Han passat tres anys des d'aquell incident. El món no ha canviat gaire; la meva vida, en canvi, ho ha fet radicalment. La mare finalment va aconseguir el treball a la casa de la família Sants i ara vivim sense gaires complicacions econòmiques. Jo vaig cedir als precs del vell de la biblioteca, en Damià, que va resultar ser professor d’una important universitat, i fa dos anys que estudio com si fos un pica més.
Tot i això, sé que no ho soc. La meva habilitat per les matemàtiques, que no para de créixer, no és normal. Els meus pares segueixen amb el discurs de què la meva ànima és igual de normal que la seva. Jo no me’ls crec i he començat a investigar pel meu compte, sense resultats encara.
Tornava de la universitat una tarda de tardor quan en obrir la porta de casa em trobo amb una escena inusual. La meva mare, acompanyada d’una desconeguda em miren fixament des de la taula. La dona vesteix roba elegant i per la forma amb la qual mira a la casa i a mi mateix, deu ser de classe alta, molt alta. Una pica per definició. És ella, abans que ma mare, qui em dirigeix la paraula.
-Així que tu deus ser en Tydal; Marisa no m’havies dit que era tan jove- Diu mirant la mare
-No crec que sigui important això, és la persona que busques, t’ho asseguro-
-Perdó, però em podríeu situar. Qui és aquesta senyora?- Pregunto
-Una mica de respecte fill. Tens davant la senyora Sants, la meva…-
-Sí, mare, sé qui és…-
-Doncs una vegada fetes les presentacions, mans a l’obra!- Interromp la senyora Sants.
-Com ja et dec haver explicat, Tydal, el fill mitjà de la família Sants ha tingut sempre complicacions en els estudis. L’any vinent els seus pares volen que estudiï…-
-Volem que el nostre fill estudiï a la universitat. Tot i haver gastat una fortuna en comprar una ànima més que decent per ell, no avança. Segons la teva mare ets un geni de les matemàtiques. Volem contractar-te com a professor de l’Edgar. Acceptes o no?- Exclama tot seguit i amb pressa la senyora Sants
-Però… jo estic estudiant. No tinc temps-
-Et pagarem molt bé i si obtens bons resultats amb el nostre fill t’assegurem una bona feina en alguna de les nostres empreses-
-Realment és una molt bona oferta, pensa-ho bé- Em diu la mare, pregant perquè accepti.
-Demà a tres quarts de dues va bé?- Cedeixo mirant a la senyora.
-Com vulguis, t’esperem. No arribis tard- Em contesta mentre s’afanya per marxar.
-Mil gràcies, va ser un error parlar de tu a la feina. Van decidir que et volien de professor per al seu fill i no vaig poder fer res- Diu la mare al marxar la senyora Sants de casa
-No et preocupis mamà, serà tota una experiència-
-Ben segur. Ja veuràs que l’Edgar et cau bé, és bon noi-
Realment ho espero, a partir d’ara passaré molt temps amb ell. No m’entretinc més pensant i me'n vaig a dormir. Demà serà un dia llarg.
Passo tot el següent matí a la universitat. Com sempre, no parlo amb ningú. Començo a posar-me nerviós quan, en arribar a casa al migdia, veig com un cotxe negre m’espera la porta. D’ell surt un home que m’informa del seu nom, Blai, i que serà el meu xòfer per arribar fins a la mansió dels Sants.
Aprofito el viatge per acabar de posar en ordre el temari que vull que l’Edgar practiqui. Al final, quan no queda gaire per arribar, decideixo intentar parlar amb el xòfer.
-Vostè deu conèixer molt els Sants, no és així?-
-Sí, suposo…-
-Em podria parlar una mica del seu fill mitjà, l’Edgar. Seré el seu professor-
-Doncs espero que tingui més sort que els quatre últims-
-Té moltes dificultats, entenc?-
-No té capacitats ni ganes. Diuen els seus pares que van comprar-li una molt bona ànima. De les més cares que s’han subhastat. Jo crec que és mentida. Els seus pares volen que entri a la universitat perquè arribi a ser enginyer. De veritat que ell ho intenta però és incapaç d'asseure's a estudiar-
-Sí que és estrany que tingui tants problemes en estudiar. A veure si el puc ajudar…-
La resta del viatge la fem en silenci. A poc a poc les carreteres es fan més empinades. Arribem a les muntanyes. Miro per la finestra i es nota que l’ambient és diferent. Dones i homes ben vestits passegen els seus gossos pels carrers. Joves sense preocupacions riuen en grup. Les cases són espectaculars. Totes elles tenen grans jardins i com a mínim quatre pisos d’alçada.
La casa de la família Sants és la més impressionant de totes elles. Una construcció de sis pisos d’estil victorià. Deu tenir com a mínim dos-cents anys, però està magníficament conservada. S’obre la cancel·la del jardí, i el cotxe entra. Baixo del vehicle, no sense donar les gràcies al xòfer i de què ell em desitgi bona sort amb un somriure a la cara.
Avanço fins a la porta principal quan una mà em toca l’esquena. Em giro i veig un jove de la meva edat. És una mica més alt que jo; va ben pentinat i ben vestit; em mira amb un somriure de suficiència.
-Tu deus ser el meu nou professor-
-Sí, i no per gust- Contesto en notar el seu to de veu despectiu
-Em caus bé, vine amb mi a jugar una estona a tenis i decidim què fem amb tu-
-He vingut per ajudar-te a estudiar, no per jugar a tenis-
-Au va! Els meus pares estan fora, et pagaran igual-
-D' acord, però no massa estona-
L’Edgar em pregunta sobre mi mentre ens dirigim a la pista de tenis. Ha perdut el seu to de suficiència i ara és gaire amable amb mi. Li confesso que no soc gaire bo jugant, però no em fa molt cas. Aviat es demostra que no mentia. M’acaba guanyant tots els sets i quan passa mitja hora li demano de parar. Almenys ha servit per avenir-nos; ens assemblem molt.
-Sí que era veritat que no sabies jugar molt bé- Riu mentre recollim les raquetes
-Ja t’ho he dit, però no m’has fet cas-
-No et preocupis, el tenis és de les poques coses en les quals soc bo-
-Doncs haurem de canviar això. Vinga cap a dalt, hem de començar a estudiar-
M’obre les portes de casa seva. L’interior és igual d’increïble que l’exterior. Tot ben decorat i ple de servents, no trobo ni la meva mare ni a cap altre membre de la família Sants. Pugem a un petit despatx del qual disposa l’Edgar i trec de la motxilla uns quants apunts.
-A veure, explica’m què és el que et costa i què vols que faci-
-Fa anys que els meus pares volen que estudiï enginyeria en la mateixa universitat que tu. Jo també tinc aquesta il·lusió, però tinc moltes dificultats pels números-
-Prova de fer aquests exercicis del meu primer any d’universitat, a veure-
L’Edgar es concentra i els intenta resoldre amb totes les seves forces. Tot i això, en acabar i entregar-me’ls, veig que tot està ple d’errors bàsics. Intento explicar-li el procediment correcte, però no li entra res al cap. Al final acaba explotant.
-No entenc res, això no té sentit, res no té sentit! Fa anys que estudio per res!-
-No et preocupis, al final podràs. Almenys tens una ànima de qualitat-
-Això és mentida! No entenc per què els meus pares van pagar una fortuna en l’ànima d’un matemàtic quan no soc capaç de resoldre ni una simple operació!-
Em quedo de pedra en sentir aquestes paraules. No és possible. És una coincidència massa estranya. He de sortir de dubtes.
-Si realment tens tants dubtes, jo et podria ajudar a comprovar si tot està correcte a la teva ànima- li dic intentant no generar sospites.
-De veritat, Tydal, que això seria increïble. Per on podem començar?-
-Podem provar d'anar al registre d’ànimes de la ciutat, però només deixen entrar a gent important…-
L’Edgar no fa gaire cas a les meves preocupacions i demana al xòfer que ens porti al centre de la ciutat. Aviat veiem el registre, es troba al costat de la biblioteca on fa tres anys treballava.
Entrem per la porta i l’Edgar es dirigeix a la dona de la recepció.
-Bona tarda, el meu nom és Edgar Sants, vull accedir als registres de les ànimes-
-Senyor Edgar, com entendrà no puc fer això-
-Sí que pot, perquè sap perfectament qui soc i què puc fer-
-Entenc la situació. Almenys si pogués demostrar qui és qui diu ser…-
-Vergonya faria de donar-li preguntar una cosa així! Té vostè tres segons per donar-nos accés, a mi i a l’amic que m’acompanya!-
Finalment, la pobra dona cedeix i ens porta a una gran sala plena de llibres ordenats alfabèticament. Ens dona deu minuts per fer el que hàgim de fer. L’Edgar va directament a la prestatgeria de la E i comença a buscar entre els milers de llibres.
Mentre ell està distret jo aprofito per apropar-me a la T i buscar el meu registre. Serà l’única oportunitat que tindré per entrar aquí i esclarir els meus dubtes. Aviat trobo tot els Tydals que viuen a la ciutat. Són pocs, no trigaré a trobar-me. És llavors quan sento que l’Edgar em crida i diu:
-Ho sabia! “Ànima assignada aleatòriament”! Els meus pares no van comprar-me cap ànima de matemàtic! Soc igual de normal que tu, Tydal!-
No li contesto. Acabo de veure la meva fitxa.
“Ànima de René Descartes, assignada per subhasta a: Edgar Sants”.
