Em vaig despertar amb una superfície freda enganxada a la galta, estirat sobre un terra dur. En obrir els ulls desganadament, encara endormiscat i amb els sentits poc activats, em vaig donar compte que em trobava al menjador mentre aixecava la barbeta i contemplava al meu voltant simultàniament. Tenia un braç estirat endavant, el qual li va costar respondre quan vaig intentar-lo moure. Una massa congelada, humida i estranya residia guardada dins del meu palmell tancat.

Vaig arronsar el colze i, encara de bocaterrosa sobre el parquet, vaig anar separant els dits per contemplar un bony blanc i deformat, constituït per milers de fragments semblants a cristalls que brillaven sota la llum matinal. Era neu, una petita quantitat arrodonida, escalfant-se poc a poc amb la calor de la meva pell i lliscant-me per la mà.

Després d’observar-la desinteressadament, la vaig deixar caure al terra de l’estància. Era inútil preguntar-me com havia arribat allà. Passejant la mirada pel sofà que hi havia al meu costat, vaig veure el comandament de la televisió de reüll i vaig estirar l’altre braç per agafar-lo, massa mandrós per incorporar-me. El vaig aferrar amb força i, recolocant-me sobre el parquet, el vaig dirigir cap a la televisió i vaig prémer el botó per engegar-la. Un canal de notícies local a l’atzar va aparèixer a la pantalla del vell artefacte.

– I ara passem a la següent notícia del matí – informava una presentadora rossa amb professionalitat –. Aquesta matinada els agents de la policia han rebut una trucada dels veïns d’un habitatge del qual les autoritats n’han amagat la ubicació. Els ciutadans han alertat d’un possible robatori amb violència a la casa del costat, però ha estat més que un simple lladre el que ha agredit a l’únic home que hi vivia, donat que els cossos policials s’han trobat en arribar amb una escena del crim pertanyent a un assassinat de primer grau. Contactem ara amb el nostre enviat especial. Els alertem que les imatges mostrades a continuació no són aptes per a un públic sensible.

La imatge va canviar i va aparèixer un home amb un micròfon al davant que va començar a deixar anar un reguitzell de dades atropelladament, però no el vaig escoltar, abduït per les gravacions que es mostraven.

Primer es van veure cintes policials, rodejant una casa de la ciutat força gran i pintada de blanc amb gust. La qualitat del vídeo no era precisament bona i els focus de les càmeres no col·laboraven gaire. A continuació, els reporters es van introduir dins l’habitatge precipitadament. Era una casa fosca on predominava la fusta maltractada pel temps, amb alguna paret bruta i esquerdada. Gotes d’una substància líquida de color carmesí recorrien el terra en concentracions irregulars.

En aquell instant, les càmeres es van desplaçar cap a una habitació submergida en la penombra. Un rastre d’aquell mateix líquid vermell, en molta més quantitat que abans, era resseguit per la direcció de la gravació, fins que una llanterna blanca i poc potent es va establir sobre el que semblava la figura inerta d’una persona. Es trobava estesa panxa amunt, amb la roba empastifada de talls i aquella substància que, ara ja ho podia donar per segur, era sang. Camuflat pel líquid roig que li regalimava del front i el ventre s’amagava el cos d’un home de mitjana edat, amb un tall de dimensions espantoses a l’alçada del diafragma que li havia esquinçat la pell i els músculs, deixant tot d'òrgans malferits i circulacions al descobert. Una musculatura allargada, semblant a una corda gruixuda i rosada, se li escapava de l’obertura i anava a parar a terra. I allà, sobre les rajoles de marbre grisenc, hi havia, elaborat amb els seus propis intestins, un dibuix ensangrentat d’un clavell d’allargats pètals rojos. La flor del crim, una marca de l'assassí.

Em vaig quedar contemplant embadalit davant la pantalla de la televisió. No era temor el que sentia en veure aquelles imatges, ni tan sols repulsió o el més mínim menyspreu. No coneixia a aquell home i, independentment de si havia estat una víctima a l’atzar o no, només li podia dedicar indiferència. El que sí que em notava créixer dins del pit era una sensació de claredat, una retirada de part de la foscor que m’havia perseguit durant tants anys.

No era el primer cop que veia aquell clavell.

Patinant amb els mitjons sobre el parquet, vaig aconseguir aixecar-me de terra i vaig córrer escales amunt. En arribar al passadís de dalt, vaig comprovar que la meva mare tenia tancat aquell endimoniat baldó de la porta de la seva habitació, com havia fet els últims vuit anys. Vaig decidir passar de llarg i no molestar-la. Vaig entrar al meu dormitori corrents i vaig tancar la porta d’un cop de peu mentre alçava la mirada cap al suro que tenia penjat a la paret, ple de fotografies i retalls de diari. I efectivament, allà, enganxada amb una xinxeta de color blau, col·locada sense cap cura, hi havia una fotografia pertanyent a l’escena del crim en el qual havia mort el meu pare, que ensenyava concretament el mateix dibuix, de la mateixa flor, elaborat al terra del nostre menjador amb la seva sang.

En un principi, l’únic que vaig poder fer va ser continuar arrepenjat a la porta davant la possibilitat que les cames no em sostenguessin més. Quan vaig haver comprovat que encara em podia mantenir dret, em vaig precipitar sobre el meu escriptori, ansiós, i vaig rebuscar entre els papers i les llibretes de l’universitat el meu telèfon. El vaig engrapar amb una mà i me’l vaig endur a l’orella un cop vaig haver marcat tots els dígits. Vaig esperar un to, dos tons, tres tons…

–Hayden? - va contestar una veu dolça però estranyada per la meva trucada.

–Mina – vaig exclamar alterat –. Mina, creus que podries venir abans, per estudiar? Avui?

–Avui?

–Sí, a la tarda. He… he descobert alguna cosa, Mina – vaig esbufegar, girant-me per observar el suro –. Sobre els crims que estan havent-hi a la ciutat.

–Què? Hayden, em vas dir que ho deixaries estar! Em vas prometre…

–Ho sé, ho sé – vaig sospirar –. Mina, tu… tu vine, siusplau.

Vaig aguantar el telèfon enganxat a l’orella uns quants segons, esperant que contestés mentre ella s’ho pensava en silenci.

–D’acord – va acabar accedint, no del tot segura –. Però després estudiarem.

Se’m va escapar un somriure.

-Sí, després estudiarem.

Un cop els dos vam haver penjat, em vaig acostar a la finestra de l’habitació, per esperar amb la mirada perduda pel veïnat la seva arribada. En mirar a l’exterior, vaig veure que tot el terra estava encapotat sota una gruixuda capa de neu blanca i tova, que banyava amb la seva espessor tots els carrers que podia divisar. Aleshores vaig notar una punxada freda al centre del palmell de la mà, un recordatori enviat pel meu propi sistema nerviós. Vaig aixecar-la deixant els dits estesos i la vaig observar fixament, endormiscat. No era la primera vegada que quelcom tan inexplicable em succeïa.

Coneixedor que per moltes voltes que hi dongués no arribaria a cap conclusió, vaig abaixar la mà desinteressadament i vaig tornar la mirada cap a la finestra, esperant que la noia aparegués tard o d’hora caminant sobre aquell coixí emblanquinat i fred.



Van ser tocades les quatre de la tarda quan la vaig divisar travessant una plaça llunyana, amb una gorra de llana rosa embolcallant els seus rínxols castanys i uns guants del mateix color. La vaig observar apropar-se, obrint-se pas entre la neu, fins que va arribar al portal de casa i va trucar, deixant un rastre de petjades enfonsades rere seu. Vaig trigar en reaccionar quan vaig escoltar el timbre, embadalit i enfeinat com estava en contemplar-la. Ràpidament, vaig baixar les escales i la vaig obrir.

–Ei – va saludar, amb un somriure tímid.

–Ei, passa – li vaig oferir.

Em vaig fer a un costat per deixar-la entrar i la vaig convidar a pujar amb un gest. Un cop érem a les escales, la imatge que tenia enganxada al suro em va aparèixer flotant al subconscient, com si es tractés d’una alarma, d’una indicació que intentava avisar-me que d’aquí a pocs segons, quan creuéssim la porta del meu dormitori, no hi hauria volta enrere. Ella sabria el que jo em temia, i això em podia arribar a fer sentir dèbil, però hi havia alguna cosa, un desig fervent de demostrar-li que malgrat la meva naturalesa desconcertant l’apreciava, que em deia que li ho expliqués. Així doncs, quan vam entrar plegats a l’habitació, vaig tancar la porta per no despertar la meva mare, i em vaig girar per mirar la noia.

–Has vist les notícies?

Ella va deixar anar un esbufec poc sonor i va començar a passejar els ulls daurats per la cambra desordenada.

–Una persona educada s’hauria dignat a endreçar mínimament tot aquest escampall – va protestar.

–Mina… – m’hi vaig acostar lentament, demanant-li gentilment que m’escoltés per una vegada, i la vaig agafar pels colzes amb suavitat –. Les has vist?

Ella va torçar el cap descontenta.

–Sí, Hayden, sí, clar que les he vistes, però podries deixar estar tot això i…

–No, no, Mina, no puc. Escolta’m – aleshores la vaig mirar directament, i a través de la transparència de la seva mirada, vaig endevinar que seguia tant o més espantada que el primer dia –. Hi havia un dibuix a l’escena del crim, un clavell.

-Sí.

-Mina, el mateix clavell… – i em vaig girar cap al suro replet de fotografies i retalls, senyalant – … que va aparèixer quan va morir el meu pare.

I per fi es va fer el silenci, i no va deixar anar cap sospir ni comentari ni va posar els ulls en blanc com solia fer. Es va quedar callada observant la imatge des de l’altra punta de l’habitació, inmòbil davant d’aquell nou descobriment, sense paraules ni alè suficient per pronunciar-les. Jo vaig esperar pacientment, de cara a ella.

–És el mateix – va xiuxiuejar de sobte –. Hayden, és la mateixa persona.

-Sí. I possiblement sigui també el responsable dels altres crims – vaig desviar les meves mans fins a les seves i les hi vaig agafar –. Mina, tenies raó. És una sola persona, un psicòpata.

–Un psicòpata – va repetir meravellada –.I… i ara, què farem? Anirem a la policia? Ho direm o..?

–Jo esperaria un parell de dies – vaig proposar –. Si hi ha un altre assassinat i compleix amb aquesta característica, ho podrem confirmar.

Vam passar la tarda estudiant com vam poder després d’aquelles notícies. Per molt que intentés concentrar-me en la maleïda toxicologia, cada concepte se m’entrellaçava amb un record o qualsevol petit detall dels assumptes anteriors. Arribades les set del vespre, vam decidir baixar a la cuina per anar a buscar alguna cosa de menjar per fer passar la gana fins a les vuit, l’hora del toc de queda imposat per la policia per tal de prevenir assassinats. La Mina hauria de marxar quinze minuts abans per arribar bé a casa seva, doncs.

Un cop érem a la cuina oberta, em vaig posar a remenar armaris cercant una beguda adient mentre ella inspeccionava entendrida els dibuixos infantils que hi havia a la porta de la nevera, enganxats amb imants, que la meva mare havia conservat de quan era petit. Se’ls repassava amb un somriure i les mans a les butxaques, fins que de sobte les va treure i les va deixar penjant al costat dels malucs, amb la boca entreoberta.

–Hayden – va murmurar en un fil de veu –. El clavell — i aleshores em va mirar —. És aquí també.