Aquella imatge es va gravar en la seva retina permanentment, i amb aquesta un lleuger tremolor va envair el cos de la Grace.

Es veia a ella mateixa, al seu pare, als seus veïns en els ulls d’aquell vell. Veia davant seu tot allò del que alguna vegada havia tingut por. Veia, retingut en una mirada, cada any d’opressió al seu poble.

Dos oficials van aparèixer immediatament per retirar el cadàver de la via pública. Un d’ells va agafar el mort pels peus i el va arrossegar fins a la furgoneta característica del govern; l’altre, mentrestant, fregava el toll de sang que havia deixat el cap sagnant del vell. Aleshores, en tancar-se les portes de la furgoneta, la Grace va saber que aquell home amb la mirada buida havia deixat d’existir.

Aquella mateixa nit, al telenotícies, apareixeria la imatge del vell acompanyada d’una falsa excusa per justificar la causa de mort als seus familiars i eximir de culpa l’oficial. Després, ningú el recordarà, no haurà existit mai.

Notícies com aquestes eren recurrents en el barri de la Grace. Algú desapareixia sobtadament i el govern donava a la família una excusa o bé trobava qualsevol persona a qui culpar. Després la família ho oblidava tot. De fet, els forçaven a oblidar.

Quan l’oficial va acabar de fregar el terra, va treure de la seva butxaca un paquet de cigarrets i es va recolzar a la furgoneta, oferint-ne un al seu company. Ell, instintivament, el va seguir. Es van quedar allí una estona observant la que fins feia un moment era l’escena del crim.

-Bon treball, com sempre- Va comentar l’oficial, qui encara tenia les mans tacades de sang, mentre encenia el cigarret.

-Un indesitjable menys pels carrers de Londres.- La resposta del seu company va ser suficient per causar una rialla prepotent en els dos oficials.

A la Grace, li bullia la sang al veure aquells dos oficials riure’s del vell i es va sentir ofesa. Estava estrenyent tant els punys que les ungles li deixarien marca. Es rosegava els llavis d’ira amb la mirada fixa en els oficials mentre aquests donaven infinites calades als cigarrets.





Aleshores no va poder més i tota la seva ira es va evocar en un crit, un xiscle agut que va ressonar per tota l’avinguda i que va silenciar la xarrada dels vianants. Després, el xiuxiueig de la font era l’únic so que omplia aquell gran espai.

A l’adonar-se del que havia fet, es va cobrir la boca amb les mans i va tancar amb força els ulls, resant perquè allò no fos real.

De sobte, la Grace va sentir el pes de les mirades al seu voltant i es va sentir obligada a obrir els ulls. Les figures que abans passejaven tranquil·lament, ara miraven directament cap al seu amagatall esperant qualsevol moviment que pogués delatar-la. Però els qui la miraven més detingudament eren els dos oficials, que havien llençat la punta dels seus cigarrets i ara, en canvi, sostenien pistoles.

Com si d’un instint animal es tractés, la Grace va córrer en direcció al carreró, esquivant les persones que s’havien aglomerat al voltant del seu amagatall. A la seva acció, la van acompanyar el so de sorpresa general i la xiulada de dues bales.

Tornava a córrer entre carrerons laberíntics com ho havia fet feia només unes hores. Mentre les bales xiulaven al seu costat, seguia corrent. No es va permetre tenir por ja que, tot i que era la seva vida la que estava en perill, a la seva ment només hi havia un pensament: el seu pare.

La Grace va córrer fins que el soroll de les bales semblava un record llunyà. Per sort seva, va reconèixer el seu barri a la llunyania. Amb un últim esforç, va córrer carrer avall fins que es va trobar en front de l’edifici on vivia i, llavors, no va poder evitar sospirar alleujada.

A l’entrar a casa, va sentir com si deixés tot el món enrere. Devastada, es va ajupir contra la porta i va recolzar el front en els genolls. Dins seu intuïa un insaciable buit que es feia lloc en el seu pit. La ràbia no la deixava plorar. Si més no, no va plorar de ràbia. Allí, ajaguda i immòbil, va passar la resta del dia experimentant una tristesa que l’estava consumint.

L’únic so que es podia percebre provenia de les agulles del rellotge. L’antic rellotge que havia passat tantes hores mirant ara marcava les 10, l’hora en què el seu pare arribava de treballar normalment. Després d’una jornada de 17 hores de treball, la Grace l’esperava impacient a la porta per abraçar-lo i retornar-li l’alegria que cada dia lluitava per mantenir.

Però aquell dia els minuts passaven i la Grace seguia sola, el rellotge semblava burlar-se d’ella a cada “tic-tac”. Les seves idees viatjaven a la velocitat de la maneta del rellotge i semblava que anés a embogir. Aleshores, va reunir les poques forces que tenia i va encendre la televisió. El so blanc era millor simfonia que els seus pensaments.

El que va veure en aquell antiquat televisor va fer que el seu cor s’encongís encara més.

Entre les línies estàtiques, uns inconfusibles ulls li retornaven la mirada. Una mirada que abans l’hauria omplert d’una calor pròpia del sol, ara transmetia una amarga desolació. Aquells ulls van ser suficients perquè la Grace caigués vençuda a terra. Va sentir tota la boira de la ciutat dins seu, un sentiment buit del qual no podia escapar. El propietari d’aquells ulls no era ningú més que el seu pare i, a sota d’ell, un rètol anunciava, burlesc, la paraula “culpable”.

Al seu costat, va aparèixer la imatge del vell de l’avinguda, seguida d’una família lamentant la mort del seu familiar i maleint el suposat assassí, el seu pare. Després, va tornar a aparèixer la seva fotografia en pantalla i, aquesta vegada,emmanillat i mirant a càmera. Sorprenentment no mostrava por, al contrari, somreia.

La Grace va saber que aquella mirada anava dirigida a ella i també va saber que desd’aquell momentla seva vida havia canviat. Aquella última mirada del seu pare va ser suficient per a la Grace.Va apagar el televisor amb llàgrimes als ulls. Amb una única imatge es va destrossar tota una vida.

El seu pare no va ser jutjat, va ser culpat per un crim que no havia comès i després immediatament executat. El seu cadàver no va rebre una sepultura digna, sinó que va ser llençat a una fossa i marcat amb els nombres “0 1 0 1 1 1 0 1” com es solia fer amb els híbrids. La Grace no va rebre una explicació, va ser separada del seu pare i obligada a acceptar la seva culpabilitat.

El que no sabia la Grace era que amb aquella mort el seu pare havia encès la flama de la revolució.

Dies després de l’execució, bullicioses manifestacions van tenir lloc als punts més recurrents de Londres. Humans corrents i híbrids es van unir per un únic objectiu: demanar lleis i drets per a la protecció dels híbrids. El seu pare era la viva imatge d’aquella imparable revolució, que cada dia augmentava en nombre i,a poc a poc, es feia escoltar entre els carrers de la ciutat.

Amb el temps, els revolucionaris van aconseguir fer-se lloc al parlament i així van incrementar la seva popularitat i els seus discursos es van sentir per tot el món.

Així, el 3 de desembre de 2070 es signava el tractat de Winston, en el qual es declarava la igualtat de drets i condicions entre humans corrents i híbrids. Les polítiques esclavistes van ser abolides i també l’abús de poder per part de l’estat.

Aquell dia s’havia obtingut la llibertat, la igualtat entre persones, la veritable democràcia.

Tot i això, la Grace no es podia permetre ser feliç. A la fi, havia assolit el futur que creia impossible però, a quin cost? La seva llibertat i la del seu poble li havia costat el més valuós del món: el seu pare.

Per això, quan visitava el buit mausoleu en homenatge al seu pare, sovint atapeït d’ofrenes, no podia evitar recolzar-se a la tomba i preguntar-se si tot podria haver estat diferent. De quèservia un món en llibertat quan ella es trobava sola?

Però ella ben bé sabia que tota llibertat porta aparellada una esclavitud i, en el fons,estava agraïda al seu pare, al vell de l’avinguda i a totes les persones que van morir injustament per poder trencar amb aquella cadena que els privava de llibertat.