F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Imitació de la vida (Marta Torres)
INS Canigó (Almacelles)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  Entre la boira

“0 1 0 1 1 1 0 1”

Aquell va ser el seu pare.



Molta gent el recordava com un heroi, alguns com una víctima, altres ni tan sols el consideraven humà, però ella el recordava simplement com el seu pare.



25 de gener, 2065

Era un fred matí de gener, a través de la finestra, la Grace observava l’àrid paisatge. En el seu carrer fins i tot els edificis més nous semblaven vells, tots comptaven amb un color grisenc que ressemblava l’espessa boira que recobria la ciutat, formant un mar d’onades i fred d’on sorgien muntanyes de ciment. En ella, s’observaven unes figures de rostre borrós caminant afanyades. Tot i que la seva cara era irreconeixible entre la boirina, no era molt difícil d’imaginar. En el barri de la Grace ningú somreia, no hi havia cap raó per fer-ho.



Mentre la Grace observava amb atenció el firmament, una freda mà a la seva espatlla va despertar-la del seu son. Aleshores, sense apartar la mirada del gèlid exterior, la Grace va dur la mà damunt la del seu pare. En girar-se, uns grans i càlids ulls la miraven somrients. El seu nom era Winston, almenys per a la seva filla. Era un home afable de mitjana edat, cabells castanys, rostre prim i amb la pell curtida per l'ardu treball, el pas del temps i el fred de l’hivern que estava per cessar. Tot i el seu dur treball a la mina, les hores que passava a casa s’esforçava per somriure i cuidar de la seva filla ja que, segons ell, la Grace era l’única que el mantenía viu.



-Encara no entenc per què hi has d’anar, és injust.- va murmurar la Grace, reposant la galta en la mà del seu pare.



-Grace, saps que t’estimo com res, però la feina és el meu deure, és el que ens permet a tu i mi que puguem estar junts sota un sostre, tenir pa sobre la taula, observar la boira i el frednomés a través del vidre. La feina és el fonament de la virtut.



La Grace va respondre amb una ganyota, doncs a causa de la ignorància pròpia de la joventut, els alliçonaments del seu pare li semblaven estúpids i sense sentit.



- El que tu fas no és treballar, la teva vida està en joc cada dia allà baix- va recalcar el seu punt assenyalant les ferides ja cicatritzades que decoraven les seves mans.



-I què vols que hi faci? No tinc cap altra opció.- va argumentar el seu pare fixant la mirada en el fred paisatge que s’observava a través de la finestra.



-Escapem-nos, junts.- va respondre la Grace amb una energia espontània que va ser suficient per captar l’atenció del seu pare.



- És absurd Grace, no tenim on anar.



Les paraules d’en Winston no van aconseguir desanimar-la.



-Pare, pensa-ho. Podríem fer-ho.



Deixar el districte, fugir a la ciutat, viure entre ells i…- ell la va interrompre sobtadament.



-Grace, nosaltres no som com ells.



La Grace va veure en els seus ulls del seu pare una seriositat impròpia d’ell. Aquest gest va ser suficient per treure-li del seu cap l’utòpica idea d’un futur diferent, un futur on ells poguessin ser feliços.



El seu pare tenia raó.Ells eren diferents.



A finals de 2040, la gran majoria de treballs impossibles de realitzar per humans comuns havien estat delegats a la nova estirp d’humans. La tecnologia biològica havia permès crear híbrids capaços d’aguantar condicions inhumanes i el seu organisme havia estat manipulat al laboratori per modificar algunes de les seves característiques, en el seu cas específic, la resistència. Per aquest motiu, les altres persones els repudiaven, els consideraven una espècie inferior, indigna de respecte o drets humans.



Aquesta era la raó per la qual el seu pare treballava hores i hores sense descans. Aquesta era la raó per què vivien reclosos al districte 0 de la ciutat. Aquesta era la raó per la qual un futur feliç era pràcticament impossible.



-Tingués cura.



Aquestes van ser les úniques paraules que la Grace es va atrevir a pronunciar abans que el seu pare marxés , ja que sabia que aquella podria ser l'última vegada que veia al seu pare. Ell va respondre amb un petó a la galta, després va repetir la frase que ella ja es sabia de memòria.



-Recorda no sortir al carrer sota cap circumstància, i porta’t bé princesa.



Després el pare es va dirigir cap a la porta i, quan la Grace se'n va adonar, el seu pare ja havia desaparegut entre la boira.



Cada matí que ell anava a treballar era una agonia per a la Grace. Es passava les hores mirant el rellotge, com si així el temps passés més ràpid. Després, quan el soroll del silenci es tornava insuportable, escoltava música en el seu Walkman. Li tenia un gran afecte a aquell objecte antiquat perquè havia estat un regal del seu pare pel seu desè aniversari. Set anys després encara no entenia com el va aconseguir ja que objectes del vell món no estaven disponibles per als híbrids.Cada vegada més els seus pensaments li inundaven tant el cap que no podia sentir la seva pròpia veu.



Aleshores, va prémerel play:

“Imitació de la vida,

com un Koi en un estany congelat,

com un peix de colors en una peixera,

no vull escoltar-te plorar.”

Imitació de la vida. Aquesta cançó realment ressonava en la Grace i, mentre l’alegre música sonava, el cansament la va guanyar i les seves parpelles es van tancar.



De sobte es trobava en un lloc fosc, envoltada d’una densa boira que feia impossible veure a més d’un metre de distància. El silenci, tan dens com la freda boirina, afegia a l’espai un toc tenebrós i inquietant. Al mirar al voltant, una gran ansietat va envair el cos de la Grace, impedint-li respirar correctament. Va intentar córrer inútilment, tots els sentits semblaven iguals, no tenia on anar. Aleshores, una alta figura es va deixar veure entre la boira.



-Grace?-La veu del seu pare va ressonar entre la foscor.



La Grace va córrer desesperada als seus braços, necessitava el seu pare, anhelava les seves calmants abraçades que semblaven transmetre un “tot anirà bé”.A l'arribar-hi no va sentir res, tan sols un persistent fred. El seu pare va esvair-se entre els seus dits, es va fer un amb la boira. Tornava a estar sola però, aquesta vegada, no sentia dolor, ni tristesa, ni agitació; tan sols sentia fred, un fred mortal que li rosegava els ossos.



La Grace va despertar-se entre suors fredes. El seu cor bategava intensament i, amb ell, va arribar una ansietat angoixant impossible de calmar. Després d’uns minuts, va quedar immòbil i submergida en un gran abatiment. La Grace sempre s’havia pres els somnis molt seriosament. Per a ella, tots guardaven un ocult significat que calia desxifrar.



Quan va recuperar la compostura la Grace es va dirigir al rebedor, va recollir la seva llarga cabellera castanya en una cua i, desobeint el seu pare, es va endinsar en la densa boira, tal com havia fet en el seu somni, per a buscar el seu pare.







 
Marta Torres | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]