Des d'ahir l'Edgar no ha tornat a dirigir-me la paraula i sempre que necessito alguna cosa envia ha la Laura, encara que més d'un cop li he deixat clar que no m'agrada aquesta infermera poca-solta. Tanmateix, sé que aquest odi és un sentiment mutu, vull dir que ella també ha demostrat més d'un cop que jo estic a la seva llista negra. En altres paraules, ella sap que tinc moltes ganes d'estrangular-la , mentre observo com els seus ulls surten desorbitats del seu crani... Desgraciadament, té sort que aquests dies no tinc forces ni per matar una mosca, a part no vull tenir un altre cadàver en el meu informe judicial, ja en tinc prou amb la presència dels meus pares i el meu germà petit… No obstant això, en aquest moment no vull continuar pensant en la Laura, així que decideixo continuar amb la meva lectura: Romeu i Julieta de William Shakespeare. Però en realitat crec que he de començar de nou el llibre, perquè no estic concentrada en la lectura i només tinc uns records molt dèbils relacionats amb la trama.
D'altra banda, dins del meu cervell tinc ben present el dia en què la meva mare em va portar a veure una representació teatral de Romeu i Julieta, a més en aquell període tenia només nou anys, així que jo creia en totes les coses que ella em deia. Per aquest motiu, quan em va explicar que l'amor que sorgia entre aquests dos personatges era el fruit de l'amor vertader, vaig començar una recerca amb l’objectiu de trobar el meu estimat per poder viure una història d'amor apassionant per tal d'acabar la meva vida al seu costat. Però ara que soc una persona adulta, sé que l'amor que apareix entre aquests dos és només el resultat d'una mala educació…
*
Només queden vint minuts perquè en Lluís entri per la porta amb l'esperança de trobar respostes a les seves preguntes, però igualment ell té ben clar que dels meus llavis no sortirà cap declaració que sigui útil per a la investigació. En qualsevol cas, intento tornar a submergir-me en la lectura, però cada vegada que vaig avançant, els protagonistes em provoquen mal de caps i fàstic, principalment les oracions que regala Romeu a la seva estimada, per exemple una de les últimes declaracions que he llegit és;
Ulls, mireu per última vegada. Braços, doneu la vostra última abraçada. I llavis, que sou portes de l'alè, segelleu amb un últim petó.
Efectivament, sembla una bona declaració d'amor, però en realitat em transporta al passat, en el moment en el qual encara tenia una família i una llar per protegir-me de la pluja, vull dir que la història d'aquests dos enamorats em recorda a les persones que m'han donat la vida, una vida que jo no desitjava... De fet, crec quemai he parlat d'ells de manera explícita, encara que des d'un inici han estat presents en les meves paraules… Igualment, no penso dedicar cap paràgraf a aquests malparits, al final és la meva història i jo en soc la protagonista, així que continuarem pel mateix camí, el camí que demostra que ells eren uns monstres que no tenien dret a viure...
Ara bé, cada vegada que penso en els meus pares, em poso molt nerviosa i començo a jugar amb les meves ungles, fins que comencen a sortir fils de sang que demostren la meva inquietud. De manera que, normalment, l'Edgar és qui em guareix les ferides, però aquesta vegada ha vingut la Laura, així que no estic segura si avui l'Edgar es troba darrere del monitor de l'ordinador… L’haurà enviat ell aquesta bruixa?
- Senyora Laura, puc saber on és l'Edgar?- després de molta estona, decideixo deixar de costat el meu orgull amb l’objectiu de trobar una resposta a la meva pregunta.
- Per començar, senyoreta Judit, has de tenir clar que m'has de dir infermera Laura. A més, l'infermer Edgar, m'ha demanat que estigui tot el dia amb tu, crec que està una mica enfadat o pertorbat, però això no és res estrany tenint en compte quin tipus de pacient ets...
De cop deixa de parlar i l'habitació es veu consumida pel silenci.
*
Estic un altra vegada sola a l'habitació, però la meva solitud es veu interrompuda per la presència d’en Lluís, no sé quant de temps porta assegut al meu costat, segurament més de deu minuts... Per cert, aquests dies el meu cervell no funciona tan bé, vull dir que no està realitzant de manera adequada les seves funcions i tinc problemes per poder seguir una conversa. A més, estic quasi segura que és un dels efectes de les pastilles de la felicitat…
- No sé per què, però crec que avui serà el dia que parlaràs, Judit.- em diu mentre agafa la cadira de l'escriptori.
-Com pots estar-ne tan segur, doctor?
-Perquè crec que també els estimaves, encara que vas posar fi a la seva vida d'una manera bastant fastigosa i repugnant... Crec que a partir de la seva mort vas intentar demostrar el teu amor, o això vull creure...
Té raó, jo els estimava, així que per conservar el seu amor del desgast del temps, vaig decidir col·leccionar els seus cors… Però un cor sense cos no té valor, no?
|
