En sortir, els tortuosos carrers de Londres l’esperaven angoixants. Per sobre de les teulades negres i les fileres de xemeneies res era visible, la boira semblava haver engolit la ciutat per complet, la qual cosa donava una sensació encara més laberíntica.

La Grace no tenia molta experiència movent-se per la ciutat perquè mai se li havia permès sortir del barrii, les poques vegades que ho havia fet, havia estat acompanyada del seu pare. Això, però, no la va aturar.

I corria. Corria com no ho havia fet mai. Sentia com les cames li cremaven, però no podia parar. No sabia on és dirigia, però avançava per carrerons angostos, relliscant alguna vegada per culpa de l’empedrat fangós i humit. Algunes persones es giraven a mirar-la, però ella no se’n podia adonar i seguia corrent, desesperada, buscant entre els carrerons de Londres el seu pare. El seu cor bategava violentament i al viu compàs d'aquest copejament funcionaven els seus pulmons, que semblaven cremar-se.

Aleshores va parar. Va inhalar tant aire com li va caber als pulmons i va expirar. Al girar-se no tan sols la va envoltar una boira espesa i impenetrable, sinó que al mateix temps va ferir les seves orelles el ressò profund d'un crit esgarrifós, semblant als gemecs del vent que a vegades sembla que articula paraules en córrer pels estrets i tenebrosos carrers deLondres.

Un crit al qual en van seguir uns quants més i, a cada un d’ells, la pulsació de la Grace augmentava. Caminava desconcertada, seguint l’origen d’aquella veu aspra que semblava plorar entre els carrerons. Va avançar trontollant per un carrer tan estret que només uns pocs raigs de sol es feien pas entre les teulades de les cases.

El carrer desembocava a una gran avinguda on brillaven els focus elèctrics a l'aire humit; les flors perfumaven l'ambient i contribuïen a magnificar la gràcia i l'esplendor del paisatge. Entre la boira es distingien les mateixes figures borroses, caminant a pas tranquil, que havia estat observant aquest matí, només que ara lluïen ostentosos vestits i gavardines, joies que decoraven els seus colls i mantenien animats i alegres diàlegs els quals competien amb el tou xiuxiueig de la font que adornava el centre de l’avinguda.

La Grace ràpidament és va adonar que havia sortit del seu districte. Va ser ràpida en sortir del carreró des d’on analitzava el paisatge i amagar-se entre uns arbusts que decoraven els carrers.

Havia sentit històries sobre híbrids que havien abandonat el districte 0. Els adults sempre les explicaven als menuts a mode d’història de terror per a què no sel’s acudís sortir. Així ho havien fet també amb la Grace i totes aquelles històries de persones desaparegudes, torturades fins a la mort, ara tornaven a la seva ment i les recordava amb tots els detalls. No va poder evitar que unes calentes llàgrimes,acompanyades d’un gemec ofegat que va lluitar per contenir, li recorressin les galtes.

De cop i volta ho va tornar a sentir. Era un crit, encara més terrible que l'anterior, que la va omplir d'espant. Va recórrer amb la mirada l’ampla avinguda, buscant l’origen del crit.

Aleshores ho va veure. A la vorera del carrer, un vell famèlic, canós i esparracatjeia encorbat sobre un toll de sang. La seva expressió angostada era molt més pronunciada gràcies a les innumerables arrugues que li decoraven la cara. A sobre seu, un home de rostre seriós que lluïa orgullós el blanc uniforme del govern i li propinava puntades repetitives a l’estómac. El vell intentava articular alguna paraula, però era imperceptible des d’on s’amagava la Grace.

-Implores perdó? Maleït híbrid, t’has atrevit a sortir del teu districte saben que t’enfrontaves a sentència de mort t’has condemnat.- Va cridar l’oficial mentre li enterrava el peu a l’estómac.

-Oficial, tan sols soc un vell gastat, sense força, sense voluntat i passo els dies vagant pels carrers de la ciutat. Al districte només hi ha gana. Venia a buscar una sortida, una oportunitat per viure.- L’ancià es va posar aleshores de genolls, ajuntant els palmells de les mans a mode de pregària.

-Misericòrdia, tingueu misericòrdia.

L’oficial, immutable, va tombar al vell d’una puntada i l’anciàva llançar un crit desesperat i es va recargolar amb llàgrimes als ulls. Aleshores, la vista se li va ennuvolar de sang i ja nova poder pronunciar cap altra paraula. L’oficial, a l’haver acabat el seu treball, va fer mitja volta i va continuar la patrulla del dia.

El cos del vell jeia al mig de l’avinguda, imperceptible per les persones que passaven pel costat alegrement. A la Grace, se li va tensar el cos ja que en els ulls del vell no hi veia tristesa, no hi veia por, tan sols hi veia un espantós buit.