L’avi Joan va haver d’estar ingressat a l’hospital tres setmanes, vigilat pels metges a totes hores per si tornava a patir una aturada cardíaca.

Durant aquell temps li vam fer moltes visites, les quals no eren molt interessants, pel fet que sempre parlaven amb ell de la seva salut, com es trobava i d’alguna novetat que havia passat pel barri. Fins que un dia vaig quedar-me tot sol amb ell, perquè el meu pare va baixar una estona a prendre’s un cafè a la cafeteria del mateix hospital. Vaig decidir iniciar jo una conversa, ja que estava segur que el meu avi no ho faria.

Va ser molt simple i a la vegada molt intens. Vam parlar de records que tenia amb ell de quan era més petit, anècdotes i viatges que fèiem a les vacances. Per sort, ell es va animar ràpidament contant-me coses, les quals ara no puc recordar bé, i va ser prou fàcil mantenir una conversació alegre i nostàlgica a la vegada, i sincerament, crec que aquells 30 minuts d’històries van ser el començament de la nostra nova relació.

Una vegada va arribar l’avi de l’hospital a casa, havia d’estar vigilat les vint-i-quatre hores del dia. L'àvia no podia cuidar d’ell a causa de la seva vellesa, així que sols quedaven els pares, que tampoc podien perquè treballaven tots dos, com a molt podien aprofitar les hores de descans per a vigilar-lo, i tanmateix no van voler fer aquell sacrifici, així que em varen obligar a cuidar d’ell tot el temps que era a casa i, com hi havia matins que jo no estava per l’obligació d’anar a l’escola, van decidir pagar una persona perquè el cuidés.

Na Hazel, la noia que venia a cuidar de l’avi als matins entre setmana, era molt amable. No tindria més de vint-i-set anys, i posseïa uns cabells ataronjats que combinaven perfectament amb els seus ulls verdosos. Era d’Escòcia, però havia viscut des de la seva adolescència aquí, a Espanya.

Quasi se m’oblidava comentar que tenia (i té) un fill, en Liam, i una filla, na Mackenzie, més coneguda com a Mack; és clar que els seus noms us sonaran estranys, això no obstant, és perquè els seus pares són estrangers, i els noms doncs també. Els dos fills tenen la meva edat i anaven a l’escola amb mi des d’infantil, per la qual cosa ja coneixia na Hazel, i per aquell motiu, ràpidament, tant ella com la seva família, van ser com part de la nostra.

Record que un dia érem tots a casa berenant junts, i mentre els adults preparaven la taula, els nens (en Liam, na Mack i jo) estàvem amb l’avi Joan fent una redacció de l’escola. Si no m’equivoc, era una història de terror, i tot el temps fèiem bromes que ens feien riure tant a nosaltres com a l’avi, que ens estava ajudant. Vam haver de parar per berenar i, més tard, en Liam i na Mack van haver de marxar perquè tenien extraescolars.

Aquella mateixa tarda, quan se'n van anar, vaig tancar-me a la meva habitació amb música i vaig començar a llegir, fins que mitja hora després la mare em va cridar donant forts cops a la meva porta.

–Jan! Surt ja de la teva habitació i abaixa el volum de la música que tremolen fins i tot els mobles!

–No vull sortir, estic llegint, deixa'm en pau! –vaig contestar mentre l’abaixava un poc.

–No m’importa el que estiguis fent! Surt ara mateix per aquesta porta i ves-te’n al carrer a passejar!

Vaig sospirar mentre tancava el llibre i llevava la música, disposat a sortir de la meva habitació de mala gana fins a la porta de l’entrada, però abans d’arribar, les meves pròpies paraules em van deixar atònit quan vaig veure l’avi mirant per la finestra.

–Vols venir amb mi al nostre parc? Així fem memòria de les historietes.

En Joan, igual de sorprès que jo, va somriure mentre avançava cap a mi, i abans que pogués reaccionar, ell ja era fora cridant-me perquè anés de pressa. Últimament, d'ençà que vam parlar a l’hospital i passava temps cuidant-lo, tenia moltíssima energia i sempre xerrava amb algú d’alguna cosa animadament.

Un cop vam arribar al parc, començàrem a caminar, assenyalant objectes o zones on havia passat alguna anècdota de les nostres, rient, mirant alguns arbres en els quals havíem gravat una paraula, lletra o nombre i dibuixant símbols o figures, i fent castells d’arena que sols per nosaltres tenien algun sentit, com aquella frase que nosaltres dèiem: «si no cuides i renoves les teves pertinences, acabaran enderrocant-se, com els granets de sorra dels castells que fas a la platja».

Vam repetir aquelles escapades durant centenars de tardes, llegint, escrivint, mirant fotografies antigues, repetint accions… Podíem estar allà tres hores seguides que fins que no començàvem a tenir fred o fam, no sabíem en quina hora, dia, mes i any estàvem vivint.

I així, després de quatre o cinc anys, vaig sentir que reconstruíem el nostre propi món.