F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El nostre propi món (The Writers)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  Tot són problemes

Anava passejant per aquell parc ple de records, d’arbres i camins interminables que havia trepitjat tantes vegades amb ell al meu costat… Quan em contava les seves experiències i jo l’escoltava amb atenció imaginant aquelles escenes al meu cap.

Encara recordo el dia que vaig arribar a casa després de l’escola i em donaren la notícia de la instal·lació dels avis Joan i Caterina a la nostra llar. Feia uns tres o quatre anys que no els veia, així que pensava que seria la millor època de la meva vida, ja que estaríem tota la família junta, no obstant això, alguna cosa em va fer canviar d’opinió a l’hora de sopar.

En el moment que vam començar a menjar aquella nit, va sortir el tòpic de conversació: la comunitat LGBTIQ+. La meva àvia estava interessada en aquells temes “tan moderns” com li agradava anomenar-los, però, en canvi, l’avi no compartia la mateixa opinió perquè no comprenia res d’allò. A més, ja estava una mica empipat a causa d’un comentari respecte a la seva edat.

A partir d’aquell sopar la nostra relació es va començar a distanciar amb el pas del temps, fins arribar, per una banda, a no dirigir-nos la paraula, provocant molta tensió en l’ambient de la casa o, per una altra banda, si aconseguíem parlar era amb un to de veu distant i agressiu, i molt sovint el diàleg era interromput amb discussions o portades.

Un dia en tornar cap a casa vaig veure els meus pares a la sala d’estar intentant convèncer l’avi d’alguna cosa. Vaig decidir parar la meva atenció en aquella xerrada, i gràcies a això, vaig descobrir que l’avi volia tornar al seu apartament sense que ningú se n’adonés, ja que ell creia que era prou jove i que tenia la suficient salut per a cuidar d’ell mateix i de l'àvia a la seva anterior llar, a Vilaverd. La discussió, una altra vegada, va ser la conversa principal del sopar. Jo vaig intentar no ficar-me en la baralla i menjar ràpid per anar-me'n a la meva habitació, esperar que tothom s’adormís i poder escapar per la finestra que hi havia en una d’aquelles quatre parets que m’envoltaven.

Es veu que li van donar massa voltes al tema, perquè els sorolls no cessaren fins a les tres de la matinada. Una vegada tots als seus llits, vaig obrir amb molta cura la finestra per sortir fora. Un cop al carrer, vaig començar córrer, endinsant-me en aquell parc d’arbres alts i espessos fins que ja no podia seguir a causa de la falta d’aire, i tot seguit vaig caure a terra sobre els meus genolls i vaig començar a plorar d’impotència. Em vaig adormir baix un arbre durant unes hores, fins que algú em va despertar. Eren dos agents que patrullaven la zona els que em van trobar allà passant fred.

Segons el que em van contar els meus pares l’endemà, els policies em varen portar a casa amb el seu cotxe patrulla i varen tocar el timbre més o menys a les 6:45h, quan encara estaven dormint, però el soroll va despertar a tothom, fins i tot els meus avis. Tota la família va acudir a la porta en saber que es tractava de comissaris, els quals em portaven als seients de darrere el cotxe. Per sort els meus pares no es van enfadar molt amb mi, sols em van castigar una setmana sense mòbil, cosa que no m’importava molt, perquè preferia passar temps llegint, escrivint, o fent altres activitats que estar tot el dia amb el telèfon.

Després d’unes hores de descans, vaig anar al saló, on estava l’avi Joan. Es va girar per veure’m. Al seu rostre hi havia preocupació. Em va oferir seure al seu costat. Recordo exactament les paraules d’aquella conversa abans del que va passar:

–Ha estat culpa meva la teva escapada?

–No, no va ser culpa teva. Tants de crits em van saturar, i ara estan passant massa coses a la meva vida ara mateix, saps? Canvis, l’escola, els amics, etc. No t’amoïnis per això, no és res.

Mentida. Bé, no gaire, però sentir a dir que volia anar-se’n va ser la principal causa de la meva sortida.

Em va dedicar un dolç i cansat somriure que va desaparèixer tres segons després, reemplaçat per una expressió d’angoixa i uns ulls que lluitaven per no tancar-se, ell cercava ajuda amb la mirada. Tot seguit vaig procedir a trucar a una ambulància, doncs estava patint una aturada cardíaca.
 
The Writers | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]