Senyor jutge:

En aquesta carta tinc com a objectiu resoldre tots els teus dubtes sobre el cas de la senyoreta Judit Pujol. Però abans de començar voldria aclarir que la meva pacient no té les qualitats mentals suficients per poder assimilar el crim que ha comès fa dos anys, així que el millor que pot fer és introduir-la en una clínica mental, on pot rebre els cuidats suficients per recuperar el seny...

D'entrada, he de dir que ha estat molt difícil tractar amb la senyoreta Judit, vull dir que en les primeres troballes no deia res, de manera que la conversa va resultar ser un monòleg. Tanmateix, durant la investigació la pacient va formar una relació d'amistat amb un dels infermers de la clínica, però en un moment donat vaig pensar que la senyoreta Judit sentia alguna cosa més, així que vaig haver de separar-la de l'infermer Edgar Sánchez. Igualment, per assegurar que la relació no ha anat més enllà, he demanat a l'inspector càrrec del cas que investigues sobre el tema i els resultats de l'operació es troben adjuntats en aquest correu… Ara bé, en les 30 visites que he fet a la senyoreta Judit, he pogut arribar a la conclusió que no és una criminal sinó un monstre, un monstre que ha estat desgraciadament oblidat per la gent que més estimava, per les persones que per naturalesa l'haurien d'estimar…

Cal insistir que en cap moment vaig poder detectar algun senyal o sentiment de culpa per part de la pacient, fins i tot podria dir que la majoria de vegades afirmava que ella va matar els seus pares i el seu germà perquè els estimava. Així mateix, en una de les nostres “cites” li vaig parlar sobre el tema i em va dir:

- Abans de la mort dels meus pares la meva vida, era insignificant, vivia com un “zombi”. Però ara les coses han canviat, les coses són més interessants, saps…

En altres paraules, aquesta confessió em va portar a deduir que estava parlant amb una narcisista que intentava dir al món que ella existia… Així que per poder determinar si era una narcisista, una psicòpata o una sociòpata, vaig intentar trobar el mòbil del crim. Realment és una cosa molt difícil de determinar en el moment que parles amb una persona tan intel·ligent com la senyoreta Judit.

- Per què t'agrada que la gent et tingui por, senyoreta Judit?

- El meu pare sempre deia que en aquest món la gent forta utilitza als dèbils per poder arribar al poder i jo des de sempre vaig tenir clar que no volia ser utilitzada per cap persona.

- És a dir que has matat a la teva família perquè volies veure la por en els seus ulls? O per poder demostrar que no ets dèbil?

- No... Com vols que les persones que t'han criat et tinguin por... Això és realment impossible i m'enfada al mateix temps...

- Tens raó és molt complicat que els teus pares et tinguin por, però encara és més complicat que un fill o filla mati a la seva família i mira tu ets l'excepció. No creus que pot haver-hi algunes excepcions en el món...

Aquesta conversa m'ha ajudat a arribat a la conclusió que la senyoreta Judit té un trastorn antisocial, exactament podria assegurar que és una sociòpata, per la seva falta d'empatia. També, vull dir que he descartat la possibilitat del fet que sigui una psicòpata perquè aquest trastorn és normalment hereditari. Per un altre costat, normalment els psicòpates són persones més organitzades en el moment de fer mal els altres, però en el cas de la senyoreta Judit el seu crim va ser un impuls.

PS: Si necessites realitzar alguna consulta mèdica, em pot escriure en aquest correu.



Des del dia de la seva mort no puc dormir, sempre la meva mare apareix en els meus somnis i em diu amb els ulls plens de llàgrimes que soc un monstre, estranyament les seves paraules no m'afecten gens, i respecte al meu pare, mai ha aparegut en els meus somnis, crec que està enfadat amb mi. A més, hi ha algunes nits que torno a viatjar al passat per viure de nou aquella nit d’octubre, exactament en el 10 d’octubre del 1985.

Realment, en un començament estava en la meva habitació llegint Emma de Jane Austin, un dels llibres preferits del meu pare, però quan vaig obrir els ulls, vaig observar que les meves mans estaven plenes de sang. En un inici, no recordava com vaig arribar a la sala d'estar, ni tampoc quan vaig agafar el ganivet preferit de la mama...

Tot era estrany, res concordava amb els fets que havia guardat en la meva memòria fa uns 5 minuts, era com si alguna persona pogués controlar el meu cos… Més encara, les coses van empitjorar quan el meu germà petit va entrar per la porta, ell tenia clar que mai tornaria a veure els seus pares i que jo era la culpable d'aquell dolor. En altres paraules, el meu germanet era molt intel·ligent, fins i tot pensava que tindria un bon futur en el camp de la ciència o una carrera que necessita un alt coeficient intel·lectual. Desgraciadament, ara no està amb nosaltres per poder comprovar aquest pressentiment…