F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Ànima Perduda (esttebandc)
ESCOLA MANYANET SANT ANDREU (Barcelona)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Un món injust

Què pensaríeu si us digués que la desigualtat s’ha multiplicat per deu durant aquests anys? Que el mateix Govern contribueix a aquesta situació? Que els meus companys i jo mai arribarem a res en la vida pel simple fet que els nostres pares no tenen prou diners?



Primer de tot, el millor seria situar-vos. Corre l’any 2070 i la humanitat s’ha desenvolupat a passos gegantins. Els científics van haver de donar la raó, per una vegada a la història, als religiosos, admetent així que totes aquelles ximpleries de la reencarnació de les ànimes, no només eren possibles, sinó que també eren certes. Des del principi dels temps les ànimes en morir el seu cos, havien estat reencarnades en nous éssers acabats de néixer, transmetent, és clar, una petita part de les experiències i savieses dels seus anteriors hostes.



Però, això no és tot. Fa quinze anys, revolucionaris avenços van permetre que en morir una persona la seva ànima pogués ser extreta, guardada i posteriorment introduïda en el cos d’un nadó acabat de néixer. La pobresa assolava els carrers i el Govern es quedava sense diners; llavors va ser quan els nostres polítics van dictar dues lleis controvertides per salvar-se de la seva desaparició. La primera llei dictaminava que una vegada mort, la teva ànima deixaria de ser de la teva propietat per passar a les mans del Govern i les seves instal·lacions. La segona llei, donava al Govern el dret de subhastar les ànimes emmagatzemades. Si en dos mesos una ànima no era obtinguda per a cap persona, s'alliberaria i aquesta s’introduiria de forma natural en el cos d’un nadó acabat de néixer.



Així van començar les subhastes, els espectacles que a poc a poc van substituir els partits de futbol, els concerts, el teatre… Ara són el principal esdeveniment multitudinari de la nostra civilització. Una vegada a l’any, les principals fortunes del món es reuneixen en el Gran Liceu per participar en la subhasta de les ànimes de les celebritats mortes en aquell últim any. La desigualtat d’oportunitats s’ha multiplicat, però això no és problema pel Govern, ja que aquest rep tots els diners aconseguits a la subhasta de qualsevol ànima.



El meu nom és Tydal, tinc quinze anys i visc en un dels barris més pobres de la ciutat de Nova Barcino. La meva ciutat és una de les més desiguals de tot el planeta.

A les muntanyes es poden entreveure les grans mansions de les famílies instal·lades aquí des de fa segles. Allà, tot és de color rosa, felicitat en estat pur. Tothom té fills perfectes que amb les ànimes de grans genis; només porten alegries als seus pares. Tenen èxit en tot el que fan i asseguren un futur de riquesa i poder a la seva família. Els anomenem “piques”.



Vora el mar, la gent com jo viu en petits pisos grisos; els nostres pares treballen per les necessitats de les Grans Famílies. Des de petits ja sabem que no tenim futur, que els nostres progenitors no van poder comprar ànimes de qualitat per a nosaltres i que mai arribarem al nivell dels nostres veïns de les muntanyes.



La meva vida és així, i no puc fer res per canviar-la, o això creia jo fins aquell matí de tardor…



Em vaig despertar aviat com feia cada dijous. El meu pare ja havia marxat a treballar. És operari del port de la ciutat. Treballa moltíssim per portar els diners justos perquè la nostra família sobrevisqués en aquell antre en el qual vivíem. Jo me l’estimo molt, però no podíem ser dues persones més diferents. És curiós, perquè tampoc m’assemblava gaire a la meva mare. Ella es podria definir com una persona treballadora, diligent i encantadora. Tot el contrari a mi, com no podia ser d’una altra manera. Fa dos anys va ser acomiadada de la seva feina i encara no n’ha trobat cap altra. Tanmateix, com diu la mare en els seus millors moments, “la nostra família és forta i tirarà endavant”.



És ella mateixa qui em rep aquest matí en el menjador. Són les cinc del matí i m’està esperant somrient amb un got ple de suc de taronja.



-Bon dia! Avui m’he aixecat una mica abans per preparar-te l’esmorzar. Sé que no t’agraden gaire els dijous.



-Gràcies, mamà. És clar que no m’agraden els dijous, avui no paro en tot el dia.- Contesto malhumorat per les hores que són.



-Ja ho sé, ja ho sé. Per cert, tinc bones notícies! Avui tinc una entrevista de treball.



-Què dius! Quina bona notícia! A on, a fer què, quan? Ho vull saber tot.



-Tranquil que encara no és res segur. Ahir una amiga que treballa a la casa de la família Sants em va trucar dient-me que m’havia aconseguit una entrevista per ser el nou xofer de la casa.



-Per uns piques hauràs de treballar, mamà?



-Si tot surt bé, sí… Encara ets jove per entendre-ho, però a vegades s’han de fer sacrificis.



-El que tu diguis, però no em fa gaire gràcia…



-Au, calla i acaba‘t ràpid el suc, que fas tard.



Tenia raó, anava tard, però no em preocupava gaire. Cada dijous treballava abans d’entrar a l’escola, per a la Gran Biblioteca. Guanyava uns calés, així i tot, no m’agradava gaire la meva feina. Havia de portar tots els llibres i textos que els estudiosos que visitaven la biblioteca em demanaven. Aquests eren tots vells amargats i piques que em tractaven amb una suficiència vergonyosa. Feia sis mesos que treballava alguns matins per la biblioteca, però si no fos per la situació de la meva família ho hauria deixat fa temps. Encara puc donar les gràcies de tenir un treball; aquests no són fàcils d’obtenir.



Agafo la bicicleta i m’interno en els bruts carrers del centre de la ciutat. En cosa de vint minuts arribo a l’edifici de la biblioteca. És una construcció antiga i majestuosa, però sent dos quarts de sis del matí no m’entretinc gaire observant-la. Deixo la bicicleta ben lligada en un fanal i entro a la biblioteca.



Saludo amablement la secretària i el porter; em poso el meu uniforme i estic a punt de començar a ordenar els llibres deixats a les taules la nit anterior, quan algú em crida.



-Tydal! Vine un moment aquí.



Em giro i bufo. Em crida la gerent de la Biblioteca, la Miranda. Una pica arruïnada i amargada que viu per als llibres i per fer la vida impossible a la resta.



-Bon dia, Miranda, cap problema?



-Sí, molts. El primer de tots és que arribes exactament cinc minuts tard. On et creus que treballes, en un bar?



-Ho lamento Miranda, he tingut problemes per arribar.- Menteixo



-Creus que a mi m’importa això? Torna a passar i hauré de revalorar la teva situació.



-Gràcies, Miranda, alguna cosa més?



-Ara que ho dius, sí, necessitem que algú pugi a la Sala Magna a portar l’exemplar aquell de Matemàtiques Avançades a l’honorable senyor que espera allà. Ho portaràs tu, i no vull cap ximpleria.



-Com mani…



Començo a buscar el llibre a la zona de ciències de la biblioteca i com és ja normal, no l'aconsegueixo allà. El deuen haver descol·locat. Pregunto als meus companys i ningú l’ha vist. Estic a punt de preguntar a la Miranda quan per un cop de sort em trobo amb el que podria considerar el meu millor amic.



-Ei, Carles, com va?- Dic al meu amic



-Uf, Tydal, ni preguntis. Fins a dalt de feina com sempre.



-No et queixis tant que jo fa una hora que busco un maleït llibre que encara no he trobat!



-Com es diu? A veure si t’ajudo.



-És aquell exemplar antic de Matemàtiques Avançades.



-Estàs de sort amic, l’acabo de veure a sobre la taula de la secció d’Història Antiga del pis tres.



-Què dius! Moltíssimes gràcies, m’has salvat la vida.



-Va, que no n’hi ha per tant, sort.



-Igualment!



El llibre es troba al lloc que el Carles m’havia dit. Maleït llibre, el maldecap que m’ha donat. Penso llavors en l’impacient senyor que el deu estar esperant i m’afanyo a pujar a la Sala Magna.



Aquesta sala està reservada als visitants més importants de l’edifici. Situada a la torre principal conté els volums més antics i rellevants. En entrar em sorprenc per qui m’espera. Un vell que deu tenir uns seixanta anys i va vestit amb una roba descuidada i antiga. La seva barba és de fa dies, blanca com el seu cabell. Porta unes ulleres que amaguen uns ulls que no oblidaré mai. Ulls plens de la més pura saviesa i coneixement.



Té la taula plena de llibres i papers en els quals està absolutament concentrat, fins al moment en el qual entro a la sala. És llavors quan aixeca la mirada i em diu.



-Ja era hora, jovenet. He demanat aquest llibre fa una hora i mitja.



-Ho sento senyor, no el trobàvem enlloc.- Contesto tremolant per com m’imposa la presència d’aquell home.



-No et preocupis, que feia broma. Apropa’t i dona’m el llibre.



-Sí, senyor.



M’apropo i deixo el llibre sobre la taula. Estic a punt d’abandonar la sala quan el vell em dirigeix les paraules que canviaran la meva vida.



-Torna aquí i mira això, a veure si entens alguna cosa.



-Senyor, jo no entenc de matemàtiques.



-No facis aquest lleig i intenta-ho, a veure fins on arriba aquesta educació que se suposa que us donem.



M’ensenya llavors un full ple de càlculs sense sentit. Com es creu aquest home que jo en una escola pobra, i amb les meves males notes fruit del meu poc esforç, entendré allò que em demana.



Ell riu i em diu que era una broma, que ni ell mateix sap resoldre aquest problema. Però una cosa estranya passa i els números comencen a tenir sentit en la meva ment, i una resposta es veu clara.



-789 elèctrodes.- Xiuxiuejo mentre l’home tracta d’agafar els papers amb les operacions.



-Què has dit?- Pregunta de sobte voltat cap a mi.



-La resposta és 789.



-Això és impossible, com has arribat a aquest número?



Encara sorprès per la meva agilitat matemàtica, tracto d’explicar com he arribat a la solució. El vell va comprovant cada càlcul que detallo. En acabar, em mira.



-Tot està bé, ho has fet bé. Com és possible?



-Deu ser un cop de sort, senyor.- Responc sense creure’m ni jo mateix.



Llavors m’ofereix tres càlculs més i sorprenentment, igual que abans, els responc sense complicació.



-D'on surts tu, noi? De quin gran matemàtic tens l’ànima? Qui són els teus pares?



-No ho entenc, de veritat; els meus pares són gent pobra, la meva ànima em va ser assignada de forma natural, segons tinc entès.



-Sento dir que t’equivoques, la teva ànima és d’un geni, no és normal. No ets qui creus que ets…



És en dir aquestes paraules que no aguanto més. Surto corrent mentre el vell em crida que esperi. Massa tard, ja he sortit de la biblioteca ignorant els crits. M’enfilo a la bicicleta i pedalejo sense destí. El meu cap està ple de preguntes sense resposta. Com he pogut solucionar aquells càlculs? De qui tinc l’ànima? M’han mentit els meus pares? I la més important, qui soc?
 
esttebandc | Inici: Asfíxia
 
Comentaris :
María José Sierra 26 maig 2022
Quin misteri!
M'encanta.
Sort.
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]