L’Edgar deu notar que alguna cosa no va bé. D'ençà que hem sortit del registre, estic callat i aïllat de tot allò que passa al meu voltant. Les meves sospites eren certes, pitjors del que em pensava, fins i tot. No tinc idea de què faré ara i si realment hauria de fer un acte de justícia i confessar al meu nou amic tota la veritat.



-Va, Tydal, anima’t una mica, gràcies a tu he pogut descobrir allò que m’havia causat tant neguit des de fa anys!- diu l’Edgar traient-me del meu ensinistrament.



-No sé si t’hauries d’alegrar tant, no és bona notícia-



-Clar que ho és! A més ara em podràs ajudar a trobar qui realment té la meva ànima-



-Jo ho sento molt, però he de tornar a casa- dic sense poder aguantar més la conversa.



-Com vulguis, però em continues devent unes quantes classes, no te n’oblidis!-



Faig mitja volta i emprenc el meu camí de retorn a casa. Hauria sigut còmode aprofitar el cotxe de l’Edgar i estalviar-me així tot el camí; així i tot, no podia més amb la situació. Aprofito el viatge a casa per pensar en el que acaba de passar. Els meus pares tenien raó quan juraven no saber-ne res, l’ànima es devia assignar per error. No és gaire comú, però alguna vegada he sentit parlar de casos similars. Sempre acaben malament. A poc a poc les meves altres preocupacions van desapareixent: la universitat, el meu mentor, els pares… tot el que soc capaç de rumiar té a veure amb el que acaba d’ocórrer.



Entre una cosa i altra, arribo a casa meva. No puc evitar trobar-me la mare al saló, esperant-me.



-Com ha anat amb els Sants?-



-Ha anat tot molt bé, m’he avingut bastant bé amb l’Edgar- dic amb poca convicció.



Pujo dalt la meva habitació i una vegada sol trec de la meva butxaca allò que m’havia estat guardant tot el camí, l’informe de la meva ànima que havia descobert al registre. Ho he robat per dificultar la feina a qualsevol qui vulgui trobar l’ànima perduda de l’Edgar. Tot i això, soc conscient que tots els informes tenen còpies digitals. No servirà per evitar la caça que els Sants empraran cap a mi. Finalment, decideixo amagar el document al meu calaix i em centro en els treballs de la universitat. No puc deixar de banda la meva vida, per la suposició que l’Edgar explicarà avui mateix tot el que ha passat als seus pares.



M’aixeco l'endemà i miro el rellotge comprovant l’hora. Vaig tard, molt tard. Em vesteixo ràpidament i sense esmorzar ni acomiadar-me de la mare surto corrent de casa. Al final, aconsegueixo arribar a la universitat. A poc a poc, em vaig oblidant de tot l'ocorregut el dia anterior. Tot i això, no soc conscient d’allò que està passant a la meva pròpia casa, a la meva pròpia habitació…

La mare del Tydal entra a la seva habitació per endreçar-la una mica. Ha marxat de pressa i no ha tingut temps de fer ni el seu llit. Comença a recollir tots els papers escampats pel dormitori i els va posant al calaix. Quan està a punt d’acabar i sortir de l’habitació, es fixa en un paper estrany a l’últim calaix del seu fill. Sobresurt una mica entre els altres on semblava estar amagat. Li crida l’atenció el seu color, un verd de la mateixa tonalitat dels documents que utilitza el Govern per la seva informació més restringida.



-Au va, què fas dona? Deixa el teu fill i els seus secrets d’adolescent tranquils-



-Però si fos alguna cosa greu, potser l’hauria d’ajudar…- torna a xiuxiuejar per ella.



Finalment cau a la temptació. Obre el calaix, agafa el document i comença a llegir el seu contingut. Gairebé cau a terra. Ara entenia perquè el Tydal el mantenia amagat. Tot i això, si el que posa el paper és cert, la situació és greu, molt greu. Potser el millor seria demanar ajuda als Sants, amb la seva influència i poder, poden posar-la en contacte amb algú que els aclarís que estava passant. Sense pensar-ho molt, es guarda el paper a la bossa i marxa. No és conscient que es dirigeix a l’últim lloc i amb les últimes persones amb les qui hauria d’estar aquell paper.



La senyora Sants no havia tingut ni molt menys un bon matí. La nit anterior, el seu fill, aquell en el qual havien dipositat totes les seves esperances, havia arribat a casa amb terribles notícies.



-Mamà, papà… Avui no he pogut resistir-me i he visitat el registre d’ànimes- els havia dit just abans d’entregar-los un paper on van poder veure, amb horror, que l’ànima que el seu fill hauria de posseir al seu interior, no corresponia amb la que habitava dins seu.



Ella i el seu marit tenien registres que acreditaven haver comprat, ni més ni menys, l’ànima de René Descartes pel seu fill mitjà. Els havia costat una fortuna. Era indignant! Els havien enganyat i així li ho van fer saber a l’Edgar, amb el qual es van comprometre a ajudar-lo en la cerca de la seva veritable ànima.



El seu marit havia trobat ràpidament una solució. Just feia unes hores s’havia reunit amb un prestigiós grup de científics que li havien parlat d’un innovador avenç. Va trucar-los i avui al matí s’havien presentat a la mansió.



Tota la família va escoltar atentament les explicacions dels experts.



-Si som capaços de trobar l’ànima de Descartes, la podrem extreure del seu fals hoste i emmagatzemar-la per introduir-la al cos de l’Edgar…- explicaven els científics.



-Tot i això, hi ha un petit inconvenient… La teràpia no està massa desenvolupada i es corre el risc que l’anterior ostatge de l’ànima mori en l’extracció- aclareix un altre d’ells.



Això no va molestar gaire a cap membre de la família, eren egoistes. Van posar-se mans a l’obra a la cerca d’aquell que portava l’ànima del seu fill. Removent terra i mar, amb els seus contactes i influències. Tot i això, eren conscients que no seria una cerca ràpida i van decidir continuar la seva vida amb normalitat.



La senyora Sants, però, portava amb mal de cap tot el dia. Sense suposar que tot allò que buscava es trobava ben a prop seu, a la bossa de la dona que acabava d’arribar a la seva mansió i a la qual es disposava, en aquell mateix moment, a donar la benvinguda.



-Bona tarda, Marisa. Has rebut instruccions del Blai sobre el recorregut d’avui?-



-Així és senyora-



-Excel·lent! Deixi les seves coses aquí mateix i comenci el més aviat possible-



-Abans de res volia comentar-li un problema que m’ha ocorregut-



-Digui’m. No crec que la pugui ajudar massa…-



-Aquest mateix matí he trobat un paper molt estrany al calaix del meu fill. Em preguntava si les seves influències i contactes em poden ajudar a trobar la veritat sobre l’assumpte-



-Ensenya'm el paper doncs. A veure de què es tracta i què podem fer nosaltres-



La Marisa va treure el paper verd i arrugat de la seva bossa. Sense gaire interès i atenció la senyora Sants el va agafar. Un cop d’ull va ser suficient perquè el seu cor es parés per uns instants. Com era possible que aquell noi… Quina gràcia, quina sort més fortuïta. Però havia d’actuar amb precaució, ningú se n’havia d'assabentar.



-No ho has dit a ningú més, doncs?-



-És clar que no! Espero que puguin fer alguna cosa per nosaltres…-



-Sí que ho podem fer, sí. Vagi a casa i faci vindre aquí el seu fill. Jo mentre trucaré a uns amics que ens podran ajudar. Millor! Si vol quedar-se a casa vostè, encara millor. La nostra petita reunió trigarà una bona estona- va fingir la senyora Sants.



Així ho va fer la mare, i en arribar a casa em va trobar a mi, rebuscant per tots llocs el paper que creia haver perdut.



-L’he agafat jo, tot s’està arreglant- diu ella.



-Com ho saps? És veritat doncs? Em van assignar la meva ànima per error? Soc un error del sistema? Què em faran?-



-Moltes preguntes Tydal, no tinc totes les respostes que busques-



-Qui les té llavors?-



-He pogut arreglar alguns assumptes. T’esperen a la mansió Sants, no siguis estúpid i accepta la solució que et proposen-



-No crec que sigui la millor idea tornar a casa dels Sants…-



-Ximpleries, ens ajudaran tot el que puguin. Ves-hi i calla!-



No tinc idea del que havia fet enfadar tant la mare. Probablement, el fet que li ocultés el meu secret. No podia negar-m’hi, espero que la mare sabés el que estava fent i que no m’estigués introduint a la boca del llop.



Trigo una bona estona en arribar fins a la casa. M’esperen a l’entrada els pares de l’Edgar. No veig a ell per enlloc, no deu saber res encara. El senyor Sants m'impressiona, és la primera vegada que el veig en persona. Tots dos em saluden, sense prestar-me molta atenció i em demanen que els acompanyi dins la casa. Espero que no em donin la culpa de la situació i aquesta reunió només serveixi per aclarir alguns assumptes sobre una possible declaració o contracte. Al cap i a la fi, ja no poden fer res per recuperar l’ànima de Descartes.



Aviat m’adono de l’equivocat que estava. Els segueixo fins al seu despatx i en entrar puc veure com no estan sols, sinó acompanyats d'alguns científics. No entenc què està passant, però ha sigut un error vindre aquí. Intento fugir, però han bloquejat la porta.



-Tranquil, si tot surt bé estaràs a casa abans que te n'adonis…-diu un dels científics apropant-se a mi amb amenaçador.



M’intento desfer d’ell, però silenciosament un altre d’ells apareix darrere meu i em punxa una agulla al coll. Sento la meva força desaparèixer, no puc fer res, tanco els ulls i perdo la consciència…



L’Edgar havia estat a la seva habitació tota l'estona, però no havia pogut evitar veure com treien el seu amic inconscient de la mansió i com l’introduïen a una furgoneta. Evidentment, no entenia res i tot indignat baixà a reclamar als seus pares explicacions del que havien fet.



-Estimat fill, no ens entretinguis massa que hem de marxar a presenciar l’experiment-



-De quin experiment parles?-



-De quin vols que sigui? Doncs del que hem parlat aquest mateix matí amb els amables científics que ens han visitat-



-I es pot saber què tenia a veure el meu amic en tot això?-



-Creia que ja ho hauries entès, però tenint en compte que la teva intel·ligència ha sigut robada pel teu “amic” entenc el teu desconcert-



-Com?- balbucejo



- Una bona ànima és l’únic valuós que té una persona. Sense ella tu no seràs mai res. És ella la que vam escollir pel nostre fill. Farem tot el que calgui per recuperar-la.



Les paraules no tornen a sortir de la boca del jove, el seu amic, realment havia de ser ell? L’havia enganyat, llavors? Amb la bona relació que havien fet, el considerava ja tota una persona de confiança. Encara amb un nus a la gola pel disgust, veu als seus pares marxar al laboratori dels científics. Aviat haurà d’anar ell cap allà també. Hauran d’introduir-li la seva nova ànima, la que realment li correspon… Però què passarà amb el Tydal, no és just deixar sense res a una bona persona, com ell havia demostrat ser… I si li feien cap mal? No havien esmentat que podia patir problemes greus en l’extracció de la seva ànima?

En aquest dilema es veu aviat interromput, quan sent que truquen a la seva porta.



-No et crec! Com pots seguir aquí amb el que li estan fent al teu amic!- diu el Blai, xofer de la casa, introduint-se a l’habitació.



-Au, calla. Em va trair i no m’importa el que s’hagi de fer per recuperar el que és meu-



-Tu i jo sabem que menteixes. Per això, et donaré una última oportunitat. Baixa amb mi i et portaré fins on està el Tydal. Podràs ajudar-lo a escapar si realment és el que vols-



-Marxa d’aquí i no m’escalfis el cap!- contesta el jove Edgar.



Les seves paraules no triguen gaire a desfer-se en un no-res, perquè només són dos segons els que triga a decidir. Es posa doncs al servei del Blai i confia en ell per salvar al seu amic d’una mort segura.



-Ara et toca a tu continuar. Jo ja he fet la meva feina- diu el Blai en arribar als laboratoris.



Es posa, doncs, en marxa al complex científic, en el qual entra sense gaires problemes. La seguretat és nul·la i, per miracle, no troba a ningú pels passadissos. Està donant una volta, furtivament, per una de les últimes zones que li queden per registrar, quan sent els seus pares.



-Així que ja està tot preparat, no?- diu la veu de la seva mare



-Així és, el cos es troba a l’habitació d’aquí el costat. No entrin, és perillós. Espero aquí mentre jo marxo al quadre de control; en deu minuts hauria d’estar l’assumpte enllestit…-



Ara l’Edgar ja disposa de tota la informació que necessitava. La sala on es troba el seu amic s’obre a la seva vista. Sense fer cas de les recomanacions dels científics, i dirigint una última mirada als seus pares, obre la porta i entra l’habitació.



Allà, troba un escenari que l’horroritza. El Tydal es troba inconscient, lligat de mans i peus a una llitera. Desenes de tubs el connecten a una gran màquina que sembla estar a punt d’explotar. Ara comprèn com d’encertada ha sigut la decisió que ha pres. Els seus pares no haurien entès mai la seva negació de fer mal a un innocent. Molt menys a un amic, com s’havia convertit el Tydal per l’Edgar. Sense pensar-ho massa, s’apropa als tubs i els comença a desendollar un per un. Espera que el Tydal el perdoni i es recuperi d’allò que li han fet.



Malauradament, en desendollar un dels últims tubs del tors del seu amic, un líquid fosc comença a sortir de la màquina. Aquesta comença a irradiar calor i l’Edgar comprèn a l’instant el que està a punt de succeir. Empeny la llitera del Tydal cap a un costat i, sense temps a fer res més, creuen pel seu cap totes les experiències viscudes, a una vida que ell mateix no volia…



L’aparell no triga molt més a explotar i en pocs segons la sala està en flames. L’Edgar dirigeix una última mirada al seu amic i inevitablement els seus ulls es tanquen i el seu cor deixa de bategar, abans que ningú pugui arribar a ajudar-los.



Obro els ulls i miro al meu voltant. No entenc el que ha passat. No recordo res. Ni d’avui, ahir, ni tampoc de cap altre moment de la meva vida. Em miro les mans, no sé qui soc, no sé com em dic. Em trobo a una habitació blanca. La calma es veu interrompuda per una porta en obrir-se.



Entren a la sala un parell d’homes vestits amb bata blanca. Els acompanya una dona alta i ben vestida, no en conec a cap d’ells.



-Fill meu! Per fi t’has despertat. Que preocupada estava!- em diu la dona apropant-se



-No et deus recordar de res, has patit una amnèsia severa per l’accident de cotxe que vas tenir fa uns dies. Encara que és clar, no te'n recordes!-



-No pateixis, aviat et posarem al dia. Jo soc la teva mare, Emília Sants, i tu ets el meu fill mitjà, Edgar Sants, portador de l’ànima de René Descartes!- em diu tota feliç.



Ara ja sé realment qui soc. I em fa gràcia perquè en despertar-me, en un petit racó del meu cap ressonava un nom, Tydal. Quina ximpleria! Aviat l’oblidaré, n’estic segur, i podré començar de nou la meva vida al costat de la meva família com a qui realment soc, l’Edgar Sants.