vegada en la meva vida m'atrevia a mirar dins meu en lloc de dirigir els ulls a l'exterior i veia la malaltia que em consumia sense pietat. Tots aquells somnis, tots aquells despertars lluny del meu llit, aquell floc de neu que havia quedat atrapat en les meves mans abominables, eren sinònim que alguna cosa fallava dins meu.

La noia ja no respirava. Les llàgrimes em regalimaven galtes avall. El seu cos es va escapar dels meus braços i va quedar estès sobre els llençols del llit, a través dels quals es va anar estenent una taca carmesí còmplice de la mort, que es va condensar lentament en la forma d'un clavell mortífer els pètals del qual em van assenyalar responsable. La meva ment era incapaç de pensar amb claredat. No veia res més que el cos de la noia que estimava estès sense vida sobre el meu llit.

Commocionat i sense gairebé poder-me mantenir dret, vaig abandonar la cambra recolzant-me en cada paret que trobés, deixant-hi una marca de la sang que em tacava la pell. Vaig baixar les escales submergides en la penombra, amb el ganivet agafat amb força per la mà dreta. Vaig creuar el menjador amb la sensació que d'un segon a l'altre els genolls em fallarien i cauria a terra per quedar-m'hi sempre més. A través de les cortines translúcides de les finestres brillaven amples rajos de llum blava i vermella que irrompien la negror d'aquella nit. Se sentia la sirena dels cotxes de policia que restaven rodejant l'entrada de la casa.

No em quedava una millor opció, tampoc la mereixia.

Vaig obrir la vella porta de l'habitatge i vaig sortir al portal, aferrant amb força l'arma del crim mentre la sang gotejava per la fulla platejada i queia sobre la neu blanca que encara cobria la vorera. Vaig alçar la mirada, amb els ulls plorosos incapaços de distingir res més que les encegadores llums que dansaven al meu voltant. Vaig distingir a la meva mare al costat de la porta davantera oberta d'un cotxe, vestida amb una bata de dormir blanquinosa, descalça, amb centenars de llàgrimes vessant-se dels seus ulls atemorits.

–Hayden, torna al llit... - em suplicava –. Hayden, ets somnàmbul... Ves a dormir, fill…

Però hi havia alguna cosa en la seva mirada, que fins i tot en l'estat de commoció que em trobava vaig endevinar. La noia no havia estat la primera persona en abandonar aquell món sota el meu poder, la meva pròpia mare m'ho intentava dir ara. L'única persona per la qui havia desenvolupat una estima de debò no era la primera a qui destrossava amb les meves monstruoses i repulsives mans. Perquè ara comprenia que no em podria veure d’una altra manera, responsable de la mort d'aquella noia que havia defensat fins a l'últim moment la compassió, responsable de la mort de l'home al qui havia admirat des que conservava la memòria.

El meu estimat pare.

I allà mateix, envoltat pels rajos vermells i blaus dels cotxes policials, amb la neu sota els meus peus descalços i un cel cada cop més estrellat sobre el meu cap, davant de la mirada de l'única persona que em quedava, vaig decidir que aquell malson macabra havia d’acabar, que mai ningú més moriria per culpa meva, que si hi havia alguna cosa necessària per eliminar aquella part de mi que vivia a través d’aquells a qui matava, aleshores valia la pena, era l'última cosa que valia ja la pena.

Les sirenes van continuar sonant. Dos agents de policia van sortir corrent de dins dels cotxes. La meva mare va deixar anar un crit esfereïdor que va partir la nit en dos. I jo vaig alçar el ganivet, en vaig envoltar el mànec gruixut amb les dues mans, i el vaig sentir perforar-me el ventre, travessant-me les entranyes, fins que vaig caure de genolls a terra, amb la sang escapant-se per les meves mans, i els meus ulls per fi es van tancar.