Ahir quan vaig arribar a ca meva després d’haver estat tot el dia en l'institut (ja que tinc setze anys), vaig entrar a la cuina on es trobaven els meus pares, els quals transmetien molta tristesa amb el seu rostre i a causa de la confusió que van veure en la meva mirada, em comunicaren la mort del meu avi Joan. Moments després, estaven emplenant molta paperassa per poder deixar-ho tot enllestit perquè el poguérem dir adeu com es mereixia l’abans possible. El primer que vaig fer va ser penedir-me entre llàgrimes de no haver estat més temps amb ell en aquells anys que per a mi han estat de grans canvis, però que per a ell eren indiferents, l’únic que va canviar va ser que va passar la majoria del temps en soledat.

A la nit vaig tenir un temps per poder reflexionar i apreciar molt millor aquells moments viscuts amb l’avi, sobretot aquell món que vam compartir encara que va ser un petit període de temps. I vaig arribar a una conclusió: el meu avi havia estat la persona més rellevant des del moment que vaig néixer i que per molt trista que sigui la seva anada, va ser una persona feliç la major part de la seva vida.

Per sort, avui, a les vuit i mitja de la tarda hem pogut celebrar la cerimònia per a acomiadar-lo espiritualment, per dir-ho d’alguna manera. Tot seguit l’han enterrat dins un taüt en el cementiri on es troben la majoria de cossos dels meus avantpassats. Jo no recordava haver entrat mai en aquell recinte i sempre m’imaginava que aquells llocs eren molt tristos, però sorprenentment és un emplaçament molt gran i bonic, ja que té molts rams de flors de diferents colors per a recordar aquells éssers tan estimats per als seus amics i familiars. El que més m’ha sorprès és que la gent respecta molt els cementiris, perquè no hi ha cap paret pintada ni ratllada, totes estan cobertes amb un blanc impol·lut, tot el contrari que pel carrer.

L'endemà anirem a un notari, en realitat no sé exactament el que és, l’únic que m’han explicat és que allí és on ens diran l’herència que ens ha deixat la persona que ha mort, en aquest cas l’avi Joan. Tinc molta curiositat per a saber si jo he heretat res, ja que em faria molta il·lusió, perquè ha estat una persona molt important per a la meva vida, fins i tot si per qualsevol raó no em dona res, no li guardaré cap rancor.

Ja és el dia següent i la mare ha d’anar de bon matí al notari, com vaig dir ahir. Jo he decidit acompanyar-la encara que ningú m’obligava, però tenia molt d’interès per saber com es manejava tota aquella paperassa i, sobretot, per a saber si l’avi m’havia cedit alguna cosa.

Entrem en una sala molt formal, plena de mobles negres amb detalls de color daurat (que donen l’aparença de costar una gran quantitat de doblers) molt ben organitzats. Al fons de l’habitació, hi ha un home molt arreglat situat darrere d’un escriptori amb dues cadires davant seu, el qual una vegada ens hem assegut a les cadires, s’ha presentat com Ramon i ha començat a contar moltes coses de les quals no n’he entès cap. Per sort, es veu que té molta pressa o això sembla, ja que sols ha estat parlant dos minuts per explicar-nos tota la paperassa i dos més per a trobar les herències de l’avi. Una vegada ha imprès els papers, ens els dona. La mare i jo, amb curiositat, ens mirem a la vegada i immediatament ens posem a llegir-los on diu que: dues quartes parts dels seus doblers anirien per als pares, les altres quartes parts per l’àvia, i per a mi…

Deu anys enrere

–Avi Joan, avi Joan! –vaig cridar com a boig mentre corria per abraçar-lo.

–Digues, petit lleó. –va contestar ell, alçant-me i fent-me riure.

–Creus que quan jo creixi i sigui taaaaan alt com per arribar al sostre, podré viure en un apartament com aquest? –érem al seu apartament de Vilaverd, aquella residència era el meu lloc preferit, tenia totes les parets d’un petit racó plenes de paraules i dibuixets d’alguna cosa que aprenia aquella setmana.

–Quan siguis així d’alt –va posar-me a les seves espatlles de manera que arribés a tocar el sostre, –et deixaré que visquis en aquest apartament, te’l deixaré a tu.

Present

L’apartament de Vilaverd… Els meus ulls s’omplen ràpidament de llàgrimes i els meus llavis es corben formant un somriure de tristesa. La mare em fa una abraçada de costat i seguidament sortim d’aquella ubicació per tornar a casa.

Una vegada ja a la nostra llar, expliquem tot al pare i a l’àvia. Tan ràpid com ho van saber, agafaren alguns artefactes, les claus de la residència de Vilaverd i les del cotxe per anar i obrir novament les portes de l’antic habitatge dels avis.

Després d’una estona de viatge baixem del vehicle, entrem a l’edifici i ens apropem a la porta. Ara mateix estic tremolant tant que quasi no puc ni girar el pom per passar, però ho aconsegueixo i passem a dins.

Observo com res ha canviat, l'olor de lavanda, les cortines de color verd, les fotografies… Ja estic tranquil, sent que estic amb ell. Sent que soc a casa.