L’alarma que indicava el final de l’última classe del dia va sonar. Davant meu, una noia que duia els cabells rossos recollits en una cua llisa va fer un bot de l’ensurt. Al seient del costat, un noi de pell fosca que s’havia quedat adormit es va despertar sobresaltat, va netejar-se la comissura dels llavis amb la màniga del jersei de llana blava i va començar a ordenar i desar l’escampall de papers doblegats i tacats de saliva sobre els que s’havia endormiscat. Darrere meu vaig sentir el sospir d’alleujament d’un altre alumne, just després que el professor es quedés palplantat enmig del replà de baix amb la paraula a la boca, a mitja explicació, sense parpellejar darrere d’aquelles ulleres de pasta vermella que l’afavorien tan poc.

No va ser necessari que afegís res més per donar la sessió per acabada. Prop de seixanta estudiants universitaris es van aixecar del seu lloc i van començar a parlar entre ells mentre desaven els ordinadors i les llibretes a les motxilles. La gran majoria d’ells no van trigar més de l’imprescindible en abandonar l’aula, com una aglomeració de ratolins intentant encabir--se tots a la vegada per la petita porta de sortida. Tan sols una desena de persones romangueren escampades per aquella estància grisa i de múltiples llums de color cobre incrustades al sostre, algunes murmurant i d’altres parlant en veu alta i sense complexes sobre com d’avorrit o no els havia semblat el temari donat avui. El professor recollia la seva taula amb aire cohibit, resignat a mostrar el més mínim senyal d’autoritat davant de més de mig centenar d’estudiants de primer any de carrera.



–Ei– vaig sentir que em deia algú, amb una veu dolça i amable.



Només aquelles dues lletres van ser necessàries per fer-me saber qui em parlava, i em vaig girar de bon grat per atendre a l’única persona amb la que m’havia relacionat voluntàriament en aquells quatre mesos que dúiem de curs. Es tractava d’una noia d’ascendència afroamericana, amb la pell morena d’un to de nou moscada encisador, el nas petit i rodó, uns ulls daurats encara més bonics i el cabell de mitja llargada constituït per desenes de tirabuixons deixat anar, amb l’aspecte d’una esponja toveta. Subjectava dues llibretes contra el pit, la motxilla verda penjada d’una espatlla i el mòbil de funda negra embotit en una butxaca dels seus vaquers de camuflatge. Se la veia tan tranquila, mirant--me amb aquell rostre afable, que gairebé se’m va formar un somriure als llavis prims.



–Mina– la vaig saludar, intentant imitar el mateix to de veu atent i gentil, col·locant-me la jaqueta texana per protegir-me de la brisa freda de finals de gener.



–Hayden – em va correspondre amb timidesa; sentir el meu nom embolcallat en la seva veu va causar que alguna cosa se’m remogués per dins –. D’això… em preguntava si voldries acompanyar-me a casa avui, ja saps, per tot el que estan anunciant per les notícies últimament…

I aleshores sí que se’m va escapar un somriure: una petició seva era de lluny el millor que m’havia passat aquell dia, excloent l’oportunitat d’estudiar les fotografies d’un crim real que m’havia brindat la segona classe a l’universitat. Qui hauria dit que una noia tan bondadosa com ella acabaria estudiant criminologia? A primera vista, no semblava tenir prou estómac per interpretar un cos inert i nu amb el ventre obert com el que havíem vist a classe, però començava a conèixer-la prou com per saber que el seu fer generós no es podia confondre per debilitat.

–Serà un plaer – vaig respondre amb tota sinceritat.

Ella em va tornar el somriure, i en fer-ho, uns adorables clotets se li van formar sota les galtes. Em vaig carregar la motxilla plena a l’espatlla i vam sortir junts de l’aula.



L’aire del carrer era fresc, tal com havia esperat, però brillava un sol radiant que el feia fins i tot agradable. Encara sentíem de fons el rebombori dels centenars d’estudiants que abandonaven la universitat com nosaltres, dispersant-se pels carrers o en direcció a la parada del metro. La noia caminava al meu costat, amb aquell pas seu que donava la sensació de no arribar mai a tocar el paviment, com si la seva perfecció la fes massa digna per trepitjar el mateix terra que la resta de mortals. Sota la llum solar els seus ulls daurats refulgien com diamants d’or.



–Crec que no aprovaré l’examen de toxicologia – va admetre de sobte, amb la mirada endavant.



Vaig posar els ulls en blanc.



–Mina, ets una de les millors estudiants del curs– vaig remugar, sense treure-li la vista del damunt i recuperant el to de veu imparcial que acostumava a utilitzar. El professor de psicologia pensa que ets una candidata a la matrícula d’honor d’aquest any.

–Però és només perquè psicologia és fàcil. Amb la ment oberta no és tan complicat ficar-se dins del cap d’un criminal, l'únic que has de fer és no tancar la porta a cap opció, ni tan sols a les més… asfixiants.



Vaig fer un gest burleta davant de la curiosa elecció de paraules que havia emprat.



–Asfixiants – vaig repetir –. Aviam, ilumina’m doncs, amb la teva prodigiosa ment oberta. Què creus que hi ha darrere del que diuen per la tele?

Per un moment em va semblar que s’encongia, i que la seva mirada daurada creava un mur contra el pas del sol i contra mi, el qual m’impedia travessar-la fins l’ànima amb els ulls. Aquell assumpte de les notícies la tenia incomodada des que el primer dels homicidis s’havia exposat als mitjans públics, seguit per un allau d’un total de cinc assassinats més.



–Les víctimes han aparegut una cada dia des d'en fa sis, una a cada barri. La policia diu que es tracta d’un grup organitzat, perquè els cossos presenten característiques completament diferents– va exposar –. Però jo crec que es tracta d’una sola persona, un… psicòpata.



–Un psicòpata.

No m’agradava aquella paraula, hi sentia una repulsió proviment de molts anys enrere, quan jo només era un nen. Em recordava tot allò que buscava venjar desesperadament.

–Només algú amb aquest tipus de trastorn és capaç de manipular d’aquesta forma les restes sense vida d’un ser humà– va puntualitzar, freda, com si li guardés rencor al culpable per haver matat a sis persones a qui ella mai havia vist ni conegut.

Llavors va guiar la mirada cap a mi, però ara era jo el que fixava la vista endavant, amb la mandíbula apretada, pensatiu.



–Hauríem d’investigar-ho– em vaig sentir a dir jo mateix, en un xiuxiueig determinat.



Ella no va tardar en alterar-se davant aquesta idea, tal com havia esperat. Sabia que jo tenia un sentiment de curiositat malaltissament personal cap a casos com aquells, que implicaven víctimes clarament mortes per un altre ésser humà, i l’espantava que el lligam que hi tenia em dugués a endinsar-m’hi més del compte.



–Hayden– es va aturar a mig camí i se’m va quedar mirant, ara sense cap mur cobrint aquell mar d’or que tenia a les pupil·les, obrint-me pas a entrar dins seu i a acariciar-li les entranyes; en fer-ho, vaig notar que estava espantada, que patia per mi, però aquell patiment em va recórrer la columna com un calfred de plaer –. Hayden, deixa-ho als professionals, si us plau, no et busquis més problemes. Si la gent té tan poc sentit comú que les autoritats han hagut de posar aquest inútil toc de queda, vés a saber el que et caurà si t’enxampen interferint en assumptes policials.

Ella sempre tan prudent, estava clar que no col·laboraria si fer--ho implicava riscos. De manera que vaig descartar la idea i vaig deixar estar el pla que ja havia començat a cobrar forma dins meu, o com a mínim, en vaig suprimir d’ell la seva ajuda.

–Com vulguis, doncs– vaig concloure, intentant no sonar dolgut; tot i que ella no ho sabria mai, m’hagués agradat tenir-la aprop quan investigués–. Almenys, voldràs venir a estudiar toxicologia a casa meva, aquest diumenge?

Era una proposta irrefutable. La noia em va repassar amb la mirada de dalt a baix, amb un mig somriure als llavis foscos i tendres, intentant trobar algun rastre de malícia en el meu oferiment. Al no trobar-ne cap, va fixar la vista al front mentre caminava, aguantant-se la pesada motxilla verda a l’esquena amb una mà.

–Em sembla bé– va decidir –, si no és cap molèstia, és clar.

Tan considerada com de costum.



–És clar que no– vaig exclamar–. Tu mai ets una molèstia, Mina. El altres cinquanta-vuit paios de la classe… Mira, doncs sí que ho són. Però no tu.



Em tornava a observar mentre li parlava, amb aquells ulls afables clavats en els meus, i va eixamplar el seu somriure en escoltar-me.



La vaig deixar a la porta de casa seva i me’n vaig anar després d’acomiadar-me’n dolçament. Tot seguit, vaig enfilar carrer amunt unes quantes cantonades i després vaig tombar a la dreta, sense voler-me entretenir. En arribar a casa meva, una construcció d’estil victorià que havíem heretat dels meus avis paterns, els últims rajos del sol despuntaven en l’horitzó, indicant-me que havia arribat just abans del toc de queda. Vaig entrar, obrint el llum de l’estret i curt passadís que donava al menjador. La meva mare dormia al sofà, feta una bola entre les mantes i els coixins, amb la cabellera ondulada de color cobre escampada per sobre la cara i els braços esparracats.

No vaig gosar despertar-la, i és que aquella nit li havia tocat cobrir un torn a la feina, com feia reiteradament. En lloc d’això, vaig agafar maldestrement una caixa de pizza oberta de sobre el marbre de la cuina i vaig enfilar escales amunt cap a la meva habitació. Allà vaig deixar caure la motxilla al terra just entrar, vaig tancar la porta cuidadosament i vaig deixar la caixa sobre l’escriptori fet un desastre. Vaig engrapar una de les dues porcions tallades que hi quedaven i en vaig arrancar un bon tros d’una mossegada.



I aleshores, com feia cada dia després de la universitat, em vaig quedar mirant el suro que tenia penjat a la paret blanca mentre mastegava, observant amb cert punt d’indiferència totes les fotografies i retalls de diari que hi tenia enganxats amb xinxetes de colors, sense ordre ni sentit. I tot i així, em vaig sentir atrapat per allò que tots aquells papers compartien, un fet ocorregut feia vuit anys, quan jo en tenia onze, i que va canviar el somni de tota una infància sobre el que volia fer de gran.



Alexander, la primera víctima d’assassinat de l’any.

Un home és mort a casa seva deixant una escena del crim difícil de desxifrar.

El cas Ashworth: homicidi involuntari?



Alexander Ashworth, aquell era el nom de l’home a qui jo sempre havia admirat, l’home que m’havia vist créixer i que m’havia regalat moltes de les escasses memòries que conservava de quan era petit, l’home que la policia havia trobat mort al menjador de casa nostra de la nit al dia, amb ganivetades i sang seca per tot el cos.

El meu pare, l’home al qui volia venjar.



Mirant encara els retalls del suro, em vaig deixar caure sobre el llit, acompanyat per la llum de l’alba, i em vaig submergir en un somni profund però agitat que l’endemà no recordaria.